divendres, de març 29, 2013

La pesca de la tonyina a Panamà




Aquest més he tornat a Panamà per seguir treballant en el projecte de reforma sanitària. És una activitat molt mal retribuïda, però em serveix per sortir de la rutina i m'agrada que em vulguin escoltar. No cal dir que a casa nostra fan justament el contrari del que predico.


A l'avió d'anada vaig tenir l'agradable sorpresa de comprovar que m'havien comprat un bitllet de classe preferent. Era un seient una mica més ample que el de la turista en la que viatjo habitualment. L'alegria va ser curta ja que al meu costat va seure un català entrat als quaranta i molt xerraire. Era grandot i mogut. Rapidament es va camelar l'hostessa per a que li anés donant botelletes de Baileys que es cruspia de dos en dos. Em va explicar que feia quatre anys que treballava al Carib per una empresa espanyola multinacional i que tenia la família a Catalunya. No parava d'explicar-me amb tot detall la seva vida. Jo ja no sabia cap on mirar per a que callés. Al mig de la verborrea va comentar que pescaven tonyines al Carib. Finalment tractava un tema que m'interessava. "Com ho feu? amb el curri?" li vaig preguntar. L'home va posar una cara de despistat. Tampoc sabia quin esque empraven. Llavors vaig començar a dubtar que fos veritat, fins que finalment ho va aclarir tot: "Mira, som quatre amics que lloguem una barca amb patró i un noi que ens porta les canyes. També embarquem unes putes i moltes botelles de rom. Tot plegat fa que passem un dia molt divertit al mar." Realment la pesca al Carib és molt diferent de la que practiquem al Garraf.


Per il·lustrar la historia hi han unes imatges del port de Panamà City, unes vistes de la marina de Coast Way que és una carretera artificial feta pels yankees que uneix unes illetes del Pacífic davant l'entrada al canal. És on fondegen els velers que esperen travessar. Aquí a sobre  hi ha una imatge dels famosos "Diablos Rojos". Són uns autobusos escolars norteamericans que fan el servei dins de la ciutat. Són petites empreses en les que el mateix propietari els anava a buscar, els comprava de segona ma i els conduïa per la ciutat. Casualment aquells dies van ser substituïts per autobusos normals d'una empresa que en va obtenir la concessió. No cal dir que el canvi va portar un gran col·lapse circulatori, un gran "tranque" com diuen els locals. Els nous vehicles no passaven bé pels carrers estrets. Els Panamenys desconfiaven dels nous autobusos ja que explicaven que per culpa de la "mordida" tenien un problema amb l'aire condicionat. Els "Diablos Rojos" no en portaven, és clar. Comentaven que aquest defecte va fer que s'incendiés un autobús dels moderns i molts viatgers van morir perquè la fallida elèctrica va impedir que s'obrissin les portes. Per això, cada vegada que un autobús dels nous s'aturava per avaria, els panamenys no dubtaven en trencar immediatament totes les finestres per saltar i sortir. El preu del progrés.