dilluns, d’octubre 27, 2008

Gran regata del Tempura Team


Desprès d'una setmana boja de feina amb viatge a Anglaterra inclòs, va arribar el divendres. Astutament vaig organitzar-ho tot per a sortir aviat de la feina, dinar i arribar a Garraf abans de la reunió de patrons de les 16:30. Al pantalà vaig trobar al company que m' havia engrescat a fer la regata. S'havia agafat un dia de festa per preparar el vaixell i descansar. El meu nebot Xut i jo no havíem tingut tanta sort. Vam arribar amb el temps just per pujar la vela que havíem baixat per reparar la guia del gènova. Vam fer una Cocacola amb els companys i cap a la reunió.

Ràpidament vaig veure que la cursa era seriosa. Tots aquells navegants solitaris, callats, musculats, fibrosos i curtits per moltes hores de navegació, imposaven. El jutge de regata ens va donar la informació de la cursa. Ens va recordar que havíem d'avisar quan estesem davant del far de Tortosa, així com una hora abans de l'arribada. Immediatament vàrem soltar les amarres per anar cap a la sortida. Justament aquesta sortida em va sorprendre. Van plantar la línia d'esquenes al vent i quan faltava un minut em va estranyar que tots volien sortir amurats a babord amb l'espí aixecat. No ho podia creure. Té raó en Mariano quan diu que hi deu haver un acord tàcit entre els solitaris de no molestar-se a la sortida. Jo no vaig ser tant valent. També em vaig acostar de babord però amb gènova per tenir mobilitat si entrava en conflicte de preferència. De fet vàrem fer una bona sortida a barlovent de la flota. Al cap de 200 metres vàrem aixecar l'espí amb tota tranquil·litat. Hi havia molt poc vent i dificultosament avançàvem a uns tres nusos. Estava content ja que vam quedar dins de la flota. Un parell de vaixells es van quedar despenjats i al cap d'un parell d'hores vam sentir que abandonaven. Curiosament un d'ells era el company de pantalà.

Desprès d'una guerra d'orsades amb un solitari que malgrat el meu placatge va acabar finalment guanyant la cursa, vaig observar que el vent rolava cap a terra. Vaig ser el primer en trabujar i agafar el bordo de terra. A mitja nit anàvem sols a bona marxa veient com els altres tiraven mar endins. A les tres ja érem al far de Tortosa i al donar la posició vàrem veure amb alegria que anàvem pel mig de la flota. Aquí va entrar un vendaval del Delta. Ens va sorprendre amb l'espí aixecat al través. No vàrem poder més que posar-nos de popa per arriar-lo. La maniobra ens va fer recular una milla i mitja. Els que havien fet el bordo de mar no van tenir aquest ensurt ja que ja havien baixat l'espí perquè el vent els entrava amb un angle més tancat.

A continuació, malgrat un petit xàfec, vam tenir els millors moments de navegació. Les ratxes del Delta ens empenyien a 8 nusos. Amb el vent per l'aleta el Tempura semblava una motora, navegava adreçat aixecant una estela considerable. Alguna ratxa ens feia escorar tant que perdíem sustentació de la pala del timó. Veiem els altres molt lluny i teníem esperança de fer un bon paper. Malauradament el vent va anar baixant i la velocitat va caure fins a sis nusos. A l'alba veiem quatre vaixells, tots darrera nostre. Només havia anunciat l'arribada per radio un únic veler. Estàvem eufòrics. Nosaltres ja hi érem. Pensàvem que fèiem pòdium. En Xut va comunicar exultant que arribàvem. "Voy a soltar la bomba" deia al connectar el transmissor. Efectivament a les 9:16 creuàvem la línia entre el far de Peníscola i la llum verda del port de Benicarló. Ens vam abraçar d'alegria. Peró aquesta eufòria va durar molt poc. A port hi havien els vaixells dels murris que no havien anunciat la seva arribada per despistar als competidors. La nostra innocència ens havia portat a un triomfalisme excessiu. Malgrat tot vam ser els septes de dotze participants en la nostra categoria. La majoria amb vaixells de regata, buidats per dins i amb veles de Kevlar. Nosaltres amb l'ancora a proa, les veles enrotllables i la coberta de teca. El Tempura és un crac. Un veler excepcional que malgrat les seves condicions d'habitabilitat i seguretat també pot plantar cara als velers de regata més ràpids.

Al sopar el Xut comentava a la resta de competidors que aquella era la seva primera regata. -Serà la primera regata d'altura- el van corregir. - No, no la primera regata de la meva vida- deia. No ho podien creure.

diumenge, d’octubre 19, 2008

Nunca digas de esta agua no beberé


"Ni que este cura no es mi padre" deia el capità del regiment d'Osca on vaig fer les milícies. Malgrat l'accident d'en Mariano a la darrera i única regata que vaig participar amb el Tempura (l'any 2007), m'he apuntat a una altra cursa. Ha estat l'Antoni, veí de pantalà que m'ha engrescat a participar a la Garraf-Benicarló del proper cap de setmana. Aquesta vegada no em pot acompanyar en Mariano ja que des de que esta jubilat té massa feina donant classes de vela al Port Olímpic. Em feia mandra anar sol i finalment he aconseguit la companyia d'en "Xut", el meu nebot. No sap res de vela però és simpàtic i un gran cuiner. Malgrat el seu nom, atorgat pel seu avi quan de petit no parlava però s'hi fixava, ara és un gran conversador. Serà una molt bona companyia per aquesta travessa de 85 milles. He actualitzat el ràting i estic content ja que me l'han millorat. Ara és de 0.9364. No és excel·lent, però millor que l'anterior quan es van equivocar i em posàvem una calat de 2.85 m quan és d'un metro menys. No trauré l'ancora ni em mataré buidant el vaixell. No vaig a guanyar. Sóc un d'els vaixells més lents. Ja ens va passar l'altre vegada que amb en Mariano vàrem fer una molt bona sortida, però després durant més d'una hora ens van estar passant tots els altres per tenir més velocitat. No hi estàvem acostumats. Amb en Farra sempre anàvem davant. Per tant no m´he de preocupar si durant la regata vaig el darrer. Espero que els vents siguin favorables i ens permetin anar amb un rumb directe. Amb un company inexperimentat afegeixo mes desavantatge si he de fer moltes maniobres. En definitiva l'objectiu és arribar a Benicarló a vela i sopar amb la resta de la flota i dormir al vaixell amb la Dolors que vindrà per autopista.

divendres, d’octubre 10, 2008

A vegades treballo

Estic content perquè han publicat el meu article "La ruta de los volcanes". Apareix en el YATE del mes d'octubre. Pot semblar sorprenent la velocitat de publicació sino se sap que conec al Germán, el seu director. Per primera vegada penjo un link que no és nàutic, però fa referència a la meva navegació per la xarxa. Quan no blogeijo ni navego edito o presento la meva web als mitjans. Aquí hi ha la prova.

Quan no estic navegant

Curiosament m'han publicat l'¡article que apareix en YATE del mes d'Octubre. Suposo que aquesta velocitat s'explcia per la meva coneixená del Germán, director de la revista.