Els preus dels amarres i les boies gratuites

Port de Maó

A les vuit del vespre arribàvem a Maó desprès d'una travessa de 240 milles des de Cavaliaire. Per ràdio vàrem demanar un amarre a "Ribera del Puerto" sense obtenir resposta i desprès al Club Nàutic de Maó amb el mateix èxit. Finalment la Marina de Maó ens va dir que mirava si hi havia lloc i que estiguéssim en "standby". Al reclamar-ho al cap d'uns minuts, ens varen recordar que ens havien dit que estiguéssim en "standby". De fet vàrem acabar amarrant a una de les illes flotants que estava mig buida, on uns nois ens varen facilitar una plaça sense massa problema. Desprès de l'amabilitat dels mariners francesos vàrem tornar a les tradicionals rèmores de la dictadura. Els mariners espanyols s'empenyen en dirigir les operacions d'amaratge enlloc de facilitar la tasca del que porta el vaixell. Suposen que tots els patrons som uns "domingueros" acompanyats d'una família que acaba de descobrir el mar. Desprès de deixar clar com volia amarrar i que és el que havien de fer els mariners, vaig descobrir que una nova organització denominada S'Altra Banda gestionava la concessió de la ribera Nord del port de Maó i les illes flotants. Em van clavar 88 € per la nit incloent una taxa de les senyalitzacions marines com si fos un vaixell comercial. A la Marina Menorca costava 120 € més la taxa, a banda de l'antipatia radiofònica: una bogeria. Vaig veure un francès que va desamarrar quan li demanàvem més de cent euros per un veler d'onze metres a una illa flotant del port. Nosaltres ja estem més acostumats a que ens facin aquestes clavades absurdes. El record es dona al Port Sportiu de Santa Eulàlia (Eivissa). Més de 150 € per un amarre pel Tempura. Antipatia i preus elevats segurament no son la millor forma d'atraure el turisme en èpoques de crisi. Aquesta política només serveix per mantenir-se en l'auto-engany de pensar que la nàutica és un esport d'elit. A la pràctica afavoreix els viatges a Sardenya i el fondeig.

Mandelieu- la Napoule

A França els preus són fixes. Em demanaven 35 € al dia en temporada alta per un veler de 10 metres. Si hi havia més demanda que oferta, tal com ens va succeir a Porqueroles, les places es donaven per estricte ordre d'arribada. Cada matí es formava una cua a la capitania i ordenadament es lliuraven les places que havien quedat vacants a partir de les 10 del matí. Esta clar que nosaltres no vàrem fer la revolució francesa i que encara no tenim integrat el concepte "d'égalité".

Porqueroles

Malgrat tot volem saltar del caciquisme a la modernitat digital. Les boies públiques menorquines aconseguides amb una subvenció europea per protegir la posidònia son gratuïtes i es poden reservar per Internet: quina meravella! Algú pensa que el que vaixell que esta amarrat s'ha molestat en fer la reserva o que el "boiero" es preocupa de que es respectin les reserves? Encara portem molta caspa! Com tot país en vies de desenvolupament tenim un mètode "oficial" i un de real.