Aniversari

Avui faig 54 anys i amb motiu de l'aniversari espero que en Guardiola em regali la victòria al Manchester. Per tot això arrossego una certa vagància des d'ahir a la tarda. Aprofitant que el dia s'allarga, al acabar la feina vaig anar a posar Boracol a la teca que es veia una mica mustia. Al pantalà un veí pescador em va anunciar que aviat s'agafarien dorades a 5 m de profunditat. Com que el tema no m'interessava gaire li vaig preguntar per la pesca de la tonyina, sobre tot volia saber com es poden acabar pujant al vaixell.

Realment vaig reconèixer que ho feia molt malament. Resulta que no s'ha de frenar la canya del tot. Si es porta un fil de 80 lliures, el fre ha d'actuar només fins a les 50 lliures per evitar una trencada de fil. Així doncs l'he de calibrar en una bàscula, cosa que no he fet. S'ha de frenar de poc a poc per aconseguir que l'am es clavi amb més profunditat, deixant que el fil s'escapi una mica mentre recollim si la bestia tira amb massa força.

Tampoc s'ha de parar del tot el vaixell, sinó que s'han de mantenir un o dos nusets de velocitat. Això evita el problema, que ja m'ha passat, de que es posi sota i trenqui el fil amb el casc. Però em va reconèixer finalment que precisaven quatre homes per pujar-la a bord malgrat tenir una barca de pesca anb popa oberta arran de l'aigua. Un era a la canya, un altre al motor, el tercer portava el ganxo i un quart agafava la part final del fil amb uns guants. Jo la he de pujar quasi dos metres, tot sol i a vegades amb la dona pegant-me bronca perquè fa mala mar, té por de que em faci mal o que caigui a l'aigua o simplement perquè la tonyina és massa grossa.

No cal gaire electrònica

Porto la mateixa electrònica que va posar el primer propietari, si m'oblido del potent pilot automàtic hidràulic que he instal·lat de nou. Pel demés, m'he limitat a substituir els elements que s'han anat espatllant. Tinc un equip de vent, un monitor antic plòter GPS Navman i el Navtext que dona uns meravellosos partes meteorològics i noticies de totes les desgracies que passen per la zona. Sovint espanta llegir-ho. Ens diu on tiren bombes per maniobres militars, si busquen algun desgraciat que ha caigut per la borda, o si s'ha vist algun objecte navegant sense govern. A la foto apareix la tira de noticies i partes. Si no ho tanques al vespre, el soroll de la impressora et dona la murga tota la nit. Però sempre fa por desconnectar-ho si has de sortir aviat al matí següent. També és molt útil l'Internet quan ets a port o aprop de la costa. Porto un portàtil a bord, encara que l'experiència diu que el verdader parte l'acaba donant el mar, el vent i les ones que et trobes pel camí.

Sempre penso amb la possibilitat de posar un radar, especialment per les llargues nits de vigilància, però em fa mandra, cada vegada són més cars, molesten en els bords del gènova i no eviten haver d'estar vigilant continuament. El plòter però és de gran utilitat. Ara estic esperant que arribi la carta del Nord d'Àfrica que he demanat preparant el viatge d'aquest estiu. A veure si arribem a Tunissia.


Aquest cap és aprop d'on volem anar: San Vitto Lo Capo, a la cantonada Nord-Oest de Sicília, on l'any passat vàrem trobar una parella amb un nen que viuen al Port Olímpic de Barcelona en un vaixell de vela clàssic. Estaven fent el seu primer viatge llarg desprès d'acabar de restaurar-lo. Poques milles abans d'arribar a San Vitto un peix espasa es va agafar al meu am. Allà és molt perillós fer el curri. Sort que es va escapar.

Vull veure balenes

L'altre dia La Vanguardia mostrava unes fotos espectaculars d'una balena a 5 milles davant de Barcelona i en Tomàs Molina treia una balena davant de Comarruga en el programa del Temps a TV3. Amb tot això del canvi climàtic sembla que aquest any han vingut més balenes que mai i alguns afortunats les han vistes.


Ahir a la tarda, en una de les meves tradicionals navegacions del divendres vaig sortir buscant la meva balena. Feia un Garbí de vuit nusos que amb un mar totalment pla em donava uns quatre nusos per tirar endins en busca de la balena a cinc o sis milles de la costa. Anava a proa com un proel de la Copa Amèrica a la sortida, mirat cap a totes bandes quan vaig veure una aleta que s'acostava. Cada vegada era més aprop i semblava que xocaríem. En un primer moment vaig pensar que seria un peix lluna, però quan s'anava apropant i ja era a uns pocs metres, vaig témer per un moment que sortís de l'aigua un animal més gros que el Tempura. Afortunadament no va ser així i el peix lluna es va enfonsar.


Tornant vaig passar una manega per la coberta amb l'alegria de que la crisi ha reduït la feina de neteja. La fabrica de ciment no treballa tant i a Garraf h ha molta menys pols. El Tempura es manté molt més net. Mireu quin goig que fa a la foto.

Ja tornem a la rutina

La setmana de Sant Jordi ha pasast molt ràpid. Per primera vegada he viscut d'aprop la vida dels autors: festes, signatures, entrevistes televisives, etc.. Però la filla ara ja vola amb Northwest cap a LA. Jo he tornat a les meves cosetes, com per exemple intentar arreglar el Silkaflex original que surt de la teca. Sha de treure el que s'ha arrencat, posar imprimació, nou silkaflex, retallar i escatar. La foto mostra que també si ha de passar una mica la manega com encara no he fet.

























Tot això ho feia ahir, quan el pas d'un front donava més de trenta nusos de vent dins del port del Garraf.

Sopa de Cua de Sargantana per Sant Jordi

Amb motiu de Sant Jordi vull recomanar un llibre per a nens de més de 10 anys: Sopa de Cua de Sargantana. Està en català, castellà, valencià, basc i gallec, és de Marta Gené Camps que ha guanyat el premi Edebe de literatura infantil de 2009. És un conte excel·lent d'una nena que té problemes pel fet de poder predir el futur. La relació amb la nàutica és que passa en una illa, però la raó fonamental és que l'autora és la meva filla. Bon Sant Jordi.

Pluja i fred a la Costa Daurada

En Salman Rushdie diu que els blogs no són literatura, només son vòmits dels que hi escrivim. Segurament esta encertat. Acabo d'arribar de les curtes vacances de Càmping Naùtic d'aquesta Setmana Santa i ja tinc ganes d'explicar l'experiència al blog. De tota manera mai he pretés fer literatura, sinó que els meus relats només volen compartir l'experiència nàutica. És una forma d'allargar la forçosament curta navegada.


El dijous, desprès de fer tots els darrers encàrrecs sortíem a les dotze del matí per la bocana de Garraf amb direcció a l'Ametlla de Mar. Feia un dia molt agradable, però el pronostic pels dies següents era molt dolent. Anunciaven una tempesta entre Mallorca i les costes de Castelló i València pel dissabte. Aquest informe ens va fer desistir d'anar a les Illes, ja que aquest any ja no vull tornar a passar un altre parte a la companyia d'assegurances. Ja he complert el la quota de tempestes. Davant de Sitges hi havia la sortida de la regata que va a Formentera. Vàrem passar per davant d'ells a motor ja que, es movien molt lentament per la manca de vent. Nosaltres tiràvem a bon ritme, en aquell dia de sol i mar pla fins arribar a les vuit del vespre a l'Ametlla. El temps just per amarrar i anar a sopar un excel·lent arrossegat i unes gambes en un restaurant del port. Ens encanta l'Ametlla, conserva un esperit pescador i poc contaminat pels turistes i els barcelonins. Sort que algú havia pescat, si hagués estat per nosaltres no haguéssim sopat res de res. El curri no va agafar res de res malgrat recórrer les cinquanta milles.


El divendres va sortir encapotat, amb uns núvols de pluja, que juntament amb el pronostic de tempesta pel cap de setmana, ens van recomanar tirar enredera cap a Cambrils. Hi havia un llevant agradable que ens permetia navegar de cenyida a més de sis nusos. Vàrem fer un bordo a mar i un altre directe fins a Cambrils on arribàvem a les dues del migdia. Malgrat passar al costat d'un banc de tonyines que saltaven fora de l'aigua, cap d'elles va tenir l'amabilitat de mossegar els meus hams. Bé, suposo que es reserven per l'estiu.

Arribar a Cambrils en Divendres Sant complica molt l'alimentació. Ja eren quasi les tres de la tarda i tots els restaurants estaven plens. Finalment vàrem decidir anar a Can Gatell i ho vàrem encertar. Érem els darrers clients que van tenir taula i ens van donar un arrossegat amb espardenyes inoblidable. Era molt agradable dormir al Tempura sota la pluja, malgrat els llamps. Ni l'arrós ni els llamps ens van desvetllar.

Al matí següent vam esmorzar amb els que feien una regata justament en sentit contrari al nostre. Bufava un ponent suau, enlloc de la terrible tempesta que anunciàvem. Vaig atangonar el gènova per fer una popa rodona fins al Cap Salou. Curiosament, malgrat que el vent era molt fluix, i que el Tempura té la popa tancada i estreta, navegàvem més ràpid amb popa rodona que a un llarg. Una bona lliçó per un altre vegada. A l'altre banda del cap va sortir un llevant que ens va portar a set nusos de cenyida fins a Torredembarra. Allà, dinar amb els de Valls i sopar i copes a Altafulla amb uns amics. Ens van donar una tonyina escabetxada meravellosa i uns sorollosos gin and tonic en un pub d'uns jubilats anglesos.

Aquest matí quedava només la tornada. Con que Deu existeix, ha sortit un terral que ens permetia fer un través amb mar pla. Anàvem disparats, amb pics de més de vuit nusos. L'alegria ha durat poc, ja que a l'alçada de Calafell el vent ha rolat a proa i ha caigut. El meravellós terral no ha reaparegut fins a Sitges. Avui no ens dutxarem al Tempura ni dormirem amb la caloreta de la calefacció de gasoil. Que bé s'està al Tempura. Quatre dies d'humitat, pluja, fred i incomoditats. Ara mateix tornaria a començar.

La Petroliera es resisteix

Finalment aquest cap de setmana es va celebrar la regata de La Petrolera. Va ser dur. Vam emprar 13 hores per fer les 40 milles que separen Garraf de La Petroliera. Al principi hi havia amb un Garbí molt agradable que ens feia cenyir a bon ritme, però ràpidament va caure rolant cap al Sud. Va ser una nit difícil, amb vents canviants i molt lleugers que impedien el rumb directe. Ens obligaven a fer travessos per a buscar una mica d'aparent. El genaker ens va ajudar a tirar endavant, encara que no va ser fins a les set del matí que vam aconseguir donar la volta a La Petroliera. Al tornar va sortir un Gregal que ens permetia navegar a uns sis nusos de velocitat. Aquí vàrem fer l'error de no haver anat més cap al Nord quan el vent encara era fluix, ja que el Gregal va anar pujant fins a més de vint nusos. Ens va portar a l'alçada de Cubelles. Fer bordos cap a Garraf es va tornar un martiri. El vent feina un ventall i anava rolant a mesura que fèiem els bordos de forma que era impossible quadrar el Garraf. Fèiem el que un altre vaixell anomenava "bordos xinesos". Pujaves, baixaves i estaves pràcticament al mateix lloc. No hi havia vent, el mar era de proa i les rolades sempre anaven en contra. A les cinc de la tarda, desprès de 23 hores de regata encara érem davant de Sitges i ja estàvem tips. No teníem més entrepans i estàvem esgotats, així que : motor i retirada. Ja diuen que una retirada a temps és una victòria. Més de la meitat de la flota va fer el mateix. El vaixell que feia bordos amb nosaltres i que va creuar la Petrolera darrera nosaltres va entrar a les 7 del vespre. Malgrat tot va ser molt divertit. Vàrem trobar molts dofins. Aquí mostro una foto del meu company remenant el gènova davant la Petroliera i uns dofins que vaig fotografiar el divendres anterior davant de Garraf.

Ànode nou i sortida amb en Furni

El dijous finalment vàrem fer la suspensió i el mecànic va canviar i fixar l'ànode nou. Com sempre, mai son els cinc minuts que havia anunciat. Van sorgir problemes al afluixar les rosques, i li faltaven peces que va tenir que anar a buscar a Port Ginesta. Peró ho va fer tot amb una hora i pico. No li va caldre la meva ajuda.

Aquest mati de divendres feia un sol meravellós i una temperatura estival. Quan anava cap a la feina només pensava amb que tindria una tarda plàcida de navegació. M'agrada anar sol, però volia compartir aquell plaer amb el meu amic Furni amb el que vaig tot sovint caminant a la feina. No és gens navegant, però li va agradar la idea de sortir aquella tarda. Feia un Garbí molt tancat, que no havia aixecat gaire onada. Només bufaven uns 8-12 nusos de vent, però va ser suficient per fer-nos sortir escorant per la bocana. En Furni no estava gaire tranquil - Suposo que no bolcarem - Això no bolca i menys amb aquesta ventolina, només escora una mica quan va de cenyida -. Poc a poc es va anar tranquil·litzant perquè es va anar acostumant a l'escora i perquè el vent va anar caient. Li va agradar més tornar a un llarg. - Això s'ha parat- em va dir, però li vaig mostrar que la corredera marcava sis nusos. Va comprovar per ell mateix que quan es navega de popa desapareix el vent aparent. Estic content perquè aquest hivern fred i plujós esta desapareixent i comença la llarga temporada estival de navegació. El diumenge toca navegar amb en Mariano per a preparar La Petrolera. Una regata que cada vegada s'ha posat més complicada perquè s'ha de complir les mesures de seguretat de la zona B. El dilluns quan reculli la balsa podré fer finalitzar la inscripció.

L'ànode

Aquest divendres vaig fer una suspensió per netejar el casc del Tempura. Curiosament estava bastant net, i al passar-li l'esponja queia la poca patent que quedava. Sort que en Jairo em va ajudar, va netejar l'hèlice que era una veritable musclera i li va donar una ma de patent on estava quasi absent. Justament al treure les canailles i els musclos vàrem veure que l'ànode estava fluix. Per apretar-ho calia treure l'hèlice i no ens vàrem atrevir. Així , el proper dijous el tornarem a aixecar i en Xavi, el mecanic, fara la feina. Aquesta suspensió em recorda l'acudit de l'aragonés que li van preguntar ¿con qué quieres el huevo? - ¡ con otro !

No és només un altre tarda de divendres

És febrer, però aquest divendres semblava primavera. Anava per l'autopista a 80 cap el Garraf a passar una tarda de solitud i vela, excitat per l'interessant perspectiva professional que se'm obra desprès de més de cinc anys de sequera. Bufava un ponent variable entre 10 i 15 nusos i el mar era pla. Tot molt agradable. Vaig instal·lar ràpidament la maniobra de l'espí, amb el meu nou invent pels barbers. Abans de les quatre sortia per la bocana i em posava a cenyir. Malgrat que el casc no esta prou net feia uns sis nusos a 35 graus del vent. He acordat amb el contramestre que la propera setmana farem una suspensió per a netejar-lo. Bordo de mar i quan el sol ja era molt baix, bordo de terra i obrir-me fins a empopar. No porto rellotge per a gaudir més del moment. Com que el vent havia rolat no calia trabutxar per tornar. Com sempre arrossegant un curri sense pescar ni un plàstic. Crec que entre tots i tot hem aconseguit esterilitzar la nostra costa mediterrània. Un desastre. Tornar amb l'espí era molt gustós, ja que la petita ona que hi havia t'acabava d'empènyer. Malgrat es feia fosc no podia parar. Encara hi havien alguns pescadors amb més moral que jo i la patrulla de la Guàrdia Civil que tornava a port. Jo no podia parar. Al arribar davant de Garraf no volia entrar a port i vaig seguir amb l'espí. M'havia agafat el síndrome del Mestre Bernard Moitessier que com recordava Joan Sol al seu blog, després de donar la volta al mon en solitari a la primera regata d'aquestes característiques i malgrat anar primer no va voler passar per l'arribada i va seguir navegant per a retornar a les illes del Pacífic donant una altre volta al planeta. Jo vaig recobrar la lucidesa molt abans i a l'alçada de Port Ginesta vaig tornar enrere. L'excel·lent jornada va acabar amb un sopar de tapes per a dos al Paco Meralgo i una copa al Dry Martini amb els de la tercera edat.

Nostàlgia del Pont Antic

Segurament la darrera vegada que hi passo amb cotxe.

Estrena del Pont Nou d'entrada a Garraf

Les tardes s'allarguen

Els divendres a la tarda són un moment especial, el millor de tot el cap de setmana. Hi han dos dies de festa per davant que encara no s'han espatllat. És la situació més propera a la felicitat. Encara no he anat al super o he perdut tota la tarda davant de l'ordinador preparant un avorrit Powerpoint. A més, durant l'hivern el port esta solitari, només hi han els mariners, els que treballen al varador i els pocs que viuen en un vaixell. Justament aquesta setmana em van dir que una parella, nebots d'un antic soci de vaixell, estan vivint en el Suan a Port Ginesta. Un Falcon de 28 peus fet a Vic que irònicament s'anomenava Suan perquè sona com Swan. Suposo que el deuen haver arreglat ja que per dins estava totalment destrossat per les nostres regates i sobre tot, per les dels primers propietaris. Afortunadament les tardes cada vegada són més llargues i menys fredes. Aquest divendres a les quatre quan vaig arribar el mar estava com un plat, però afortunadament va aparèixer un Garbí que ràpidament va pujar fins a 16 - 18 nusos. Tot un plaer per a cenyir, fer bordos i tornar d'empopada. El que fa temps que no apareix és la pesca. Malgrat tot, jo no perdo l'ocasió de tirar la canya. La pel·lícula recull l'empopada i la radio que sempre m'acompanya en aquestes tardes de relax i vela.

Estrenar les veles

Finalment he pogut navegar amb les veles noves. Han passat més de tres mesos des de que les vaig escaparrar al Tornado de Salou. Les veles són tan noves, tan maques que em feia por caçar-les amb força. Al vídeo es veu que no estan prou tenses.

Aquesta tarda el mar estava mogut. Tornaven a anunciar vent i els comunicats i avisos eren aterradors. A Catalunya sempre passa el mateix. Fa quinze dies no passava res i una ventada anunciada pels meteoròlegs va produir morts i moltes destrosses. Els polítiques que van ignorar l'alerta, ja que continuaven amb els seus actes i amb les seves inauguracions, van acabar culpant al meteoròlegs, a la imprudència dels esportistes i a la vagància dels funcionaris que no eren als ajuntaments en cap de setmana. El govern no va assumir cap responsabilitat. Aquest cap de setmana, que és una mica ventós al Cap de Creus i al Delta , esta ple d'alarmes i d'avisos. Ara sí que són eficients. Sempre cal que s'atropelli algú per a posar un semàfor. Cal que hi hagin morts per organitzar un programa preventiu davant del vent. En tot cas jo no he sortit perquè no m'arrisco a fer un altre avis a la companyia d'assegurances i esperar les veles durant tres mesos més.

El Camerone és el millor

El Camerone va cinquè en temps real a la Transquadra. Aquesta regata és la travessa l'Atlàntic en solitari o a dos per a majors de quaranta anys. Ara estan fent la segona i ultima etapa que surt de Madeira. Aquest vaixell és un Farr 31 amb el que vàrem fer regates d'equip durant cinc anys una colla d'amics. Abans que nosaltres l'havia tingut el De la Gandara i altres regatistes professionals. El vàrem anar a buscar a Galicia. A nosaltres ens el va comprar l'actual propietari i regatista afeccionat, el francès Michel Renouard per celebrar que havia complert 50 anys. La noticia és de gran transcendència per nosaltres ja que malgrat anar set tripulants, ens retiràvem de les regates quan el vent pujava més de 20 nusos. En Michel travessa tempestes tot sol. És el nostre heroi. Li hem de preguntar com ho fa ja que realment el vaixell és extremadament lleuger (2200 kg) i esta sobredimensionat de veles. Realment a França hi ha un altre nivell i en Michel és un Crac.

Ja són aquí

Ahir vaig anar a posar les veles. La major és mil vegades millor que el drap que portava i el gènova és diferent. L'he de provar navegant, ja que a mi em sembla una mica més petit, o al menys que la seva baluma és menys allunada. L'antic tocava la creueta superior i en canvi aquest no hi arriba. S'ha de veure. Potser va millor ja que amb l'altre sovint havia d'obrir-la per a dalt per evitar escora i guanyar velocitat. Encara que com podeu imaginar em fa molta il·lusió provar les veles, estic content de no poder-ho fer. Estic encara més content de que la meva filla sigui aquí i justament per a recollir un premi literari. Aquest fet m'ha donat més felicitat que si hagués acabat la Vendee Globe.

Avui és un gran dia

El 27/1/09 és un gran dia. Tot ha sortit bé. A primer hora he comprovat que l'assegurança havia finalment ingressat l'import de la reparació. La meva filla ha vingut espontàniament a veure'm a la feina i en arribar a casa a l'hora de dinar he trobat les caixes de les veles. Es pot esperar quelcom més d'un simple dimarts de gener? Ja només penso en anar al Garraf i provar les veles. Quina il·lusió. El meu nebot, també anomenat "Xut", perquè quan era petit no parlava però es fixava, espera que faci un gran post amb l'arribada de les veles. No el decebré. Ja poso a carregar la videocàmera.

El Arropiero a Garraf

Ahir vaig anar a veure el documental del "Arropiero", el serial killer espanyol, que després de 40 o 50 assassinats va morir a l'hospital psiquiàtric del meu poble, sense ni un diagnòstic precís ni un judici condemnatori. L'història és digna de "El Caso" i paradigmàtica de l'Espanya negra de la meva infància. Hi vaig anar perquè hi sortia un amic meu psiquiatra comentant la seva relació amb el personatge. La pel·licula em va agradar. Esta ben feta, es distreta i descriu molt bé l'Espanya negra dels anys 60-70. Vaig comprovar amb sorpresa que coneixia també els altres psiquiatres forenses que comentaven el cas. És increïble com estic tant identificat amb la història.

Comento la pel·lícula perquè la història també esta relacionada amb el mar i amb Garraf. Vaig descobrir que en Manuel Delgado, el Arropiero, va assassinar a un pobre home d'un cop de pedra al cap a la mateixa platja del Garraf. El cas va quedar sense aclarir fins que el mateix Arropiero es va auto-inculpar. Per demostrar-ho va reconèixer la pedra de l'assassinat. Al preguntar-li perquè ho va fer si ni tan sols el coneixia, va dir que el va matar perquè li feia pena. Deia que semblava que era un desgraciat, que no l'estimava ningú. Una història increïble com totes les del Arropiero. Aquests relats em recorden els que explicava el meu amic psiquiatra quan navegàvem junts amb el Suan o amb el Farra a les regates.

De Garraf a Garraf

Aquest cap de setmana d'anticicló he navegat entre Garraf i Garraf. Curiosament no vaig poder penjar el vídeo que el resumia a YouTube pel copyright de la cançó. Es veu que el Crosby Still Nash and Young ho tenen controlat, però no en Leonard Cohen. Queda millor amb la segona cançó, la de'n Cohen.

"La météo"

Avui he aprés a la web de la Vendée Globe que hi ha una dita marinera francesa que diu « qui trop écoute la météo perd ses heures au bistrot ». Segurament, sense conèixer-la, me la vaig aplicar quan vaig travessar el Tornado de Salou a plena matinada. Un altre vegada no he de ser tant mariner francès i no no he de fer tant de cas de les seves dites. Amb aquest cel que feia a Castelldefels el dissabte passat era millor quedar-se al bistrot, encara que tinc pressa per anar a provar el nou anemòmetre i les noves veles quan arribin. Potser estic aprenent.