Gran regata del Tempura Team

Desprès d'una setmana boja de feina amb viatge a Anglaterra inclòs, va arribar el divendres. Astutament vaig organitzar-ho tot per a sortir aviat de la feina, dinar i arribar a Garraf abans de la reunió de patrons de les 16:30. Al pantalà vaig trobar al company que m' havia engrescat a fer la regata. S'havia agafat un dia de festa per preparar el vaixell i descansar. El meu nebot Xut i jo no havíem tingut tanta sort. Vam arribar amb el temps just per pujar la vela que havíem baixat per reparar la guia del gènova. Vam fer una Cocacola amb els companys i cap a la reunió.

Ràpidament vaig veure que la cursa era seriosa. Tots aquells navegants solitaris, callats, musculats, fibrosos i curtits per moltes hores de navegació, imposaven. El jutge de regata ens va donar la informació de la cursa. Ens va recordar que havíem d'avisar quan estesem davant del far de Tortosa, així com una hora abans de l'arribada. Immediatament vàrem soltar les amarres per anar cap a la sortida. Justament aquesta sortida em va sorprendre. Van plantar la línia d'esquenes al vent i quan faltava un minut em va estranyar que tots volien sortir amurats a babord amb l'espí aixecat. No ho podia creure. Té raó en Mariano quan diu que hi deu haver un acord tàcit entre els solitaris de no molestar-se a la sortida. Jo no vaig ser tant valent. També em vaig acostar de babord però amb gènova per tenir mobilitat si entrava en conflicte de preferència. De fet vàrem fer una bona sortida a barlovent de la flota. Al cap de 200 metres vàrem aixecar l'espí amb tota tranquil·litat. Hi havia molt poc vent i dificultosament avançàvem a uns tres nusos. Estava content ja que vam quedar dins de la flota. Un parell de vaixells es van quedar despenjats i al cap d'un parell d'hores vam sentir que abandonaven. Curiosament un d'ells era el company de pantalà.

Desprès d'una guerra d'orsades amb un solitari que malgrat el meu placatge va acabar finalment guanyant la cursa, vaig observar que el vent rolava cap a terra. Vaig ser el primer en trabujar i agafar el bordo de terra. A mitja nit anàvem sols a bona marxa veient com els altres tiraven mar endins. A les tres ja érem al far de Tortosa i al donar la posició vàrem veure amb alegria que anàvem pel mig de la flota. Aquí va entrar un vendaval del Delta. Ens va sorprendre amb l'espí aixecat al través. No vàrem poder més que posar-nos de popa per arriar-lo. La maniobra ens va fer recular una milla i mitja. Els que havien fet el bordo de mar no van tenir aquest ensurt ja que ja havien baixat l'espí perquè el vent els entrava amb un angle més tancat.

A continuació, malgrat un petit xàfec, vam tenir els millors moments de navegació. Les ratxes del Delta ens empenyien a 8 nusos. Amb el vent per l'aleta el Tempura semblava una motora, navegava adreçat aixecant una estela considerable. Alguna ratxa ens feia escorar tant que perdíem sustentació de la pala del timó. Veiem els altres molt lluny i teníem esperança de fer un bon paper. Malauradament el vent va anar baixant i la velocitat va caure fins a sis nusos. A l'alba veiem quatre vaixells, tots darrera nostre. Només havia anunciat l'arribada per radio un únic veler. Estàvem eufòrics. Nosaltres ja hi érem. Pensàvem que fèiem pòdium. En Xut va comunicar exultant que arribàvem. "Voy a soltar la bomba" deia al connectar el transmissor. Efectivament a les 9:16 creuàvem la línia entre el far de Peníscola i la llum verda del port de Benicarló. Ens vam abraçar d'alegria. Peró aquesta eufòria va durar molt poc. A port hi havien els vaixells dels murris que no havien anunciat la seva arribada per despistar als competidors. La nostra innocència ens havia portat a un triomfalisme excessiu. Malgrat tot vam ser els septes de dotze participants en la nostra categoria. La majoria amb vaixells de regata, buidats per dins i amb veles de Kevlar. Nosaltres amb l'ancora a proa, les veles enrotllables i la coberta de teca. El Tempura és un crac. Un veler excepcional que malgrat les seves condicions d'habitabilitat i seguretat també pot plantar cara als velers de regata més ràpids.

Al sopar el Xut comentava a la resta de competidors que aquella era la seva primera regata. -Serà la primera regata d'altura- el van corregir. - No, no la primera regata de la meva vida- deia. No ho podien creure.