M'agrada el Tempura

Estic a l'aeroport de Kracovia intentant tornar a Barcelona via Munic en un avió que porta 50 minuts d'endarreriment. He passat tres dies discutint polítiques de salut en un Departament de la Facultat de Medicina. Sembla mentira que gent de vint països diferents escoltin a un català parlar d'aquests temes. No ho farien si veiessin les "polítiques que corren darrerament per aquí". O precisament per aquest motiu ho varen fer a Polònia. Devien voler emular el programa televisiu. Tal com he après durant el meu viatge a Califòrnia de la setmana passada, en aquests casos, cal treure l'Apple i escriure. Escriure el que sigui. A Califòrnia semblava que redactessin guions de pel·lícules i TV shows o llibres interessantissims sobre el dur que és treballar de cambrer esperant una oportunitat en el cinema. Suposo que a Califòrnia no et deixen entrar a cap Starbucks sinó portes l'Apple. No explicaré el bé que ho vaig passar durant aquesta setmana, no parlaré del divertit que és copsar les seqüeles del hipisme a Berkeley degustant el menjar biològic de "Chez Pastisse", tampoc mencionaré que per primera vegada he menjat unes ostres decents als Estats Units al port de San Francisco (sweet water oysters), ni comentaré l'entusiasme de la meva filla petita al convertir-me en un "Berkeley dad". Ni paraula del sopar al Chateua Marmond al costat de la taula de la Mina Suvari (l'autentica American Beauty). Tampoc explicaré que en Sid Ganis pel seu gran aprecii cap a la meva filla gran, ens va convidar amb uns passes VIP per a tota la família a un acte de l'Acadèmia de Cinema de Los Angles que es feia en memòria del director Han Ashbi. Justament el dia en que varen morir en Mikael Jackson i la Fara Fawcet Majors. Tampoc comentaré que em va encantar escoltar a en Cat Stevens que ara s'anomena Yosuf rodejat de "celebrities" de Hollywood en aquest acte. Era la primera vegada que en Yosuf podia entrar als Estats Units després de treinta anys de prohibició acusat de terrorisme arran de la seva conversió a l'islamisme. Gràcies Obama! Dintre de les salutacions que em van fer les "celebrities", destaco l' abraçada que em va propinar en John Voit, pare de l'Angelina Jolie. Malauradament aquell dia no va venir amb la seva filla. Com que estava al mig de les "celebrities" ens saludaven efusivament ja que no deuen confiar gaire amb la seva memòria.

Aquí a Polònia, a part de trobar-me com a casa, no he tingut massa contacte amb el mar, encara que vaig gaudir xerrant amb un professor neozelandès que navega en un Juno de 40 peus. M'explicava que ho feia per unes illes del nord del país. Es veu que salten d'una a l'altra mitjançant petites navegacions. Quan lleven l'ancora han de portar tot el que precisen a bord ja que no hi ha cap port on avituallar-se ni cap restaurant on poder sopar. Potser a la meva dona no li agradaria aquesta navegació tan salvatge. A l'estiu li encanta arribar a port per sopar al restaurant. Segurament son aquestes condicions tan dures les que han fet dels neozelandesos uns grans navegants. Un polonès amb el que compartíem taula ens va explicar que al seu país tenen uns llacs tant grans que hi poden navegar durant tota una setmana sense repetir port. Tenia un molt bon record d'una excursió que hi va fer amb uns amics. Curiosament assenyalava que era una navegació perillosa per les tempestes que sorgien de sobte.

Finalment he aconseguit pujar a l'avió i m'he assegut al costat d'una noia d'aspecte oriental. Segurament per aquest motiu he suposat que formava part d'un grup de joves orientals que peregrinaven a la ciutat natal del papa. Ho he suposat pels llibres de caire religiós que portaven al pujar a l'avió. Naturalment he fet masses suposicions i al preguntar-li si anava amb el grup m'ha respost que era xinesa però que anava sola. No tots els xinesos son iguals ni tots van en el mateix grup. Aquest incident em recorda l'anècdota del meu nebot que va saludar a un nen de raça negra a la porta d'un supermercat de Valls dient: "tu hermano esta dentro". Naturalment l'altre li va respondre que no tenia cap germà. En aquell moment el meu nebot va comprendre que el noi de raça negra que havia vist a dins del supermercat no devia ser de la família. Excedir-se en les suposicions deu ser un tret familiar.

La meva companya de viatge xinesa s'anomena Xiufen Feng, encara que pels negocis es fa dir Wendy Feng. Es economista, treballa per una consultoria multinacional francesa i torna a casa al Sud de la Xina on l'esperen un marit i una filla de nou mesos desprès d'estar treballant durant dos mesos a Krakovia. El marit es un antic funcionari espavilat que ha començat un negoci de productes de laboratori. Ella parla perfectament l'anglès i encara millor el japonès (suposo). M'ha explicat que es possible tenir més d'un fill a la Xina. Ho pots aconseguir de tres maneres. Com quasi tot, pagant; també anant a parir a Hong Kong, així el fill ja no és xinés; o bé és permès un segon fill quan els dos progenitors son fills únics. Preguntareu quin lligam té tot això amb el blog. Doncs molt: la noia xinesa m'ha confessat que el seu plat favorit es el Tempura. He après però que en Japonès es pronuncia quelcom que sona més a "tempra". Aquesta és justament la vinculació amb el blog. La Xiufen m'ha assegurat que el llegirà tan bon punt arribi a casa seva al sur de Xina. Ja ho comprovarem a la llista de visitants del blog.

Naturalment he perdut la connexió a Munic.

El Pont de Sant Francisco vist des de Berkeley a la tarda. Quasi cada dia hi havia boira.