Avui hem venut el Farra a un francès que vol fer una travessa transoceànica. Acaba una historia que per a mi va començar l’any 95 quan una colla d’amics em va convidar a navegar amb el Suan. Era un Falcon 28 que estava “trucat” era una ruïna, però anava molt ràpid i tenia un ràting que el feia guanyar abans de prendre la sortida. Desprès de cinc anys de guanyar-ho tot, varem pensar que podíem passar a la primera divisió i varem comprar un FARR 31 a un gallec. Amb el Farr ens ho hem passat molt bé navegant i molt poc guanyant. Ens ha permès també anar a les regates de primera divisió. Era justament el contrari que el Suan, un ràting horrible, però un vaixell preciós i molt ràpid; excessivament tècnic, però. Precisàvem sis persones par fer-lo córrer. Es molt lleuger i massa complicat per una grup de regatistes de costellada que sempre sortien a les regates amb alguna persona que no sabia ni carregar un winche. Porta burdes i milions de reglatges que no varem acabar d’aprendre. Encara, desprès de sis anys, ens sorprenem que movent dos centímetres una escota, el veler guanya mig nus. Avui, al sopar de comiat, hem contat que han passat deu propietaris i quasi 30 tripulants més o menys regulars. Acabem un període molt agradable de navegar amb amics. Llàstima però que les diferents obligacions familiars i els factors de personalitat individual han portat a que es vengui el FARRA. Les anècdotes son inacabables, com quan el primer any a la regata del Godó, el rei ens esperava a que acabéssim la regata per fer la següent i nosaltres tornàvem xino-xano mitja hora més tard perquè no podíem pujar l’espí. Enyoro les regates llargues. Potser en hauré de fer alguna amb el TEMPURA.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada