Volta al món

Les parelles que donen voltes al món amb un petit vaixell són cada vegada més populars. Els Hallberg Rassy, per la seva duresa son una de les opcions preferides per aquests tipus de "transmondistes". Ja vaig comentar la volta que va fer un banquer i la seva dona amb el Yaghan, un vaixell de 60 peus, amb totes les comoditats. Era el que podíem denominar una travessa "pija". El matrimoni esportista, entrat en la cinquantena, apareixia en el seu blog com si el viatge ni tan sols els despentinés. Apareixien al seu blog sempre impecables, el Yagham tot net i polit. Semblaven un anunci del Corté Inglés. La veritat és que impressionava l'arribada a l'Antàrtida o el fondeig en una desèrtica cala de Xile suportant vents de seixanta nusos amb l'ancora i sis línies a terra. Val la pena repassar el seu blog escrit en anglès i suec o els seus vídeos de You Tube.

Ara però comença una nova modalitat de volta al món. La de la Taru i l'Alex abord del Caos, també un Hallberg Rassy, però molt més vell (28 anys) i molt més petit, només de 35 peus (HR 352). Recomano la seva web. És molt interessant i l'actualitzen més d'una vegada al dia. Si la del Yaghan era una volta "pija" aquesta és una volta "fashion". La Taru, escandinava, que és la fotografa apareix paradoxalment en la majoria d'imatges. l'Alex és francès i en conseqüència assumeix les responsabilitats de navegació i manteniment. ¿Hi ha algun navegant francès que no sigui un expert? Curiosament van sortir de Barcelona fa una setmana i només han arribat a Castelldefels. Ara són a Port Ginesta amb problemes de sobrepès i de manteniment.

Els seguiré amb interès pel seu paper innovador dins de les circumnavegacions. Espero però que arranquin d'una vegada. Internet ens permet somiar amb aquest tipus de viatges sense sortir del menjador de casa.

Gràcies a Eurosail, Pantaenius i CN Garraf

Aquest any també aniré al Saló. Gràcies a tots els que m'han facilitat entrades: el Senyor Carrión d' Eurosail, l'asseguradora Pantaenius i els del meu CN Garraf. No tinc excusa per no anar-hi ni per deixar de visitar la drassana gallega "Hijos de J. Garrido" que m'ha recomanat en Joan Sol (El mar és el camí), una de les drassanes tradicionals en fusta que encara queden a Galícia que serà present a l'Espai Marina Tradicional. Tots al Saló! jo hi aniré amb en Mariano. (foto port de Fornells, Menorca)

Agentina no val una vida

Torno d'un viatge d'una setmana a Argentina que casualment ha coincidit amb la mort sobtada de l'ex-president i marit de la presidenta, Néstor Kirchner. Als 60 anys ha patit un altre infart que aquesta vegada ha estat mortal. Un exemple més de que no es pot anteposar la feina i la política a la salut. Ni tan sols Argentina val una vida. Les tardes dels divendres són la garantia de la meva supervivència. Les fotos són de Puerto Madero.

Kanavel

Aquest divendres per la tarda en Javier m'ha convidat a navegar amb el Kanavel. Un ketch clàssic d'onze metres molt ben conservat. Vàrem sortir amb un Garbí de 10 nusos que ens empenyia amb alegria. Ràpidament vaig comprovar que la messana dels ketch ha d'estar arriada o en banda a les cenyides, ja que si porta, torna el vaixell molt ardent. Com que la canya tirava, vàrem amollar l'escota de la messana.

Aprofitant la tarda agradable navegarem 7 o 8 milles endins, ja que ens temíem que, com sempre, la tornada seria massa ràpida i ens trobaríem a port abans del previst. No vàrem caure amb que ja som a la tardor. El temps esta canviant. A la posta de sol el vent va rolar 180º, passant a venir de terra. Lògicament la massa del Garraf es va refredar sobtadament, i en canvi la mar seguia calenta, en record de l'estiu i del dia solejat. Això va produir el terral tèrmic. No cal dir que és molt fàcil interpretar el que ha passat amb el vent, i en canvi és molt difícil preveure el que succeirà.


El terral ens va obligar a tornar cenyint i fent bordades. Va pujar fins a 24 nusos i em va permetre comprovar que el clàssic podia seguir amb tota la vela. Només calia retirar la messana. També vaig observar que la quilla correguda manté molt bé el rumb. Al navegar amb mar plana no vaig poder veure com trenca l'onada. De ben segur que ho de deu fer de forma molt elegant. Els clàssics no fan una cenyida tant tancada com els més moderns, però naveguen a bon ritme i la seva inèrcia fa que les rafegues no alterin gaire la velocitat. Amb poc vent escora, però allà es queda, no segueix escorant com els de fibra amb el buc més pla. Malgrat ser un onze metres, és agradable tenir la mar tant propera. Quan escora i la regala arriba a l'aigua, quasi la pots tocar i ve molt de gust fer-ho. Amb el fred ambient sembla que naveguis dins d'una banyera d'aigua calenta. Malgrat tot vaig arribar a temps per Sopar ostres amb la dona a la Maison du Languedoc Rousillon.

Llampuga, Boracol i Carmen

Aquest ha estat un cap de setmana molt complert. La tradicional navegada del divendres es va saldar amb una llampuga al cove i una altra que va fugir. Semblava una de les visites d'en Pujol a Madrid. Les llampugues són combatives. Quan les atrapes salten molt alt fora de l'aigua i sovint aconsegueixen lliurar-se. A mi se'm va escapar de la forma més estúpida. Quan la pujava al Tempura va topar amb el backestay i el cop li va fer soltar l'am i la va retornar al mar.

El dissabte va ser més laboriós. El vaig aprofitar per pintar la teca amb Boracol(r), alcohol boricat al 10% que ven una empresa de Tudela anomenada Raiz 2000 SL. Malgrat els seus 15 anys, la teca del Tempura, esta ben conservada. La filosofia del Boracol, recomanada per l'astiller, és desinfectar la fusta per evitar que creixin els fongs que ennegreixen la teca. Si comparo la meva coberta amb la d'altres vaixells, crec que estic seguint una política encertada. Segurament contradiu aquella creença marinera de que: "a la teca només aigua de mar". Justament la teca que esta pitjor és la que es mulla més sovint: la de la proa i la de la plataforma de bany. Només ho deixo dit per si algú es vol apuntar la recomanació.

Al mateix tems que en Zapatero patia la derrota de la seva Marti-Trini davant d'en Tomás Gómez, vaig finalitzar el cap de setmana amb una magnifica i provocadora representació de Carmen al Liceu. Em va encantar. ¿m'estaré fent molt vell?

El món esta canviant.

Avui, un de cada quatre ciutadans esta a l'atur, s'ha reduït el sou dels empleats públics i de molts altres treballadors, les condicions laborals s'estan endurint, els pensionistes perden poder adquisitiu, paguem hipoteques per sobre del preu real de la casa i tothom pateix una profona crisi econòmica de finalització desconeguda. Malgrat tot, es convoca una vaga general sense massa convenciment, el mateix dia en que ho fa la resta d'Europa. Els sindicats sembla que no la secundin i malgrat les xifres publicades, molt poca gent la ha seguida. Estem resignats o pensem que no serveix de res protestar davant del nostre govern? El món esta canviant i nosaltres també. Segurament els esdeveniments van tant despresa que ens agafen en a tots descol·locats. Afortunadament per alguns no canvia res de res. Sinó que li preguntin al del vaixell de la foto (Porqueroles Agost 2010).

Tornant de cenyida

En aquesta foto estic tornat de cenyida al Garraf. Aquests matí era un d'aquells estranys dies que bufava terral davant dels penya-segats del Garraf: força vent i mar plana. Hi havia Tramuntana a la Costa Brava i Mestral al Delta de l'Ebre.

Compte amb tirar la canya

Retornem a les tardes del divendres, aquesta vegada amb abundància de llampugues. Un peix deliciós que neix davant les nostres costes i que acaba morint al Carib. Justament al treure'l de l'aigua impressiona el seu color de peix tropical entre blavós i groguenc, encara que una vegada fora agafa immediatament el color daurat tradicional. Per això també se l'anomena "dorado". El pesquen els velers que que creuen l'Atlàntic a principis d'any aprofitant els allisis. L'amic Mariano en va agafar moltes l'any passat durant la regata del Grand Prix.

Justament aprofitant les llampugues, la pesca al curri, i la nostàlgia estiuenca, he fet l'ullet al meu alter ego mediàtic-professional. He aprofitat un editorial de Forumclínic per fer un post sobre els trolls que boicotegen els xats per parlar de la pesca al curri. Per a divertir-me hi he posat una foto d'una tonyineta que vaig pescar fa un parell d'estius. Molt més petita que la que apareix a la foto d'aquest estiu i que vaig capturar amb molta feina sortint de les Îles d'Hyères. No cal dir la "bronca" que em va pegar la meva filla responsabilitzant-me de l'extinció de la tonyina vermella. Coses de joves...

Snobisme o estalvi

Avui he posat bombetes LED a les llums de navegació. Mostro la foto del meu gendre col·locant la de fondeig. Fixeu-vos que en el seu honor porto la bandera americana de cortesia. Llàstima que només la tenien en model "king size", molt lògic donades les característiques del país i dels seus habitants. Per a evitar comentaris jocosos i comparacions odioses amb la meva petita bandera catalana, la vaig posar al damunt. Malgrat tot segur que les diferències de grandària han estimulat la creativitat dels graciosos que es consideren enginyosos. L'experiència de les llums LED també m'ha fet aterrar de cop. No soc tan modern com em pensava. Jo només he canviat les llums de navegació. El company de l'altre Hallberg-Rassy del Garraf les ha canviat totes! Costa molt ser el més xuleta de la marina. Potser és impossible.

Els preus dels amarres i les boies gratuites

Port de Maó

A les vuit del vespre arribàvem a Maó desprès d'una travessa de 240 milles des de Cavaliaire. Per ràdio vàrem demanar un amarre a "Ribera del Puerto" sense obtenir resposta i desprès al Club Nàutic de Maó amb el mateix èxit. Finalment la Marina de Maó ens va dir que mirava si hi havia lloc i que estiguéssim en "standby". Al reclamar-ho al cap d'uns minuts, ens varen recordar que ens havien dit que estiguéssim en "standby". De fet vàrem acabar amarrant a una de les illes flotants que estava mig buida, on uns nois ens varen facilitar una plaça sense massa problema. Desprès de l'amabilitat dels mariners francesos vàrem tornar a les tradicionals rèmores de la dictadura. Els mariners espanyols s'empenyen en dirigir les operacions d'amaratge enlloc de facilitar la tasca del que porta el vaixell. Suposen que tots els patrons som uns "domingueros" acompanyats d'una família que acaba de descobrir el mar. Desprès de deixar clar com volia amarrar i que és el que havien de fer els mariners, vaig descobrir que una nova organització denominada S'Altra Banda gestionava la concessió de la ribera Nord del port de Maó i les illes flotants. Em van clavar 88 € per la nit incloent una taxa de les senyalitzacions marines com si fos un vaixell comercial. A la Marina Menorca costava 120 € més la taxa, a banda de l'antipatia radiofònica: una bogeria. Vaig veure un francès que va desamarrar quan li demanàvem més de cent euros per un veler d'onze metres a una illa flotant del port. Nosaltres ja estem més acostumats a que ens facin aquestes clavades absurdes. El record es dona al Port Sportiu de Santa Eulàlia (Eivissa). Més de 150 € per un amarre pel Tempura. Antipatia i preus elevats segurament no son la millor forma d'atraure el turisme en èpoques de crisi. Aquesta política només serveix per mantenir-se en l'auto-engany de pensar que la nàutica és un esport d'elit. A la pràctica afavoreix els viatges a Sardenya i el fondeig.

Mandelieu- la Napoule

A França els preus són fixes. Em demanaven 35 € al dia en temporada alta per un veler de 10 metres. Si hi havia més demanda que oferta, tal com ens va succeir a Porqueroles, les places es donaven per estricte ordre d'arribada. Cada matí es formava una cua a la capitania i ordenadament es lliuraven les places que havien quedat vacants a partir de les 10 del matí. Esta clar que nosaltres no vàrem fer la revolució francesa i que encara no tenim integrat el concepte "d'égalité".

Porqueroles

Malgrat tot volem saltar del caciquisme a la modernitat digital. Les boies públiques menorquines aconseguides amb una subvenció europea per protegir la posidònia son gratuïtes i es poden reservar per Internet: quina meravella! Algú pensa que el que vaixell que esta amarrat s'ha molestat en fer la reserva o que el "boiero" es preocupa de que es respectin les reserves? Encara portem molta caspa! Com tot país en vies de desenvolupament tenim un mètode "oficial" i un de real.

La rentrée

A les 12 del vespre d'ahir dissabte 28 d'agost el Tempura arribava al Port del Garraf desprès d'una travessa de 16 hores des de Pollensa amb vents favorables però amb un incòmode mar de fons d'una tempesta del Golf de Lleó. No cal dir que les ones de través ens van molestar molt la major part del trajecte. Arrere queden moltes aventures i travesses per la Côte d'Azur, Menorca i Mallorca. Històries que a través del blog em permetran recordar l'estiu que he passat amb la família al Tempura. L'imatge de les cadires buides sota la pluja a la platja de Canes mostra que l'estiu s'ha acabat i que hem de retornar a l'avorrida feina, encara que aquest any estarà amenitzada per les eleccions.

Marxo de vacances

Desprès d'arreglar un sistema sofisticat de reg per les plantes del balcó i d'empaquetar quatre camisetes, marxem finalment de vacances. Estarem una setmana a la Costa Daurada (amb sogres) i desprès intentarem fer la travessa: Palamós - Îles d'Hyères - Còrsega - Sardenya - Menorca i a casa. La idea me la va donar el company de l'altre Hallbeg-Rassy del Garraf. Crec que és una travessa molt bonica, però molt exposada a la tramuntana i el mestral del "Golfo". Esperem que els elements siguin clements. Ja hem tingut prou pega amb els temes polítics i econòmics per a que també ens emprenyin els meteorològics. Bones vacances, encara que en el meu post a la web seriosa ja alerto que serveixen de molt poc. Bon estiu en tot cas.

St Tropez, Porto Cervo o Garraf?

Doncs Garraf. Llàstima que la foto és de mala qualitat. La he fet amb l'iphone aquesta tarda

A punt de sarpar

Les ultimes setmanes són les pitjors. Molts nervis i moltes incerteses. Aquest any no podrem sortir fins el 9 d'agost. Aquests darrers dies els he destinat a repassar la teca, a substituir la llum de posició d'estridor que vaig trencar a Roses i a netejar a fons el Tenpura. Fa molt goig. No tant com aquest clàssic de Montecarlo. Però quasi quasi. Donat que la família pensa anar i venir com si el Tempura fos una casa d'estiueig tinc dues opcions de ruta: la primera es fer una ruta Garraf-Palamós - Îles d'Hyères - Còrsega - Menorca - Garraf; la segona que es farà si la tramuntana apareix la setmana del 9, és molt simple. Anar a Sóller i a partir d'allà, deixar-se portar pel vent. El que faré de ben segur és navegar la darrera setmana per les illes esperant la companyia de la Marta i en John.

Processó de la Mare de Deu del Carme a Castelldefels

Que lluny! o quins vaixells més petits comparats amb els de Mònaco.

Tardes de Garraf

El Juliol és un mes de poca activitat en l'entorn sanitari. La gent marxa de vacances oblidant la seva diabetis o la seva hipertensió. Quan les meves filles eren petites aprofitàvem les tardes caluroses per anar a la platja. Recordo que en aquesta època de l'any jo també feia escapades amb el meu germà i el meu pare, un metge de poble tremendament ocupat, que només es permetia aquests distensions durant els mesos d'estiu. Ara el meu pare ja no hi és i les meves filles tenen altres ocupacions. Només em queda el que el meu veí de pantalà anomena "el fill tonto". Així que passo les tardes al Tempura. L'estic netejant en profunditat. Des de les cales fins a la coberta. Reparo petits cops del gel coat i altres petites coses. Em produeix una sensació de pre-vacances molt agradable. Sovint més que les pròpies vacances, ja que la realitat difícilment compleix les expectatives. Per il·lustar aquestes reflexions nostàlgiques he posat una imatge de la bocana del port de Mònaco. Realment pels rics no passa el temps.

Cap de setmana de banderes

Aquest cap de setmana de manifestacions i futbol no he deixat de navegar. Tampoc he desatès les meves obligacions. Dissabte a la mani i diumenge a veure el partit. No és una incoherència. Pel moment sóc tant espanyol com els que no volen reconèixer el català. Els intolerants son ells. A mi no m'importa que parlin castellà, fins i tot de forma obstinada quan els parlo català. Com podeu imaginar no he posat cap bandera espanyola al balcó. El divendres hi havia un mar pla i molta pesca. Els peixos saltaven fora de l'aigua i van funcionar els nous esqués que em va regalar el meu germà. Veieu l'aigüera del Tempura ben carregada

El dissabte era més ventós amb un migjorn de més de quinze nusos que va animar aquest pesat veler a navegar al través a tota vela davant de Garraf.

Tot aixó em recorda que he d'aprofitar les tardes d'aquesta setmana per començar a preparar el Tempura per les vacances d'estiu.

Garraf, Saint Tropez i Montecarlo

Efectivament vam baixar el Tempura entre-setmana. Com que Murphi, com tothom sap, viu a la costa catalana, ens va posar la mel a la boca amb una lleugera tramuntaneta de popa fins a les Medes per després va castigar-nos amb un implacable sud de proa fins a Garraf. Són més de noranta milles i catorze hores de travessa a bon ritme. Pel camí un parell de tonyinetes varen picar davant de Barcelona. L'alegria va durar poc ja que com que eren petites les vàrem retornar al mar.


El darrer pont de Sant Joan el vàrem passar a Montecarlo i a Saint Tropez. Realment aquella gent té una forma curiosa de navegar i de viure. A pijolandia hi havia una activitat febril. El port s'havia transformat amb un camp d'equitació en el que hi feien un concurs de salts amb la participació de la Cristineta Onasis. ( a la foto la nena saltant)


Simultàniament hi havia una concentració de constructors de vaixells de gran eslora que estaven atrafegats fent una festa contínua, movent els convidats als hotels amb luxosos Mercedes conduits per noies uniformades i fent unes sortides diàries que de lluny semblaven el desembarcament de Normandia.


Com que començava l'estiu, alguns rebien les joguines noves

En posteriors posts mostraré algunes de les altres perles del port. Sembla mentira que tot això passi al mateix temps en que aquí patim un 20% d'atur, ens embrutem amb la porqueria que surt del Palau i ens empobrim amb les reduccions de sou i amb les pujades d'impostos. Segurament tots som una mica culpables de que existeixin aquests paradisos fiscals.


(Les fotos mostren l'activitat a la secció de les Riva clàssiques. Al senyor li costava sortir).

Al temps que passava tot això, l'amic Mariano amb el Skipper va topar amb una balena a mitja nit a la regata entre Port Balís i Andratx. L'impacte va clavar la proa i aturar el vaixell. Suposem que només va ser un ensurt. No hi han danys al vaixell, però encara no hem rebut el "parte" de la balena.

Encara som a Roses

Aquest vespre, quan dormíem amb la intenció de llevar-nos d'hora per tornar a Garraf, ens ha despertat la Tramuntana. Una ventolera horrorosa que ens ha impedit sortir. Bufava a més de 40 nusos dins del port de Roses. Imagina al Cap de Creus. El baixarem entre-setmana.

El Tempura a Roses

El Tempura ens espera a Roses desprès de fer una pujada amb poc vent, però de popa. Transit al port de Barcelona i una nit a Palamós amb anemones, espardenyes, gambes i cap roig. A l'arribada una tempesta d'estiu?? Quin estiu?

On va aquest? li canto estribor ?