No és només un altre tarda de divendres

És febrer, però aquest divendres semblava primavera. Anava per l'autopista a 80 cap el Garraf a passar una tarda de solitud i vela, excitat per l'interessant perspectiva professional que se'm obra desprès de més de cinc anys de sequera. Bufava un ponent variable entre 10 i 15 nusos i el mar era pla. Tot molt agradable. Vaig instal·lar ràpidament la maniobra de l'espí, amb el meu nou invent pels barbers. Abans de les quatre sortia per la bocana i em posava a cenyir. Malgrat que el casc no esta prou net feia uns sis nusos a 35 graus del vent. He acordat amb el contramestre que la propera setmana farem una suspensió per a netejar-lo. Bordo de mar i quan el sol ja era molt baix, bordo de terra i obrir-me fins a empopar. No porto rellotge per a gaudir més del moment. Com que el vent havia rolat no calia trabutxar per tornar. Com sempre arrossegant un curri sense pescar ni un plàstic. Crec que entre tots i tot hem aconseguit esterilitzar la nostra costa mediterrània. Un desastre. Tornar amb l'espí era molt gustós, ja que la petita ona que hi havia t'acabava d'empènyer. Malgrat es feia fosc no podia parar. Encara hi havien alguns pescadors amb més moral que jo i la patrulla de la Guàrdia Civil que tornava a port. Jo no podia parar. Al arribar davant de Garraf no volia entrar a port i vaig seguir amb l'espí. M'havia agafat el síndrome del Mestre Bernard Moitessier que com recordava Joan Sol al seu blog, després de donar la volta al mon en solitari a la primera regata d'aquestes característiques i malgrat anar primer no va voler passar per l'arribada i va seguir navegant per a retornar a les illes del Pacífic donant una altre volta al planeta. Jo vaig recobrar la lucidesa molt abans i a l'alçada de Port Ginesta vaig tornar enrere. L'excel·lent jornada va acabar amb un sopar de tapes per a dos al Paco Meralgo i una copa al Dry Martini amb els de la tercera edat.