Un potent ponent ha marcat l'entrada de la primavera. A Garraf bufava entre 18 i 23 nusos, però com que entrava paral·lel a la costa, el mar era totalment pla. La cenyida va ser magnifica, amb la major i el gènova rissats escorava fins a mullar la regala. La tornada, al través n'empenyia a més de 7 nusos: increïble, tal com es veu a la foto. Aquest dissabte però, l'he destinat a fer neteja i petit manteniment. Estic massa cansat per aguantar ratxes de 29 nusos d'aparent com ahir.
No sé si realment la regata es resisteix, o el que passa és que perdem massa depresa la paciència en les encalmades. Amb una mica menys de participació que altres anys, es va donar puntualment la sortida de la regata de la Petroliera a les sis de la tarda. Com sempre érem al lloc adequat i vàrem sortir dels primers amb una mica d'adrenalina per la por de que ens fessin fora de la línia els altres vaixells. Com que hi havia bandera "Z" hagués suposat una desqualificació immediata. Sort que no hi ha mala bava a les sortides dels solitaris.
La pujada nocturna va ser molt agradable. El vent, que anava bornejant, ens portava a un rumb entre 180º i 210º. Quan el rumb directe era a 240º. El bordo de mar era molt més ràpid que el paral·lel a la costa. El vàrem saber aprofitar. Va ser una navegació divertida. Recordava un videojoc. Amb el vaixell ben trimat només calia tocar els botonets del pilot automàtic per maximitzar l'angle. Pujàvem a entre 28 i 35º del vent. A les set del matí passàvem la petroliera molt descansats i contents. Ho vàrem fer amb el primer terç de la flota, el que no esta gens malament si pensem que el nostre vaixell, per ràting, era dels més lents. Varem passar-la davant d'un meravellós creuer de 62 peus.
Malauradament l'alegria va durar poc. Una encalmada ens impedia avançar. A les 12 del matí encara érem aturats a més de 30 milles de Garraf. No vàrem tenir paciència i ens vàrem retirar. A les quatre de la tarda, quan arribàvem a motor a Garraf va sorgir un ventet de quinze nusos per l'aleta. Quina pena. Si haguéssim esperat ens hagués portat amb l'espí a més de sis nusos i hauríem entrat a temps. Al mar la impaciència és una mala consellera (i no és un joc de paraules per la Marina). Sort que un pardalet de la petroliera ens va animar l'encalmada, tal com es pot veure al vídeo.
Avui m'hagués agradat publicar una foto del Tempura nevat com els vaixells suecs que apareixen a la web de Hallberg-Rassy i poder assenyalar al peu que l'imatge corresponia al Garraf durant el mes de març. Però no ha pogut ser. No per falta de neu, ja que ahir va caure una nevada històrica, sinó per la meva prevenció a conduir per les carreteres bloquejades per la neu. No volia dormir al cotxe com han fet molts catalans. Però, d'aquest temporal, el més agradable va ser la llevantada que vàrem gaudir el dissabte passat navegant amb en Mariano. Bufaven entre 16 i 20 nusos i varem aixecar l'espí. Aconseguíem planejades de més vuit nusos. Era l'entrenament per la propera regata de la Petrolera del 19 de Març. Esperem poder-la finalitzar aquest any. En la primera vàrem acabar a urgències amb en Mariano amb el menisc triturat. A la segona ens vam retirar quan fèiem bordos xinesos davant de Garraf per un error estratègic. Vàrem engegar el motor per poder sopar a casa. Aquest any si! De moment entrenem! i de quina manera.
Ara que ja hem vist la rectificació d'una ratificació, que la Copa Amèrica ha retornat al nou món, que aquí no para de ploure, i que ja s'ha acabat el carnaval, l'Acrobat ha arribat a Santo Domingo. Ho ha fet en quart lloc en temps real i tercer en temps compensat. Els nostres amics han pujat al pòdium. Enhorabona! És una bona recompensa a la llarga travessa de 33 dies i 33 nits. També ha estat molt meritori el quart lloc de Pilar Pasanau que ho ha fet en solitari. Espero amb ansietat fer una cervesa la propera setmana amb en Mariano (amb barba blanca a la foto). Les seves aventures m'ajudaran a superar el tedi de l'ex-oasi català.
Quan aquí a Barcelona estem patint els dies més freds de l'any i en Tomas Molina ens amenaça amb neu a nivell de la costa, els nostres amics de l'Acrobat han posat el peu a terra d'Antigua. Hi vàren arribar ahir a les vuit del vespre. Una hora desprès de que tanquessin les botigues. Com que estaven esgotats van decidir sopar calent, anar a fer "mojitos" i repartir aquest matí desprès de posar gas-oil, carregar aigua i comprar queviures. En Mariano m'ha trucat aquest matí, molt content. Ha comentat que malgrat que la convivència ha estat excel·lent, és molt dur compartir un vaixell de 38 peus amb uns altres cinc homes durant tants dies. Les dificultats per la dutxa, per menjar de forma adequada, l'absència de nevera, etc. Encara que reconeix que la navegació ha estat immillorable amb molts canvis de mar i de vents. Tot-hom s'ha comportat de forma exquisida i en tot moment ha regnat un gran ambient de camaraderia. Com que no tic imatges d'Antigua adjunto un vídeo d'un Hallberg Rassy de 31 peus provat a més de 40 nusos de vent per la revista Yachting Monthly. Segurament la crisi ha fet que la marca s'interessi per les eslores més petites. És espectacular les velocitats que agafa i com aguanta la ventolera.
Quan estava al banc intentant arreglar els embolics que he trobat a la meva tornada a l'hivern de Barcelona desprès d'una setmana divertida a l'estiu de Sao Paulo, he rebut una trucada sorprenent. Era l'iridium d'en Mariano que es connectava des de l'Acrobat a unes mil milles de Santo Domingo. Es notava cansat i content. M'ha dit que no ha calgut emprar la farmaciola que els vàrem preparar i que havien esgotat les existències. La tempesta i les encalmades han allargat la travessa molt més del que estava previst. Estan esperant arribar a una de les illes de Barlovent per recarregar aigua i queviures. Les darreres jornades els hi han estat molt favorables i ara van els quarts en temps real. Malgrat tot, temen arribar desprès del temps límit, sinó és així, segur que pugen al pòdium. Segur que ho aconseguiran
Sembla que aquesta tarda de dissabte arribaran els vents favorables del Nord que ajudaran als nostres amics de l'Acrobat a fer rumb directe cap a Santo Domingo. Encara els hi manquen més de dues mil milles per amarrar en terres caribenyes. Jo seré fora una setmaneta a Sao Paulo. De ben segur que arribaré a temps per a comentar l'arribada de l'Acrobat.
La borrasca Atlàntica que ha creuat la regata ha fet les primeres destrosses. Apareixen les primeres desercions cap a Cap Verd i Canàries, i sorgeixen les primeres ruptures. Els organitzadors celebren a la seva web la inestimable col·laboració de Rafael del Castillo que amb la seva Rueda de los Navegantes ha ajudat a tots els que passaven penúries al mig de l'Atlàntic. El Niob Sisé, que va primer en temps real, ha trencat la botavara, però a hores d'ara ja ha superat la borrasca. La Pilar Pasanau que estava més al Nord s'ha trobat amb el pitjor: vents de més de 50 nusos, però ja esta baixant. Els nostres amics de l'Acrobat que van posar preventivament un turmentí i una major de capa per protegir el material no han patit desperfectes i estan superant perfectament el pas de la depressió agafant un rumb obert de cenyida cap el sud, segurament per poder pujar les grans ones que es troben pel camí. No hi ha dubte que estan agafant una experiència nàutica extraordinària. Des d'aquí els felicito i els animo a seguir endavant. Aviat creuaran l'equador de la regata.
l'Acrobat va arribar en quarta posició en temps compensat a la primera etapa (Canàries). S'ha de dir però que la navegant solitària Pilar Pasanau amb el Iberdac Gaes Solidaria ho va fer en un tercer lloc. Es veu que aquesta noia és un "crac" de la nàutica i té l'ambició de fer carrera en les travesses oceàniques en solitari. Tot fa pensar que ho aconseguirà. La flota esta actualment travessant l'Atlàntic. L'Acrobat esta fent una bona tàctica al intentar baixar el més possible per tal d'evitar les calmes que es produeixen al mix del bassal al voltant de la latitud 21-23 N. No sé si serà prou valent d'acostar-se a Cap Verd. La Pilar, en canvi esta travessant més al Nord. El recorregut és més curt, però hi ha el risc de les encalmades. Ja veurem qui l'encerta. (La imatge és de l'Acrobat a la sortida. Fixeu-se que porta molts més artilugis per creuar l'Atlàntic que a la foto del post anterior feta a Garraf)
L'Acrobat ja és a Forteventura desprès de patir sis dies de regata amb moltes encalmades, veure balenes, tortugues gegants i molt de trafic tant a l'estret com arribant a Canàries. Contents i motivats s'han aturat per fer un dinar amb carn, omplir dipòsits i salpar ràpidament. Curiosament han parat a la Marina Rubicon. Sempre que escolto aquest nom recordo d'una vinyeta de l'Astèrix. Hi sortía en Juli Cèsar dalt de la seva quadriga assenyalant de forma displicent un barbar del nord que havia capturat com esclau i que portava emmanillat amb unes cadenes. El text era: "Jules César affranchit le rubicond" que literalment vol dir en Juli César allibera el rosset i que sona igual que "Jules César ha franchit le Rubicon" que vol dir que en Juli César ha creuat el Rubicó (com efectivament va fer i ho vàrem estudiar a l'escola). No sé però a quin rubicon fà referència el nom de la marina. Nostàlgia apart, els nostres amics de l'Acrobat han d'aprofitar el vent d'avui per baixar fins al paral·lel 19ºN per agafar l'autopista dels Alisis que els portarà fins a Santo Domingo.
En tant que esperem la sortida de la regata que finalment serà el proper dijous, els del Hallberg Rassy han llançat un nou fulletó titulat the Hallberg Rassy Concept. Intenta mostrar la filosofia de l'empresa per atreure els compradors. Curiosament, en Magnus Rassy ha escollit una foto del Tempura que li vaig enviar. ¿Com és que ha escollit aquesta?
Nou aplaçament de la sortida. Avui es confirma que el temporal força 8 del SW esta a les Azores i que previssiblement el dimarts serà a Cadis i la zona Josephine en la ruta cap a Canàries. Si el dijous no es pot donar la sortida aniran en conserva fins a Canàries. La idea no entusiasma als regatistes més agressius que volen començar a marcar diferències des del principi. L'Acrobat, òbviament és d'aquest parer.
Només hi han tretze, dels vint vaixells inscrits a la sortida del Gran Prix de l'Atlàntic. L'Acrobat, en el que hi navega en Mariano espera puntualment la sortida. Mots inscrits no han pogut arribar a temps a Cadis per la climatologia. A la reunió de patrons d'aquest matí, els organitzadors han decidit ajornar la sortida per la presència d'una borrasca que dona vents del SW. Suposo que volen evitar que hi hagin destrosses just davant de Cadis com va passar fa un parell d'anys, ja que de ben segur que hi hauran d'altres borrasques durant el mes que dura la travessa. La sortida serà possiblement el proper diumenge al vespre o dilluns al matí, esperant una clariana que previsiblement es produirà entre dues borrasques. Els diferents meteoròlegs no es posen d'acord sobre la data exacta de la seva arribada. Ara, els participants que tenen el bitllet de tornada comprat pateixen de no poder arribar a temps a Santo Domingo. Ja que no hi puc anar, espero poder fer un seguiment del paper de l'Acrobat a la regata al blog.
Finalment ja som al dia de reis. Tot tornarà a la quotidianitat. Oblidarem els grans objectius de pau i amor per tot-hom i reprendrem les nostres petites il·lusions i ens esforçarem per superar els nostres petits problemes. Suposo que del Nadal em molesta l'obligació de seguir un guió fixat per la societat. En tot cas, durant aquests dies m'ha ajudat molt veure els vídeos penjats a YuTube d'en Arne i la Heléne. Una parella de suecs de la meva edat (cinquantena) que amb en Yaghan, un Hallberg-Rassy de 60 peus, han donat la volta al mon durant dos anys. Són molt divertits ja que semblen de Pleasantville. No es despentinen ni perden el somriure per res. Passen per l'Antàrtida, les illes de la costa Xilena, Nova Zelanda, Austràlia, Sud-africa, Brasil i tornen a Suècia. En cap moment es mostren estressats, ni cansats ni enfadats. Gaudeixen d'unes vacances perennes. Apareixen bevent vi en copes de vidre mentre en Yaghan tot sol fa front a les mes grans adversitats marines. Neden entre balenes, veuen cocodrils i s'en en riuen d'els llops marins. Naveguen entre icebergs, i fondegen a l'Antàrtida. Malgrat tot el vaixell segeix net i polit, ells impecables. Tenen un vestit per cada circumstancia. Semblen d'un anunci del Corte Inglés. Tot és nou, tot funciona, no s'espatlla. És increïble, tant diferent de la travessa atlàntica del Neo que ha publicat en tres capítols la revista Yate. Els vídeos fan pensar que donar la volta al món és un passeig. S'ha de dir que el senyor és banquer i que porta un vaixell totalment equipat. En tot cas, desprès de seguir la travessa pel seu blog i veure ara els vídeos, tinc cada vegada més ganes d'imitar-lo, encara que en unes condicions molt més modestes. Però, potser no ho tinc clar. Recordo un nord-americà que pintava la patent de la quilla correguda d'un Island Packed al Port Olímpic. Havia venut la seva casa i feia sis anys que navegava pel món. Quan li vaig dir que l'envejava, em va respondre que jo també ho podia fer si volia. Tenia tota la raó. Segurament el meu guió no esta només fixat durant el Nadal.
Ahir quan passava per "les costes" vaig veure un vaixell carbassa que semblava obstinat a entrar al petit port del Garraf. Al acostar-me vaig comprovar que no era un capita boig, tossut i desorientat, sinó una draga que intentava augmentar el calat de la bocana i rodalies a més de quatre metres. El nou president del Club Nàutic ha aprofitat que durant el Nadal ni els més assidus com jo mateix sortim a navegar, per fer la feina. Així doncs, moltes gràcies i bon any 2010! Un podria pensar que no pot ser d'altra manera, ja que la situació és tant dolenta que no pot més que millorar, però hi han varies lleis de la vida que ho contradiuen. Una assenyala que tot el que va malament pot empitjorar i l'altra és una dita de La Fatarella: "Que nostre senyor no ens enviï tot el que podem aguantar". Repeteixo: Bon Any!
Com molt bé havia predit en Tomàs Molina, avui la temperatura ha caigut uns cinc graus. Afortunadament hem abandonat l'estiuet etern que ens concedeix l'escalfament global. Aquest canvi de temperatura, la lectura del post d'en Joan Sol sobre la baia de Sant Francisco, i la propera arribada de la meva filla afincada (de moment) a Califòrnia m'ha evocat el viatge que vàrem fer a Sardenya l'estiu del 2006 amb tota la família i en John. En aquell moment en John encara no era part de la família, justament llavors el varem conèixer. Era un viatge molt especial. No només va servir per conèixer el futur gendre, sinó que també per estrenar el Tempura. Moltes novetats i una aventura inoblidable. Segurament també ho va ser per a en John que a més de descobrir i conviure amb els "sogres" en un vaixell tant petit, també va ser la seva primera excursió nàutica. Totes les imatges que il·lustren el post són justament d'en John que és un gran fotògraf.
La vida a bord va ser còmoda (per nosaltres) i vàrem gaudir de bastant bon temps a l'anada. La Dolors i jo vàrem recollir els joves a Mallorca on hi varen arribar per avió. Els esperàvem a Cala Ratjada, que sembla una colònia alemanya a les Illes Balears.
Només sortir de Cala Ratjada cap a Maó ens va saltar un dofí a la proa per motivar al nou mariner John. A la foto la Dolors ho assenyala. De Menorca vàrem saltar fins l'Alguer quan la Tramuntana ho va permetre. A la imatge inferior apareixen les muralles de l'Alguer en una posta de sol estiuenca i la Gemma xafardejant un mercat al carrer desprès d'un dia de sol i navegació.
La travessa va seguir a través de l'estret de Forneli al costat de Stintino, la meravellosa Baia de l'Asinara, Santa Teresa de Gallura fins l'Illa Maddalena on la climatologia va començar a ser molt més dura com correspon a l'Estret de Bonifacio. La foto de sota mostra justament aquesta illa aturada en el temps.
La tornada va ser complicada ja que la Tramuntana va bufar més d'una setmana seguida. Els joves havien de retornar a les seves obligacions i ho van fer amb avió. Nosaltres vam navegar fins a Barcelona amb motes dificultats com ja explicaré en un altre post. Em va sobtar que en John em comentés que no podia distingir quan canviàvem de país. Saltant entre illes no sabia mai si seguia a Espanya o ja era a Itàlia. Segurament els que vivim aquí des de fa tants segles ens fixem més en les petites diferències que ens separen que no pas en les moltes coses que ens apropen. De fet, fa molts segles que naveguem per aquests territoris. La darrera foto és de la Marta i en John a Porto Cervo. Els esperem ansiosament pel proper dia 22.
Aquest pont hem aprofitat per fer una escapada a Sète per menjar les conegudes ostres de Bouzigues. L'excursió gastronòmica ja va començar ahir a Figueres a l'Hotel Emporda i acabarà quest vespre amb els "violets", les ostres i el vi de picpoul que em portat. Ens encanta Sète amb els canals al mig de la vila, l'humiat i el seu aire antic i una mica decadent. Aquí a la foto uns nois del col·legi remen per torns. Que lluny esta l'escola catalana del mar i de la nàutica!
El port és ple de vaixells de vela. No trobes els típics Beneteau o Jeanneau moderns, electrodomèstics i plastificats que fabriquen a França. Segurament només els fan per vendre'ns els a nosaltres o a les empreses de charter mallorquines. El seus velers són molt més antics i semblen haver recorregut moltes milles. Estan bruts i rovellats. Estan fets per navegar i no per presumir.
M'encanten els navegants francesos. Són tant autèntics. De fet els francesos són autèntics en tot. El francès que té una moto és un motard. Ha d'anar vestit de cuir i córrer amb la moto tant si fa sol com si plou. L'agafa tant per a anar a comprar el pa com per donar la volta al món. Els "plaisanciers" francesos són de la mateixa fusta. Ho fan per plaer, però no sembla que juguin. Mostren un aire d'autèntics professionals. A l'estany de Thau aquest matí he vist aquest vaixell de fusta habitat per un veritable navegant francès. D'edat avançada, prim, àgil, amb llargues barbes i melenes i vestit esportivament de rigorós blau marí, ha aparcat la seva bicicleta rovellada al moll per saltar al vaixell dels Sables d'Olonne on vivia. A coberta hi tenia entre milers d'estris una gran bota de rom i una línia llençada a l'aigua amb la que devia esperar recollir quelcom per dinar. La meva dona ja m'ha advertit: "uns dies és divertit, però viure-hi tot l'any és horrorós".
Avui he faltat a la cita de cada tarda de divendres. Ho ha impedit la histèria de la feina de fi d'any. No he pogut aprofitar aquesta primera tarda del pont de desembre. Espero poder anar-hi demà al matí. He tingut que limitar-me a fer una navegació virtual: revisar alguns blogs nàutics, veure la foto diària de la web de Hallberg Rassy i mirar les meves darreres fotos. Aquesta que penjo és de la d'un vaixell del pantalà veí que pertany a un xilè afincat a Castelldefels. Ens vàrem creuar fa 15 dies quan encara es podia, excepcionalment, navegar en camiseta. Ens vàrem fotografiar mútuament. Desitjo veure'l per demanar-li la foto que em va fer. Prometo penjar-la aviat.
Aquesta setmana hem fet una feina nàutica-lúdica-assistencial pel Mariano i els seus companys que pensenparticipar a la regata VI Gran Prix de l'Atlàntic (Espanya - República Dominicana). Sortiran de Cadis el proper mes de gener amb la voluntat d'anar per feina. No s'acontentaran només amb arribar, volen fer un bon resultat. L'armador de l'Acrobat és el mallorquí Amador Magraner Martínez que acaba de publicar la preparació del vaixell al número de novembre de la revista Skipper. Es un vaixell antic, un Sigma 38 , un disseny de David Thomas, construït per Marine Projects i supervisat per Lloyd's a mitjans dels vuitanta. Pensat per córrer la Fastnet, és segur, robust i veloç. El vaig poder veure navegar a la sortida de la regata Garraf- Soller, com vaig comentar en un post anterior.
En Mariano, durant la visita al Saló Nàutic em va demanar ajuda per fer la llista de la farmaciola. Ràpidament vaig comprovar que no tenia ni la més mínima noció de les cures més elementals. Per arreglar-ho vàrem organitzar una sessió de formació per tota la tripulació amb l'ajuda d'en Jaume, un infermer Mac Guiver, acostumat a treballar a la UCI i a fer trasllats de malalts crítics. Va ser divertit i molt interessant. Vàrem poder comprovar que els tripulants de l'Acrobat no només son uns bons navegants sinó que també son uns nois molt espavilats. Esperem que no calgui aplicar res del que varen aprendre.
Al mateix temps que els catalans ens passegen amb mascareta com si fossin japonesos, discutim si arribarà l'apocalipsi final amb la vacuna de la grip A com vaticina la monja benedictina, i mentre els de la ceba estan nerviosos esperant la sentencia del tribunal constitucional, jo vaig sortir a navegar. Malgrat ser el fatídic 20 N, feia una tarda de principi de tardor. Una brisa em va permetre cenyir a 5-6 nusos fins arribar a vela on sovint i trobo tonyinetes. Aquesta vegada també m'esperaven els dofins que van nadar una bona estona a proa. Aqui presento un dels molts salts d'un dels tres dofins que em van acompanyar uns minuts.
Al cap d'una estona la tarda es va completar capturant un petit bonítol i un parell de barats. El millor sopar per rebre el meu nebot que venia de Pamplona aquell vespre.
No em deixa de sorprende que només a 7 milles de la costa hi hagi tota aquesta naturalesa, al mig de tanta pau i tanta tranquil·litat. Sembla que mar i terra estiguin en planetes diferents. Sortir a navegar és la millor teràpia per poder lidiar amb equilibri totes les misèries de la nostra quotidianitat. Llàstima que com molts psicofàrmacs crei dependència i tolerància. Cada vegada costa més tornar a la vida ordinaria.
La vida a bord va ser còmoda (per nosaltres) i vàrem gaudir de bastant bon temps a l'anada. La Dolors i jo vàrem recollir els joves a Mallorca on hi varen arribar per avió. Els esperàvem a Cala Ratjada, que sembla una colònia alemanya a les Illes Balears.
La travessa va seguir a través de l'estret de Forneli al costat de Stintino, la meravellosa Baia de l'Asinara, Santa Teresa de Gallura fins l'Illa Maddalena on la climatologia va començar a ser molt més dura com correspon a l'Estret de Bonifacio. La foto de sota mostra justament aquesta illa aturada en el temps.
La tornada va ser complicada ja que la Tramuntana va bufar més d'una setmana seguida. Els joves havien de retornar a les seves obligacions i ho van fer amb avió. Nosaltres vam navegar fins a Barcelona amb motes dificultats com ja explicaré en un altre post. Em va sobtar que en John em comentés que no podia distingir quan canviàvem de país. Saltant entre illes no sabia mai si seguia a Espanya o ja era a Itàlia. Segurament els que vivim aquí des de fa tants segles ens fixem més en les petites diferències que ens separen que no pas en les moltes coses que ens apropen. De fet, fa molts segles que naveguem per aquests territoris. La darrera foto és de la Marta i en John a Porto Cervo. Els esperem ansiosament pel proper dia 22.
Al cap d'una estona la tarda es va completar capturant un petit bonítol i un parell de barats. El millor sopar per rebre el meu nebot que venia de Pamplona aquell vespre.
