El Tempura a la XXIV Regata Mare Nostrum (2003)

Amb molt de respecte vàrem arribar a la reunió de patrons del divendres. Ens trobàvem en mig d'uns navegants molt curtits. En Jacinto i la seva família presidien la reunió, però també hi havien amics, com la tripulació del Bet Negre o la del Apoc Apoc Morenito. En aquell moment vaig descobrir que ens donàvem quasi una setmana de temps límit per fer tot el recorregut. Un temps preciós, però que no tenia ja que havia de tornar a la feina el dimecres següent. També vaig constatar pels ràtings que el Tempura era el vaixell més lent de la flota. És un gran repte, però et deixa molt tranquil quan t'avança tothom.

Puntualment ens van remolcar a la bocana ja que teníem el motor precintat i a les 15:00 van donar la sortida. Primer van partir els de a dos i desprès els solitaris. Com era lògic el Tempura es va anar quedant a la cua i va ser avançat pels solitaris. Primer ho va fer un noi corpulent d'Andraix amb un molt ben preparat i espectacular Sun Fast 3200 amb el que acabava de travessar l'Atlàntic.  Em deia que per sobre de 10 nusos aquell vaixell volava. Vaig comprovar que amb ventolina tampoc anava malament.

Els vents suaus i rulons de migjorn ens van permetre cenyir amb molta lentitud cap a Menorca. Esperàvem la Tramuntana per la nit del dissabte al diumenge. L'objectiu era arribar a temps per a que ens agafes de popa. Volíem evitar tenir que navegar contra el vent davant els penya-segats de Menorca. Per por de no ser-hi a temps vàrem fer un rumb més nord que la resta de la flota.  Era una cenyida més oberta que vàrem abordar amb estones de gènova i moments de genaker. Segurament aquesta "estratègia" ens va fer caure en unes encalmades que no van enxampar molts dels altres navegants. El cap de la flota no es va detenir en cap moment. Ens va fallar la web de Meteo Consult que pronosticava les encalmades pels que feien un rumb més de sud. Aix`va fer que arribéssim a Menorca una mica més endarrerits, però al girar l'illa la flota es va reagrupar perquè els de davant van quedar sense vent.

Arribant a l'Illa de l'Aire va arribar l'esperada Tramuntana que ens va acompanyar unes 12 hores. Com que entrava de popa rodona vam enrotllar el gènova i vam navegar de nit només amb la major. Anavem segurs i a bon ritme. Les onades també ens empenyien cap el Sud. Al fer-se de dia vam aixecar el genaker com si fos un espí. La seva forma triangular permetia que el Tempura balancegés amb les onades sense anar-se'n d'orsada. Passant Cabrera ens vam animar a hissar l'espí de veritat. Segurament varem gaudir en aquell moment de l'estona de més velocitat i plaer de la regata, tal com es veu en el vídeo. Esperàvem arribar a les 10 del vespre a Formentera, però una pertinaç encalmada ens va aturar dramàticament davant de l'illa. Un altre vegada tocava cenyir amb vents suaus i canviants buscant generar un aparent que ens portés una mica cap al nostre waypoint.

A les quatre de la matinada arribàvem a Formentera i les primeres mostres d'esgotament físic i psíquic es van fer presents. En menys d'un hora varem guanyar el concurs de jocs malabars amb l'espí. El vam pujar i baixar vaires vegades perquè s'ens va escapar la escota del winch, el vàrem enrotllar a l'estai de proa i mil coses més. Semblàvem uns principiants. L'encalmada de Formentera va reagrupar de nou la flota. Per nosaltres va ser molt difícil avançar cap a Eivissa. El cansament era especialment dur amb el meu company que estava amoïnat perquè no aconseguia dormir. Com a metge de guàrdia en el Tempura em vaig veure obligat a donar-li una pastilla per dormir, malgrat el temor de que no s'aixequés fins a Garraf. Estàvem davant d'Es Vedrà en una situació de calma total. Per il·luminació divina li vaig demanar que m'ajudés a baixar l'espí, pensant que amb un gènova faria millor front a tota aquella calma. El cel era gris i el dia molt fosc. En Mariano així ho va fer abans de posar-se a dormir. De sobte van sorgir 30 nusos de vent per la proa i una pluja intensa. Com que estava perfectament preparat vaig poder arrancar a bon ritme rumb a Garraf. La tempesta va durar un parell d'hores i al mig de l'embolic vaig creuar amb un altre concursant que es dirigia a motor cap a Sant Antoni. La tempesta li havia trencat l'espí. En Mariano es va perdre aquesta part de la regata, però puntualment i sorprenentment es va aixecar a seguir fent les seves guàrdies.

La tornada a Garraf va ser molt dura, hi havia molt poc vent i justament venia de Garraf. Era impossible fer un rumb directe i a sobre rolava tant que no sabies finalment cap on tirar. Durant la nit navegàvem entre tempestes que atemorien amb la seva foscor i els seus llamps. Inveitablement va sorgir la discussió sobre la probabilitat de que ens en caigués un llamp a sobre. Més valia no pensar-hi. Procuràvem no entrar dins de les tempestes però era difícil aconseguir-ho ja que ens trobàvem amb contínues encalmades. A mitja nit, més al nord de les Columbretes, ens varem quedar aturats al costat d'un vaixell fondejat. Van ser uns moments tensos ja que la brisa i la corrent ens feien caure sobre el vaixell. Finalment vàrem arrancar i quan surtia el sol ja navegàvem per les aigües del Delta. Anavem disparats, de cenyida amb 20 nusos de vent per la proa i a un rumb que ens apropava a Garraf.

(Foto: el Pogo Peor para el Sol)

Amb les primeres llums vàrem adivinar la presència del Pogo anomenat Peor Para el Sol. Segurament patia més que nosaltres per tenir que fer tanta regata de cenyida. Tot el matí vam  lluitar amb les rolades, les onades i la caiguda del vent. A les 15:00 ens trobàvem a 50 milles de Garraf davant del Delta  completament aturats per una encalmada. Un senzill càlcul ens mostrava que era molt difícil acabar la regata i ser a la consulta a les 8 del matí del dia següent. Va ser una trista decisió tenir que treure el precinte i posar en marxa el motor. Més encara quan al cap d'una hora van sorgir 10 nusos de vent per l'aleta. De tota manera, i malgrat no haver acabat la regata estem plenament satisfets d'haver gaudit d'aquests dies de navegació intensa, d'haver resistit el no dormir, el menjar malament i l'esforç físic de la vela. Acabem més joves, i més enamorats del mar i del Tempura. Es sorprenent com va resistir tota la regata sense trencar res de res. Ara quedo a la espera de poder tenir un altre vegada l'ocasió d'apuntar-me a una regata llarga.

PD Un agraïment molt especial a la Pilar que quan teníem connexió telefònica ens informava de la situació de la flota i al Jordi que des de New York que ens va passar per WhatsApp  aquestes imatges de a nostra posició a la regata.

Regata Mare Nostrum

Aquest any tot s'ha posat a punt per fer la Mare Nostrum a dos. És un repte en molt sentits. El primer és en el personal. Ja en tinc 58 i el meu company ronda els 60. Però també ho és a nivell esportiu. S'han de fer més de 500 milles en quatre dies i el Tempura no és un vaixell excessivament ràpid. Agafa bastant bé els 6 nusos, però li costa pujar i sobre tot planejar. No té una popa plana i ampla com els vaixells dels solitaris transoceànics. Al contrari, és de formes rodones. Va millor de cenyida que de popa. Penso que haurem de mantenir una velocitat constant i evitar les encalmades si volem arribar abans del temps límit. Curiosament les classificacions de les edicions anteriors mostren que els participants o bé abandonen o bé arriben dins del temps. Fins i tot ho aconsegueixen amb vaixells petits i de disseny antic com un Fortuna 9 o un Hallberg Rassy Mistress. No cal dir que estaven molt ben patronejats. És una regata de nivell, puntuable pel campionat de Catalunya i d'Espanya de solitaris.

Fa por llegir els relats de les edicions anteriors. Més que les encalmades, tots parlen de tempestes. El del KYO V és especialment esgarrifós. En Gullermo patronejant en soliari un Sun Fast 3200 supera una tempesta de força 8 davant les costes del nord de Menorca, planeja a 12-14 nusos durant hores i arriba amb poc més de dos dies sense quasi ni menjar ni dormir.  En canvi el relat del Dinma, patronejat per dos nois del Balís, sembla més assolible, malgrat que naveguen amb un 40.7, un vaixell molt més ràpid que el Tempura. De tota manera la primera nit trenquen l'espí més bo que tenien i arrosseguen lògicament aquest problema tota la regata. M'ha animat la participació del Bet Negre. Un First de 27 peus del Garraf portat per dos homes madurs que ja ha sortit en anteriors edicions i que amb entusiasme hi torna aquest any. Si ells poden. Perquè no nosaltres?

Per navegar només cal temps

Els pantalans estan buits. Durant un parell de mesos molts companys faran  sigladures increibles, també ens visitaràn vaixells d'altres indrets. Hi ha una activitat febril al port. Tothom té temps. per navegar només cal temps.. Qui te temps?

Quan va entrar el Sud

Foto Els Montanyassos davant de Vilanova

"Cuando entró el Sur fué magnífico" em deia un noi gallec recentment incorporat al Club de Garraf. Vàrem coincidir a Torredembarra aquest pont de Sant Joan. Un Garbí moderat ens hi va portar el dissabte. Però el front de la berbena feia témer el pitjor. Xiulaven els pals i picaven les drisses. La Méteo tampoc era gaire tranquil·litzadora. Assenyalava Tramuntana al Golf de Lleó i a Menorca i aquesta situació portava inestabilitat i mar de fons a la Costa Daurada. Vaig coincidir amb l'Alex a capitania. "Luego entrará el Sur y voy sólo" em va comentar amb temor. Em vaig oferir a estar en contacte per ràdio malgrat que només tenia l'ajuda de la meva dona. Els dos coneixíem el parte i temíem una incòmoda tornada a Garraf. Com sempre les previsions van ser poc acurades. Al cap d'un parell de milles el terral que ens empenyia es va aturar sobtadament. Després d'uns minuts de calma es va fer el Sud. Quina meravella, primer només bufaven sis o set nusets. Vaig aixecar un genaker i vaig posar el Tempura al través per anar guanyant velocitat. Anava més endins del que calia però al menys mantenia al voltant de 5 nusos de velocitat. De mica en mica el vent va anar pujant i ens va permetre arrumbar directament a Garraf a més de set nusos. Poc a poc vaig anar atrapant l'Alex a la canya del seu First clàssic que havia sortit una mica abans i havia fet un tros a motor. A port em comentava la seva alegria quan va entrar el Sud. Aquell vent que tant temia i que va ser tant agradable per navegar. El que no sap és que aquest ventet tèrmic hi és quasi sempre a casa nostra. Som més privilegiats del que pensem.

Melva en escabetx

El Juny plujós m'ha portat més cap el blog que cap el Tempura. El divendres però vaig poder sortir a navegar. Mar plana, Garbi força 2 que va anar caient al fer-se fosc. Em desplaçava forçosament lentament a vela per la manca de vent quan vaig fer la primera captura. Als pocs metres la segona. Era davant de Garraf i a poca profunditat. Arrossegava a 4 nusos aquells esqués antics que vaig comprar a en Xavi de rebaixes. Són boníssims, llàstima que quasi no en queden.

No vaig seguir donant voltes per la zona com hagués fet qualsevol bon pescador. Vaig continuar mar endins gaudint de la suavitat de la cenyida. Al tornar no vaig tenir més sort, malgrat passar exactament pel mateix lloc, prèviament marcat al GPS.

Quan regava la canya a la torreta del pantalà, un home fornit, dins la cinquantena, segurament company de pantalà, em va preguntar per les captures. Semblava molt experimentat. En la conversa vaig descobrir que era un gran expert en tonyines. Vaig aprendre que jo no pescava tonyinetes ni bonítols com pensava, sinó melves. Es distingeixen dels bonítols pels seus lloms zebrats. Afortunadament no hi havia cap veda pel moment. Em va explicar que era un gran pescador. Havia pescat tonyines de més de 200 kg, però que no es podien pescar fins a l'octubre i que et multaven 3.000 € si en capturaves una de pes inferior als 30 kg. Ell però, es dedicava a pescar-les per marcar-les i tornar-les al mar per fer-ne un seguiment. Em va semblar tot molt interessant, però vaig marxar corrent cap a casa a fer la melva en escabetx. Em van quedar bona, encara que una mica curta de suc com es pot veure a la segona foto. La propera vegada tiraré més aigua, oli, vinagre i vi.

El Tempura net

 Desprès d'una amarrada forçosa per acabar de curar l'hernia i atendre les obligacions familiars, he retornat al Tempura. Malauradament en un plujós cap de setmana llarg. Vaig invertir el divendres a netejar-lo. Que poc dura net. Per això el vaig fotografiar en els seus pocs minuts de glòria. El dissabte però no vaig poder resistir les ganes de fer una sortideta. Va ser meravellós. Hi havia un mar de fons de Garbí amb un vent aponentat de força 4. Que bé navegava el Tempura. Pujava meravellosament les onades. Feia al voltant de sis nusos de GPS malgrat el mar de proa. Aquí vaig començar a fer el que diuen els llibres per passar les onades. Orsar una mica quan s'atura al pujar l'onada i arribar a les baixades. Però les onades del Mediterrani venen massa juntes. Aquesta deu ser la teoria de l'Atlàntic, on les onades són molt més llargues. Quasi feia més via fent el contrari, donar-li una mica de camí per agafar l'onada amb força i aprofitar la baixada per guanyar barlovent. Potser no corria tant però anava més al vent. La tornada, amb vent per l'aleta, va ser relaxant. Tant, que vaig quedar adormiscat. Suposo que van passar factura els esforços de la cenyida i la maca d'entrenament. La conclusió: he de sortir cada setmana. He de retornar al ritme de vida habitual.

Back to LA

Aquest any passaré uns dies d'aquesta primavera a LA. A veure si quan torno ja fa bon temps per fondejar a les Balears. See you

Darrera sortida herniat

dijous sant from Joan Gené on Vimeo.


Quan la Taru i lAlex naveguen cap a Panamà, jo ja sóc a Barcelona i segueixo sortint les tardes del divendres. Ara amb molt més bon temps i amb moltes més hores de sol. La meva darrera sortida queda recollida en aquest vídeo amb música de Joan Baez. Era la darrera vegada que sortia amb l'hernia inguinal dreta que em vaig descobrir unes setmanes abans. No era gaire prudent seguir fent esforços, però qui es queda a casa mirant la tele com un vell? Afortunadament me la van reparar fa deu dies a l'Hospital Plató. Una intervenció excel·lent de mitja hora de durada i dues hores d'hospitalització que em pocs dies m'ha deixat com nou. Espectacular! L'èxit de la intervenció obeeix a que ara no adherixen la malla amb punts de sutura sinó amb una cola. Penso que el que segueix herniat és per què vol. Ara, aprofitant l'obligat amarrament post-quirúrgic aprofitaré per arreglar les gomes de la bomba del WC. Que més vull?

La pesca de la tonyina a Panamà

Aquest més he tornat a Panamà per seguir treballant en el projecte de reforma sanitària. És una activitat molt mal retribuïda, però em serveix per sortir de la rutina i m'agrada que em vulguin escoltar. No cal dir que a casa nostra fan justament el contrari del que predico.

A l'avió d'anada vaig tenir l'agradable sorpresa de comprovar que m'havien comprat un bitllet de classe preferent. Era un seient una mica més ample que el de la turista en la que viatjo habitualment. L'alegria va ser curta ja que al meu costat va seure un català entrat als quaranta i molt xerraire. Era grandot i mogut. Rapidament es va camelar l'hostessa per a que li anés donant botelletes de Baileys que es cruspia de dos en dos. Em va explicar que feia quatre anys que treballava al Carib per una empresa espanyola multinacional i que tenia la família a Catalunya. No parava d'explicar-me amb tot detall la seva vida. Jo ja no sabia cap on mirar per a que callés. Al mig de la verborrea va comentar que pescaven tonyines al Carib. Finalment tractava un tema que m'interessava. "Com ho feu? amb el curri?" li vaig preguntar. L'home va posar una cara de despistat. Tampoc sabia quin esque empraven. Llavors vaig començar a dubtar que fos veritat, fins que finalment ho va aclarir tot: "Mira, som quatre amics que lloguem una barca amb patró i un noi que ens porta les canyes. També embarquem unes putes i moltes botelles de rom. Tot plegat fa que passem un dia molt divertit al mar." Realment la pesca al Carib és molt diferent de la que practiquem al Garraf.

Per il·lustrar la historia hi han unes imatges del port de Panamà City, unes vistes de la marina de Coast Way que és una carretera artificial feta pels yankees que uneix unes illetes del Pacífic davant l'entrada al canal. És on fondegen els velers que esperen travessar. Aquí a sobre  hi ha una imatge dels famosos "Diablos Rojos". Són uns autobusos escolars norteamericans que fan el servei dins de la ciutat. Són petites empreses en les que el mateix propietari els anava a buscar, els comprava de segona ma i els conduïa per la ciutat. Casualment aquells dies van ser substituïts per autobusos normals d'una empresa que en va obtenir la concessió. No cal dir que el canvi va portar un gran col·lapse circulatori, un gran "tranque" com diuen els locals. Els nous vehicles no passaven bé pels carrers estrets. Els Panamenys desconfiaven dels nous autobusos ja que explicaven que per culpa de la "mordida" tenien un problema amb l'aire condicionat. Els "Diablos Rojos" no en portaven, és clar. Comentaven que aquest defecte va fer que s'incendiés un autobús dels moderns i molts viatgers van morir perquè la fallida elèctrica va impedir que s'obrissin les portes. Per això, cada vegada que un autobús dels nous s'aturava per avaria, els panamenys no dubtaven en trencar immediatament totes les finestres per saltar i sortir. El preu del progrés.

Ens falta molt per ser competitius

Una anècdota molt simple mostra que encara tenim un ampli marge de millora per arribar a ser competitius a nivell europeu. La primavera passada vaig comprar directament a Hallberg-Rassy (Suècia) una capota de lona per Internent. És la forma més senzilla de que encaixi perfectament i no hi hagi cap problema de color.  La volia per fer moltes travesses a l'estiu però malauradament no es varen acabar produint, com ja vaig comentar.  Pràcticament la vaig estrenar el dissabte passat amb la pluja. Al posar la cremallera em vaig quedar el corredor a la ma. Es va partir per la meitat tal com mostra la fotografia. Les dents de la cremallera i la capota de lona van quedar intactes. A partir d'aquell moment vaig començar un peregrinatge obsessiu per a trobar aquella estúpida peça de plàstic que m'inutilitzava la capota. La tenda més diligent de Port Ginesta es va quedar la referència i em va dir que em trucaria quan la tingués. Al cap d'una setmana seguia sense noticies i al tornar-hi el fill molt amable, va fer unes trucades que m'asseguraven que ho tindria al cap d'un altre setmana. Vaig descobrir que la cremallera era una YKK, el primer fabricant mundial de cremalleres (pràcticament un monopoli), segurament per això la seu central a Barcelona no va respondre al meu email on li preguntava quina tenda venia aquests tipus de cremalleres. Tampoc vaig trobar cremalleres d'aquests tipus a Leroy Merlin, ni a Bauhaus, ni al Corte Inglés... Ja desesperat vaig enviar un email al Hallberg-Rasssy que va ser respost immediatament amb unes instruccions molt clares de com instal·lar els topalls i el corredor de la cremallera de la capota. M'asseguren que rebré tot el marterial per correu dins d'una setmana. Sense cost, és clar. Segurament és més divertit viure a Barcelona que a Estocolm, però socialment encara ens porten molt avantatge.

Una volta ràpida

Navegant amb pluja from Joan Gené on Vimeo.

A l'hivern és difícil navegar. No pel clima que és excel·lent, sinó per la feina. Aquest divendres vaig arribar tard amb ganes de poder provar la nova patent, però no vaig poder sortir ja que era quasi fosc. Al moll hi havia un veí arreglat un pal. Era l'aventurer que havia marxat al carib amb dos companys del port. Estava content perquè ja el tenia quasi enllestit. Desprès de pagar tres mil euros ja tenia tota la nova eixàrcia. Havia arreglat els dos forats al pal d'alumini que es van produir quan la messana va caure sobre el pescant. Es va trencar un obenc quan estaven arribant a les Canàries navegant de cenyida amb un fort oleatge i quaranta nusos de vent. No la portava treballant ja que només navegava amb la major. La ruptura es devía produir pel balanceig. Sort que no se li va trencar al mig de l'Atlàntic ni va caure al cap de ningú. Em va reconèixer que era un dels temes que no havia revisat del seu vaixell abans d'emprendre el seu viatge al Carib. Llavors varen decidir tornar a Garraf a reparar el vaixell per poder re-emprendre la travessa d'aquí uns mesos. De fet van tenir un viatge complicat. Només sortir van estar amarrats a Benicarló quasi una setmana perquè un dels tripulants es va posar malalt. De tota manera no havia per dut l'entusiasme. Estava esperant que arribés la Setmana Santa per fer un viatget amb la seva dona.

Jo vaig poder fer una sortideta ràpida el dissabte següent tal com mostra el vídeo.

Patent de silicona

Vent del Nord a Garraf from Joan Gené on Vimeo.

Aquest cap de setmana, amb una previsió de cops de vent del Nord de força 7, tota la flota ha restat amarrada. El vídeo mostra que els mals auguris han quedat confirmats. Justament una ratxa va fer tombar un vaixell de regates que estava al varador per pintar la patent. El contramestre atribueix l'accident a la força del vent, la lleugeresa del veler i a la pintura de silicona que s'estava aplicant. Diu que fa lliscar els suports. Excusa o evidència? El fet és que el divendres va caure i va quedar agafat per la bastida del pintor. Segurament la mateixa lleugeresa del vaixell va fer que només patís un forat al buc i no acabés a terra amb el pal trencat, arrossegant la resta de vaixells com un joc de domino. El pobre propietari, que esperava sortir a la regata del diumenge, devia quedar doblement disgustat. Jo l'he de treure aquests mes i per si a cas li he demant al pintor que hi posi la patent tradicional (sense silicona).

15 nusos per la aleta

15 nusos per l'aleta from Joan Gené on Vimeo.

Finalment ja hem superat el Nadal. He aprofitat la primera sortida per provar el nou juguet dels reis: nua GOPRO HERO3.

Marinat de Tonyina

 Fa mesos que arrossego l'esque sense cap èxit. Ja tinc assumit que a partir de novembre no s'agafen tonyines, però el passat dissabte en va caure una. No sé si per la temperatura primaveral o perquè justament era el dia de la loteria. A 6,5 milles davant de Garraf, quan feia un gir per esquivar el Rodamón que també feia el curri vaig escoltar l'agradable soroll de la canya. Era una tonyineta despistada que com les més espabilades es va posar sota el Tempura per a intentar trencar el fil. Però no! la vaig pujar a bord. A casa la vaig congelar per matar el possible anisakis i la vaig preparar marinada. La recepta és molt senzilla.

S'agafa 1/2 litre d'oli de girasol i s'escalfa fins a gairebé l'ebullició. Llavors s'hi tiren 250 gr. de gingebre tallat a rodanxes fines. Es deixa reposar durant 2 hores i es retira el gingebre. S'agafen 250 cc d'aquest oli i s'hi afegeixen 75 cc de soja. Es talla un llom de la tonyina a daus de 2 cm i es deixa marinar durant 10 minuts en aquesta mixtura. La tonyina marinada es pot guardar tant temps com es vulgui en els altres 250 cc d'oli de soja reservats. Els daus s'empolvoren amb grans de sèsam i amb cibulet triturat. Es serveixen punxats amb un escuradents. Aquest és el procés complert de la tonyina: del mar fins a la boca. Bon Nadal a tothom!

Panamax creuant Panamà

Panamax creuant Panamà from Joan Gené on Vimeo.

Aquesta passat novembre he viatjat a Panamà per feina i òbviament no he pogut deixar de visitar el canal pel que m'agradaria passar algun dia amb el Tempura. Un Panamax, el vaixell amb la màniga més gran que pot passar pel canal (només cedeix mig metre par banda a la resclosa) paga al voltant de 300.000 US $ per les vuit hores de travessa. Lògicament precisa molts remolcadadors i mobilitza un gran nombre de persones. Un petit vaixell de vela que s'espavila tot sol, pot passar per mil o dos mil dolars. Només cal que asseguri a les autoritats del canal que pot navegar a 7 nusos, que és la velocitat que ha de mantenir per arribar al mateix temps que el  Panamax que acompanya per aprofitar les rescloses. Gràcies a Deu a Panamà plou molt, ja que les escluses que pugen els vaixells a 26 metres per sobre el nivell del mar i desprès el tornen a baixar (3 rescloses per banda) funcionen per gravetat buidant el contingut del llac. Sorprèn que aquesta immensa obra, feta a principis del segle passat (1913) pels nord-americans, i retornada a Panamà per l'acord Carter-Torrijos, funcioni encara de la mateixa manera. Les portes de les recloses per exemple son en cara les originals. Al costat però es veuen les obres del segon canal que permetrà el pas de vaixells de manega superior a la dels coneguts com Panamax. Avui com espectador. Aviat com protagonista.

El Flicka a La Vanguardia

El passat diumenge electoral, La Vanguardia va emprar la suada metàfora del vaixell per intentar fer-nos creure que tots hi som dins i que hem de fixar un únic rumb. No faré cap acudit de la "genialitat" editorial, especialment desprès de comprovar aquell mateix dia la gran dispersió del vot i de les posicions polítiques dels catalans. Però he d'admetre que em va fer molta gràcia descobrir que els nostres polítics eren sobre el Flicka. Aquell petit vaixell de fusta anomenat noia en suec que el meu amic va anar a buscar a Suècia i que va amarrar durant molt de temps a prop del Tempura a Garraf. Recordo que vaig explicar que quan el va posar a l'aigua va tenir que passar la primera nit en vetlla dins del vaixell tapant les múltiples vies d'aigua que sorgien contínuament perquè la fusta encara no era amarada. Tampoc faré cap símil polític amb l'anècdota. En fi, La Vanguardia segurament sense voler m'ha relacionat: política, nàutica, amistat, records... Molt més que una simple metàfora de l'editorr.

Retorn a les tardes solitaries

Ahir vaig retornar a les navegades del divendres per la tarda. Malgrat que era un pont dels que volen eliminar, no hi havien gaires navegants. Només vaig veure a l'horitzó un que portava major i trinqueta i un altre que tornava amb orelles de burro a Port Ginesta.  Jo vaig aprofitar per provar el nou rellotge que em va instal·lar en Julio per substituir un Autohelm que estava amb la carcassa trencada però que encara funcionava perfectament. Ara ja tinc tota la gama: dos antics Autohelm, un Raynarine del model anterior i un d'última generació que vaig descobrir al Saló Nàutic. Realment amb el nou i70 no em caldrien els altres. Té deu pantalles programables i pot mostrar tots els paràmetres del sistema. Jo el volia per repetir les dades del GPS que tinc a la taula de cartes, però com es veu a la foto també serveix per mostrar les dades del vent. Afegeix com a novetat l'angle de vent real sobre el compas i mostra en quin sentit van les rolades. Sembla més un ordinador que un rellotge. Realment eclipsa a la resta d'instruments, però no esta l'economia per canviar-los tots. Seguiré amb els antics mentre segueixin funcionant.

Nits d'insomni

Una de cada quatre persones adultes té problemes per dormir. Naturalment jo no sóc una excepció i em costa agafar el son. A la consulta intento explicar mesures conductistes per resoldre el problema sense caure en les inútils i addictives benzodiacepines. La meva tècnica molt personal, és imaginar que navego sol amb el Tempura amb vents portants i que arribo esgotat per la travessa a una cala fosca i tranquil·la, llenço l'ancora i dormo plàcidament pel lleuger balanceig del veler. A vegades funciona.

Ja no goteja

Finalment la setmana passada es van canviar els retens de la vareta del regulador. Quan finalment el dijous a la tarda abans del pont estava acabada la feina, el mecànic posa en marxa el motor i comprova que, tal com li vaig dir, supura gas-oil pels injectors que havia reparat recentment. Finalment avui rebo la trucada de que el motor esta llest. Caldrà comprovar el seu funcionament abans de pagar la factura.

L'estereotip del jubiat

Avui a La Vanguardia en Josep Rovirosa publica un article que critica l'imatge dels jubilats que es dona als mitjans de comunicació. Assegura que correspon a un model preindustrial. Apareixen jugant a cartes o asseguts en un banc del parc. Semblen ociosos i poc productius. Res més lluny de la realitat. Efectivament, amarrat al costat del Tempura, hi ha un conductor d'autobús prejubilat per una lesió a l'espatlla que esta preparant el seu vaixell per creuar l'Atlàntic. Justament ahir un treballador de baixa li arreglava l'equip de vent enfilat a dalt del pal. Estiguem tranquils, la Seguretat Social no finança gent ociosa, sinó que simplement esponsoritza gestes nàutiques.