Quart de la primera etapa

l'Acrobat va arribar en quarta posició en temps compensat a la primera etapa (Canàries). S'ha de dir però que la navegant solitària Pilar Pasanau amb el Iberdac Gaes Solidaria ho va fer en un tercer lloc. Es veu que aquesta noia és un "crac" de la nàutica i té l'ambició de fer carrera en les travesses oceàniques en solitari. Tot fa pensar que ho aconseguirà. La flota esta actualment travessant l'Atlàntic. L'Acrobat esta fent una bona tàctica al intentar baixar el més possible per tal d'evitar les calmes que es produeixen al mix del bassal al voltant de la latitud 21-23 N. No sé si serà prou valent d'acostar-se a Cap Verd. La Pilar, en canvi esta travessant més al Nord. El recorregut és més curt, però hi ha el risc de les encalmades. Ja veurem qui l'encerta. (La imatge és de l'Acrobat a la sortida. Fixeu-se que porta molts més artilugis per creuar l'Atlàntic que a la foto del post anterior feta a Garraf)

ACROBAT affranchit le rubicond

L'Acrobat ja és a Forteventura desprès de patir sis dies de regata amb moltes encalmades, veure balenes, tortugues gegants i molt de trafic tant a l'estret com arribant a Canàries. Contents i motivats s'han aturat per fer un dinar amb carn, omplir dipòsits i salpar ràpidament. Curiosament han parat a la Marina Rubicon. Sempre que escolto aquest nom recordo d'una vinyeta de l'Astèrix. Hi sortía en Juli Cèsar dalt de la seva quadriga assenyalant de forma displicent un barbar del nord que havia capturat com esclau i que portava emmanillat amb unes cadenes. El text era: "Jules César affranchit le rubicond" que literalment vol dir en Juli César allibera el rosset i que sona igual que "Jules César ha franchit le Rubicon" que vol dir que en Juli César ha creuat el Rubicó (com efectivament va fer i ho vàrem estudiar a l'escola). No sé però a quin rubicon fà referència el nom de la marina. Nostàlgia apart, els nostres amics de l'Acrobat han d'aprofitar el vent d'avui per baixar fins al paral·lel 19ºN per agafar l'autopista dels Alisis que els portarà fins a Santo Domingo.

The Hallberg Rassy concept

En tant que esperem la sortida de la regata que finalment serà el proper dijous, els del Hallberg Rassy han llançat un nou fulletó titulat the Hallberg Rassy Concept. Intenta mostrar la filosofia de l'empresa per atreure els compradors. Curiosament, en Magnus Rassy ha escollit una foto del Tempura que li vaig enviar. ¿Com és que ha escollit aquesta?

Es manté la bandera d'aplaçament

Nou aplaçament de la sortida. Avui es confirma que el temporal força 8 del SW esta a les Azores i que previssiblement el dimarts serà a Cadis i la zona Josephine en la ruta cap a Canàries. Si el dijous no es pot donar la sortida aniran en conserva fins a Canàries. La idea no entusiasma als regatistes més agressius que volen començar a marcar diferències des del principi. L'Acrobat, òbviament és d'aquest parer.

Ajornada la sortida del Gran Prix de l'Atlantic

Només hi han tretze, dels vint vaixells inscrits a la sortida del Gran Prix de l'Atlàntic. L'Acrobat, en el que hi navega en Mariano espera puntualment la sortida. Mots inscrits no han pogut arribar a temps a Cadis per la climatologia. A la reunió de patrons d'aquest matí, els organitzadors han decidit ajornar la sortida per la presència d'una borrasca que dona vents del SW. Suposo que volen evitar que hi hagin destrosses just davant de Cadis com va passar fa un parell d'anys, ja que de ben segur que hi hauran d'altres borrasques durant el mes que dura la travessa. La sortida serà possiblement el proper diumenge al vespre o dilluns al matí, esperant una clariana que previsiblement es produirà entre dues borrasques. Els diferents meteoròlegs no es posen d'acord sobre la data exacta de la seva arribada. Ara, els participants que tenen el bitllet de tornada comprat pateixen de no poder arribar a temps a Santo Domingo. Ja que no hi puc anar, espero poder fer un seguiment del paper de l'Acrobat a la regata al blog.

The Nadal is Over

Finalment ja som al dia de reis. Tot tornarà a la quotidianitat. Oblidarem els grans objectius de pau i amor per tot-hom i reprendrem les nostres petites il·lusions i ens esforçarem per superar els nostres petits problemes. Suposo que del Nadal em molesta l'obligació de seguir un guió fixat per la societat. En tot cas, durant aquests dies m'ha ajudat molt veure els vídeos penjats a YuTube d'en Arne i la Heléne. Una parella de suecs de la meva edat (cinquantena) que amb en Yaghan, un Hallberg-Rassy de 60 peus, han donat la volta al mon durant dos anys. Són molt divertits ja que semblen de Pleasantville. No es despentinen ni perden el somriure per res. Passen per l'Antàrtida, les illes de la costa Xilena, Nova Zelanda, Austràlia, Sud-africa, Brasil i tornen a Suècia. En cap moment es mostren estressats, ni cansats ni enfadats. Gaudeixen d'unes vacances perennes. Apareixen bevent vi en copes de vidre mentre en Yaghan tot sol fa front a les mes grans adversitats marines. Neden entre balenes, veuen cocodrils i s'en en riuen d'els llops marins. Naveguen entre icebergs, i fondegen a l'Antàrtida. Malgrat tot el vaixell segeix net i polit, ells impecables. Tenen un vestit per cada circumstancia. Semblen d'un anunci del Corte Inglés. Tot és nou, tot funciona, no s'espatlla. És increïble, tant diferent de la travessa atlàntica del Neo que ha publicat en tres capítols la revista Yate. Els vídeos fan pensar que donar la volta al món és un passeig. S'ha de dir que el senyor és banquer i que porta un vaixell totalment equipat. En tot cas, desprès de seguir la travessa pel seu blog i veure ara els vídeos, tinc cada vegada més ganes d'imitar-lo, encara que en unes condicions molt més modestes. Però, potser no ho tinc clar. Recordo un nord-americà que pintava la patent de la quilla correguda d'un Island Packed al Port Olímpic. Havia venut la seva casa i feia sis anys que navegava pel món. Quan li vaig dir que l'envejava, em va respondre que jo també ho podia fer si volia. Tenia tota la raó. Segurament el meu guió no esta només fixat durant el Nadal.

Nadal dragador

Ahir quan passava per "les costes" vaig veure un vaixell carbassa que semblava obstinat a entrar al petit port del Garraf. Al acostar-me vaig comprovar que no era un capita boig, tossut i desorientat, sinó una draga que intentava augmentar el calat de la bocana i rodalies a més de quatre metres. El nou president del Club Nàutic ha aprofitat que durant el Nadal ni els més assidus com jo mateix sortim a navegar, per fer la feina. Així doncs, moltes gràcies i bon any 2010! Un podria pensar que no pot ser d'altra manera, ja que la situació és tant dolenta que no pot més que millorar, però hi han varies lleis de la vida que ho contradiuen. Una assenyala que tot el que va malament pot empitjorar i l'altra és una dita de La Fatarella: "Que nostre senyor no ens enviï tot el que podem aguantar". Repeteixo: Bon Any!

El Molina i Sardenya

Com molt bé havia predit en Tomàs Molina, avui la temperatura ha caigut uns cinc graus. Afortunadament hem abandonat l'estiuet etern que ens concedeix l'escalfament global. Aquest canvi de temperatura, la lectura del post d'en Joan Sol sobre la baia de Sant Francisco, i la propera arribada de la meva filla afincada (de moment) a Califòrnia m'ha evocat el viatge que vàrem fer a Sardenya l'estiu del 2006 amb tota la família i en John. En aquell moment en John encara no era part de la família, justament llavors el varem conèixer. Era un viatge molt especial. No només va servir per conèixer el futur gendre, sinó que també per estrenar el Tempura. Moltes novetats i una aventura inoblidable. Segurament també ho va ser per a en John que a més de descobrir i conviure amb els "sogres" en un vaixell tant petit, també va ser la seva primera excursió nàutica. Totes les imatges que il·lustren el post són justament d'en John que és un gran fotògraf.

La vida a bord va ser còmoda (per nosaltres) i vàrem gaudir de bastant bon temps a l'anada. La Dolors i jo vàrem recollir els joves a Mallorca on hi varen arribar per avió. Els esperàvem a Cala Ratjada, que sembla una colònia alemanya a les Illes Balears.

Només sortir de Cala Ratjada cap a Maó ens va saltar un dofí a la proa per motivar al nou mariner John. A la foto la Dolors ho assenyala. De Menorca vàrem saltar fins l'Alguer quan la Tramuntana ho va permetre. A la imatge inferior apareixen les muralles de l'Alguer en una posta de sol estiuenca i la Gemma xafardejant un mercat al carrer desprès d'un dia de sol i navegació.


La travessa va seguir a través de l'estret de Forneli al costat de Stintino, la meravellosa Baia de l'Asinara, Santa Teresa de Gallura fins l'Illa Maddalena on la climatologia va començar a ser molt més dura com correspon a l'Estret de Bonifacio. La foto de sota mostra justament aquesta illa aturada en el temps.

La tornada va ser complicada ja que la Tramuntana va bufar més d'una setmana seguida. Els joves havien de retornar a les seves obligacions i ho van fer amb avió. Nosaltres vam navegar fins a Barcelona amb motes dificultats com ja explicaré en un altre post. Em va sobtar que en John em comentés que no podia distingir quan canviàvem de país. Saltant entre illes no sabia mai si seguia a Espanya o ja era a Itàlia. Segurament els que vivim aquí des de fa tants segles ens fixem més en les petites diferències que ens separen que no pas en les moltes coses que ens apropen. De fet, fa molts segles que naveguem per aquests territoris. La darrera foto és de la Marta i en John a Porto Cervo. Els esperem ansiosament pel proper dia 22.

Les huîtres de Bouzigues

Aquest pont hem aprofitat per fer una escapada a Sète per menjar les conegudes ostres de Bouzigues. L'excursió gastronòmica ja va començar ahir a Figueres a l'Hotel Emporda i acabarà quest vespre amb els "violets", les ostres i el vi de picpoul que em portat. Ens encanta Sète amb els canals al mig de la vila, l'humiat i el seu aire antic i una mica decadent. Aquí a la foto uns nois del col·legi remen per torns. Que lluny esta l'escola catalana del mar i de la nàutica!

El port és ple de vaixells de vela. No trobes els típics Beneteau o Jeanneau moderns, electrodomèstics i plastificats que fabriquen a França. Segurament només els fan per vendre'ns els a nosaltres o a les empreses de charter mallorquines. El seus velers són molt més antics i semblen haver recorregut moltes milles. Estan bruts i rovellats. Estan fets per navegar i no per presumir.


M'encanten els navegants francesos. Són tant autèntics. De fet els francesos són autèntics en tot. El francès que té una moto és un motard. Ha d'anar vestit de cuir i córrer amb la moto tant si fa sol com si plou. L'agafa tant per a anar a comprar el pa com per donar la volta al món. Els "plaisanciers" francesos són de la mateixa fusta. Ho fan per plaer, però no sembla que juguin. Mostren un aire d'autèntics professionals. A l'estany de Thau aquest matí he vist aquest vaixell de fusta habitat per un veritable navegant francès. D'edat avançada, prim, àgil, amb llargues barbes i melenes i vestit esportivament de rigorós blau marí, ha aparcat la seva bicicleta rovellada al moll per saltar al vaixell dels Sables d'Olonne on vivia. A coberta hi tenia entre milers d'estris una gran bota de rom i una línia llençada a l'aigua amb la que devia esperar recollir quelcom per dinar. La meva dona ja m'ha advertit: "uns dies és divertit, però viure-hi tot l'any és horrorós".

Navegació virtual

Avui he faltat a la cita de cada tarda de divendres. Ho ha impedit la histèria de la feina de fi d'any. No he pogut aprofitar aquesta primera tarda del pont de desembre. Espero poder anar-hi demà al matí. He tingut que limitar-me a fer una navegació virtual: revisar alguns blogs nàutics, veure la foto diària de la web de Hallberg Rassy i mirar les meves darreres fotos. Aquesta que penjo és de la d'un vaixell del pantalà veí que pertany a un xilè afincat a Castelldefels. Ens vàrem creuar fa 15 dies quan encara es podia, excepcionalment, navegar en camiseta. Ens vàrem fotografiar mútuament. Desitjo veure'l per demanar-li la foto que em va fer. Prometo penjar-la aviat.

l'Acrobat travessa l'atlàntic

Aquesta setmana hem fet una feina nàutica-lúdica-assistencial pel Mariano i els seus companys que pensenparticipar a la regata VI Gran Prix de l'Atlàntic (Espanya - República Dominicana). Sortiran de Cadis el proper mes de gener amb la voluntat d'anar per feina. No s'acontentaran només amb arribar, volen fer un bon resultat. L'armador de l'Acrobat és el mallorquí Amador Magraner Martínez que acaba de publicar la preparació del vaixell al número de novembre de la revista Skipper. Es un vaixell antic, un Sigma 38 , un disseny de David Thomas, construït per Marine Projects i supervisat per Lloyd's a mitjans dels vuitanta. Pensat per córrer la Fastnet, és segur, robust i veloç. El vaig poder veure navegar a la sortida de la regata Garraf- Soller, com vaig comentar en un post anterior.


En Mariano, durant la visita al Saló Nàutic em va demanar ajuda per fer la llista de la farmaciola. Ràpidament vaig comprovar que no tenia ni la més mínima noció de les cures més elementals. Per arreglar-ho vàrem organitzar una sessió de formació per tota la tripulació amb l'ajuda d'en Jaume, un infermer Mac Guiver, acostumat a treballar a la UCI i a fer trasllats de malalts crítics. Va ser divertit i molt interessant. Vàrem poder comprovar que els tripulants de l'Acrobat no només son uns bons navegants sinó que també son uns nois molt espavilats. Esperem que no calgui aplicar res del que varen aprendre.

Només a 7 milles

Al mateix temps que els catalans ens passegen amb mascareta com si fossin japonesos, discutim si arribarà l'apocalipsi final amb la vacuna de la grip A com vaticina la monja benedictina, i mentre els de la ceba estan nerviosos esperant la sentencia del tribunal constitucional, jo vaig sortir a navegar. Malgrat ser el fatídic 20 N, feia una tarda de principi de tardor. Una brisa em va permetre cenyir a 5-6 nusos fins arribar a vela on sovint i trobo tonyinetes. Aquesta vegada també m'esperaven els dofins que van nadar una bona estona a proa. Aqui presento un dels molts salts d'un dels tres dofins que em van acompanyar uns minuts.

Al cap d'una estona la tarda es va completar capturant un petit bonítol i un parell de barats. El millor sopar per rebre el meu nebot que venia de Pamplona aquell vespre.

No em deixa de sorprende que només a 7 milles de la costa hi hagi tota aquesta naturalesa, al mig de tanta pau i tanta tranquil·litat. Sembla que mar i terra estiguin en planetes diferents. Sortir a navegar és la millor teràpia per poder lidiar amb equilibri totes les misèries de la nostra quotidianitat. Llàstima que com molts psicofàrmacs crei dependència i tolerància. Cada vegada costa més tornar a la vida ordinaria.

L'ego del propietari

Estic decebut de l'exposició flotant del Saló, tant per la poca participació d'expositors com pels vaixells que presentaven. Hi faltaven molts fabricants i alguns dels importants només mostraven vaixells de segona ma. Em va semblar que només estaven contents els velers. Com que no es pot canviar de barco, la gent canvia les veles.


Em va fer gràcia el comentari del venedor d'un Najak 55 quan li vaig mostrar la meva sorpresa de que aquell vaixell tant pesant portés una botavara i un pal de fibra de carboni. Aconseguia una imperceptible disminució de pes a un cost desmesurat. - El pal no és més que el reflex de l'ego del propietari- em va respondre amb un castella d' accent holandés. Suposo que va dir ego per no dir un altre cosa.

Ja som al Saló

Ja he de posar la capota per sortir a navegar les tardes del divendres. Es fa fosc més aviat i les tonyinetes ja s'han amagat. Damunt mostro el cel rogent de fa deu dies. És conegut que presagia pluja o vent. En aquest cas: vent. Aquest cap de setmana ha estat noticia a la televisió que per primera vegada a Catalunya més de la meitat de l'energia produïda ha estat eòlica. Llàstima que han calgut ratxes mantingudes de més de cinquanta nusos per aconseguir aquesta fita. Només tenim el 6% dels molins de l'Estat. M'agradaria que no fos noticia que ens alimentem amb energies renovables. Gràcies a Deu que tenim els verds al govern. En tot cas, no era un cap de setmana per a navegar a menys que no es volgués baixar el record de la travessa entre Barcelona i Mallorca.



Aquests dies són adequats pel manteniment del vaixell i per reprendre els escrits del blog. Justament amb una energia renovada desprès de la reunió de bloguers del Saló organitzada pen Joan Sol. Va ser molt interessant. He de felicitar-lo tant pel lloc que va escollir , la Taverna de la zona de Navegació Tradicional del Saló, com pel clima que va mantenir. Es respirava cordialitat i un interès legítim per la feina dels altres. Vàrem intercanviar experiències i vam poder conèixer molts dels autors que ens llegim per la xarxa. Hi havia una àmplia representació. Alguns mostraven blogs molt ben documentats com el Bitàcora elaborat per bibliotecaris del Museu Marítim de Barcelona, altres fets per veritables professionals del mar com el del "Mar de Proa", i fins i tot els que explicaven experiències úniques com la travessa de l'Onawind Blue a les illes amb un vaixell fet pel mateix autor. Em va sobtar també l'esperit col·leccionista i meticulós d'en Eduard Boada, professor de Tarragona que col·leccionava al blog Far de la Banya, fitxes amb fotografia inclosa de tots els vaixells que recalaven al seu port. Malauradament no recordo l'adreça. El diumenge el vaig acabar amb la película Julie & Julia que explica la història d'una noia dels suburbis de New York que va aconseguir el somni de fer-se escriptora, que no milionària, publicant un blog de cuina. Tots els blogaires tenim molt en comú. Escrivim per a calmar una ansietat interior, per ordenar les nostres idees, però sobre tot per a compartir les nostres emocions amb altres persones. Tot-hom desitja ser escoltat i també llegit. No puc amagar l'emoció que vaig sentir quan al presentar-me molts em varen reconèixer i em miraven amb complicitat. Una reunió molt interessant que hauríem de repetir.

Reunió de bloggers nàutics al Saló

Encara tinc a la memòria el record de les navegacions estivals i el de les tonyinetes pescades aquesta tardor quan ja som al Saló. No fa gaire fred, però ja ha arribat el Saló Nàutic i en Joan Sol ens ha convocat a una reunió de bloggers nàutics pel mig dia del proper diumenge. Em fa il·lusió anar-hi especialment per l'esforç que ha fet per organitzar la reunió. No ho faig perquè em senti un veritable blogger nàutic. No escric pels altres, només ho faig per a mi mateix. És una forma de recordar els bons temps que he passat navegant, al port o simplement mirant vaixells. Especialment al voltant del Tempura. Aquesta tarda per exemple he anat a Garraf a desendollar el carregador de bateria per evitar un cort-circuit, però sobre tot per a gaudir de la pau del port, per veure el Tempura solet, esperant que hi vagi el proper divendres a donar una volta. El port estava solitari. Sota una posta de sol rogenca només hi havien els mariners, els pocs habitants del port i un navegant jubilat que llueix una coleta. No hi he pogut ser gaire temps, però ha estat més que suficient. Curiosament aquest any no tinc entrades pel Saló. Els de Yate no em volen regalar una caçadora com van fer l'any passat per l'article de la "Ruta de los Volcanes". Els de Hobie Cat obviament fa anys que no em regalen entrades, però els d'Eurosail tampoc. Es veu que al cap de tres anys de comprar el vaixell ja no regalen entrades. Posen un llistó tant alt que no puc mantenir. Em veig incapaç de comprar un vaixell cada dos anys per aconseguir entrar gratis al Saló.

PD. Els del Club Nàutic Garraf m'han regalat 3 entrades que han rebut de la Federació Catalana de Vela. Espero que no sigui arran de llegir el blog.

PD2. Retiro el comentari irònic envers Eurosail, ja que avui he rebut dues entrades. Moltes Gràcies. Espero que en bon amic Carrion hagi valorat amb ironia i esportivitat la meva broma. M'agradarà poder saludar a tot l'excel·lent equip d'Eurosail al Saló. Una abraçada.

La manega

Aquesta ha estat una setmana meteorològica. El dimarts vaig rebre un email d'un meteoròleg del Meteocat interessant-se per la meva experiència al Tornado de Salou. Se'n havia assabentat arran d'un vídeo penjat a Youtube i per un post de l'any passat d'aquest mateix blog. Més que un meteoròleg semblava l'inspector Clousseau ja que em va contactar a la feina malgrat que tant al blog com al Youtube apareixo amb un pseudònim. Va ser molt interessant i divertit per a mi, malgrat que no li vaig poder oferir massa informació. Volia saber si en el moment de la pujada del vent havia canviat la temperatura i si havia vist una manega. Malauradament no el vaig poder ajudar. El que si va veure una mànega va ser el meu amic Mariano a la regata d'aquest cap de setmana entre Garraf i Sóller. Aquesta foto és de la sortida de la regata que vaig seguir amb la pena de no poder-la fer. A veure si puc penjar aviat una foto de la mànega facilitada pels tripulants del Acrobat que va viure l'experiència.

Tonight, tonight

Ahir la banda que ha creat la musica de l'estiu (anunci Damm a Formentera) va fer un concert a Barcelona. La noticia no ha fet més que evocar-me el fondeig d'aquest estiu en aquesta meravellosa illa. M'ha fet pensar també que al pis de Barcelona pateixo insomni i em llevo varies vegades a la nit. Sóc un especialista en les tècniques conductitstes per a poder dormir sense medicaments i en canvi al fondeig dormo sense interrupcions. Potser algun dia em despertaré a la platja. De fet per a poder dormir a Barcelona sovint imagino que sóc al Tempura.

Els ports pesquers

A mida que em faig gran cada vegada m'agraden menys els vaixells que semblen electrodomèstics o els ports que recorden un centre comercial. Al mar m'agrada l'autèntic: els ports pesquers i els velers, velers.
Aquest estiu, a banda de Cartagena, àmpliament comentada en un altre post, hem visitat Agilas. És un port pesquer amb un petit port esportiu. Però com deia el de la gasolinera. "Ja lo dicen las guias: Aguila, pasar de largo. Siempre esta lleno. Esto lo he leido yo en inglés". Estava enfadat amb els ecologistes que per culpa de la posidònia no deixaven ampliar el port esportiu. En tot cas, la gent amarrava al port pesquer amb grans incomoditats o anava a dues milles més al sud a un port nou de trinca que no sé si amb permís de la posidònia havia construït un empresari local, que ja tenia l'hotel, els apartaments i ara el port. Per mostrar que ha superat la immodèstia l'ha bateijat amb el seu nom: Juan Montiel. L'hotel és diu Don Juan i la constructora també es diu Juan Montiel. Aquesta primera temporada el port estava buit i tot semblava acabat de sortir de la capça del Corte Inglés.

Mancava però tota la solera del port d'Aguilas, de Garrucha o de Vilajoiosa que hem descobert aquest mateix viatge. Les fotos són de pesquers de Vilajoisoa i la del Tempura és a la marina d'un altre port amb nom propi, la d'en Tomas Maestre al Mar Menor; massa gran, massa gent i masses botigues.

La factura de la VISA

Una de les coses desagradables de tornar de vacances és trobar totes les factures que t'han anat enviant els que s'han quedat treballant. La feina tediosa de pagar-les s'agreuja amb les traves que et posen els bancs. Sempre aprofiten la teva absència per retornar algun rebut o per fer qualsevol cosa que et pugui molestar a l'arribada. Aquest any no ha estat una excepció. A mi però sempre m'agrada llegir la factura de la VISA. Hi trobes restaurants, recanvis, marines, gasolineres, tot de coses agradables que t'evoquen les vacances. A la foto un restaurant del port de Cartagena al més d'agost. De ben segur que el propietari el voldria tenir en un altre banda. Aquest si que no rascava gaires "vises".

La Travessa Calpe-Cartagena

La travessa Formentera - Calpe sembla una autopista en la que et vas creuant els de Denia que pugen ràpids a motor per a banyar-se a Formentera. Calpe és un petit port darrera del Penyó d'Ifach que gaudeix d'un club nàutic molt eficient. El poble però estat totalment destrossat per l'especulació urbanística i els tour operators. Desprès de menjar un arrossejat ja no hi teníem res més a fer. Al matí següent vàrem sortir ben aviat. La matinada es va premiar amb un vent per l'aleta que ens va dur surfejant a més de 7 nusos fins a Cartagena passant pel Cap de Palos. Aqui un vídeo que comença a Formentera i acaba amb un banyet al Cabo Cope prop d'Aguilas.

Espalmador: el millor fondeig del Mediterrani

Al Mediterrani és difícil fondejar amb plena seguretat. Pel meu gust, el més segur, confortable i espectacular és el fondeig d'Espalmador (Formentera). Només comparable al de l'Illa de Vulcano (port menor). És veritat que fa anys, amb un Bavaria llogat, una ventada de mitja nit ens va fer garrejar fins la platja. Vaig tenir un ensurt al treure el cap pel tambutxo despertat pel soroll de les drisses picant el pal, i dels motors dels altres vaixells que maniobraven. Ara no passaria ja que per a protegir la Posidònia han posat unes boies. Em sembla perfecte, encara que hi ha gent que segueix tirant l'ancora i que no m'agrada que es burocratitzi encara més la ja burocratitzada nàutica. Sortosament aquest estiu vàrem poder agafar una boia d'un que només hi va anar a passar el dia. D'altres es van trobar amb la sorpresa de que malgrat estar perfectament instal·lats a la boia, cap al vespre arribava algú que "acreditava" que aquella boia era seva i els feia fora. Justament això li va passar a un creuer del Garraf que durant el dia gaudia d'un meravellós fondeig aprop de la platja. Em va sobtar que li passes justament en ell, ja que semblava que fos el director general. Organitzava a tot-hom que arribava, fent-lo fora del seu costat. Sempre, òbviament mostrant que era pel millor interès del que arribava. Jo, naturalment vaig ser un d'els afectats. Al vespre, quan prenia un gin tònic de Hendrick's contemplant la llum de la lluna (foto) no vaig poder més que somriure al veure que el company del Garraf tenia que abandonar aquella boia que custodiava amb tant de cel i sortia a buscar-ne un altre a la quinta forca amb cara de pocs amics.

El primer dia és el pitjor

Guerra de Banderes

Algunes de les joies del port de Cartagena

El primer dia de feina és el pitjor. T'esperen una pila d'emails i de males noticies. No hi ha forma de superrar-ho sinó recordes una mica les vacances. M'ha ajudat pensar en el Port de Cartagena. És un lloc molt mariner. Sembla que et passegis per una novel·la d'en Arturo Pérez Reverte. Sobta la macro-bandera que el presideix i que contrastava amb la meva. Justament recordo que quan hi érem, una senyora andalusa que anava amb un Hallberg Rassy 35 s'em va acostar i em va dir: -"partents, parents...."- Jo no comprenia res de res. Sort que un altre amarrista li va dir en andalús. - "Zi zon españoles"-. "Pué parece etrangero"- va respondre.

El cap de Palos

El pas pel Cap de Palos és una mica delicat ja que davant hi ha una zona amb baixos mal senyalitzada. A l'anada vàrem donar la volta a tota la zona de risc marcada a les cartes. Baixàvem ràpids amb vents portants i no ens va fer mandra. De tornada però, després de veure que altres velers passaven pel mig de la zona teòricament perillosa, vàrem decidir passar aprop del cap vigilant la sonda i els baixos marcats al GPS. Abans de donar la volta sens va acostar aquest meravellós vaixell britànic que estava fondejat en una platja propera al cap. Durant una bona estona vàrem fer carreres i en veure que el vaixell es disposava a passar per la zona dels baixos no vaig dubtar ni un segon en fer el mateix. Al principi semblava que tenia dificultats a córrer més de 7 nusos, però una vegada passat el cap molt a prop nostre va posar la directa i va sortir disparat mar endins. El vaixell és espectacular. Molt més adequat que el meu per a passar les vacances. Però a l'hora d'anar a la gasolinera, al pintar els baixos o al pagar l'amarre de ben segur que el seu propietari m'enveja.

Ha trionfat l'opció conservadora

Finalment el projecte de Tunísia es va esvair i va guanyar l'opció d'anar al Cabo de Gata. Més gambes que navegació, però amb molt bon temps i travesses molt agradables i ràpides. El Tempura i la tripulació s'han comportat: cap problema. Molta diversió, molt bany i moltes gambes. Aquí mostro unes menjades crues a Garrucha. Eren molt fresques, però les prefereixo a la planxa. També he de dir que el Cabo de Gata no esta preparat per la navegació. Només hi ha el petit port de San José i sempre esta abarrotat. Has de fondejar en unes cales molt mal protegides. Per això hi ha tant poca gent. A partir d'ara aniré donant pindores de les impressions del viatge de tres setmanes al Cabo de Gata passant per Formentera. Tonight, Tonight, el millor!

Tancat per Vacances

El darrer cap de setmana laborable el vaig passar a Roses a casa del meu germà. Ens vàrem banyar, vam beure cervesa i vam menjar un peix molt fresc. També hi va haver temps per passejar pel port esportiu i descobrir el Niebla. Un vaixell clàssic i espectacular. Com que no duia càmera vaig fer una foto amb el iphone i aqui la he penjada. Desprès a Garraf vaig descobrir que aquest vaixell pertany a un suiss que col·lecciona vaixells clàssics. La majoria són a Palamos. Malgrat la seva aparença clàssica aquest vaixell esta fet de nou a Anglaterra emprant uns plànols antics. És molt més maco que a la foto. Val la pena anar a Roses per veure'l. Jo en canvi tiraré avall. He perdut l'opció de Tunissia i obviament ha guanyat la proposta conservadora de la meva dona d'anar a l Cabo de Gata. Pasaré per Formentera (tonight, tonight,...) i si puc faré la "dolentereia" de saltar al Nord d'Africa. Bones vacances a tots

A punt de salpar

Falten menys de dues setmanes per començar les vacances i encara no sé el que farem. Els canvis de plans de les filles ens han modificat el que haviem preparat, però como diu la dita castellana: "no hay mal que por bien no venga". Segurament l'alternativa més atractiva serà salpar i navegar amb la dona. Potser és una bona oportunitat per fer aquell viatge a Tunis que havíem arraconat per manca de dies. Un possible problema és la tornada a Menorca a finals d'agost per les freqüents tempestes al Golf de Lleó que es produeixen en aquella època. Si ens trobéssim amb aquesta situació sempre podríem tornar costejant la costa Africana. Malgrat no tenir un visat per entrar a Algèria, de ben segur que ens deixarien amarrar per fer gas-oil i d'allà saltar en unes 15 hores a Mallorca. Ja tinc unes cartes electròniques molt bones del Nord d'Africa, però no he trobat bones cartes de paper de Tunis. Segurament les compraré allà mateix. La darrera setmana la dedicaré a netejar i preparar el Tempura. Aquesta l'he d'utilitzar per acabar la feina encara que em ve molt costa amunt. Ja som a ple estiu.

M'agrada el Tempura

Estic a l'aeroport de Kracovia intentant tornar a Barcelona via Munic en un avió que porta 50 minuts d'endarreriment. He passat tres dies discutint polítiques de salut en un Departament de la Facultat de Medicina. Sembla mentira que gent de vint països diferents escoltin a un català parlar d'aquests temes. No ho farien si veiessin les "polítiques que corren darrerament per aquí". O precisament per aquest motiu ho varen fer a Polònia. Devien voler emular el programa televisiu. Tal com he après durant el meu viatge a Califòrnia de la setmana passada, en aquests casos, cal treure l'Apple i escriure. Escriure el que sigui. A Califòrnia semblava que redactessin guions de pel·lícules i TV shows o llibres interessantissims sobre el dur que és treballar de cambrer esperant una oportunitat en el cinema. Suposo que a Califòrnia no et deixen entrar a cap Starbucks sinó portes l'Apple. No explicaré el bé que ho vaig passar durant aquesta setmana, no parlaré del divertit que és copsar les seqüeles del hipisme a Berkeley degustant el menjar biològic de "Chez Pastisse", tampoc mencionaré que per primera vegada he menjat unes ostres decents als Estats Units al port de San Francisco (sweet water oysters), ni comentaré l'entusiasme de la meva filla petita al convertir-me en un "Berkeley dad". Ni paraula del sopar al Chateua Marmond al costat de la taula de la Mina Suvari (l'autentica American Beauty). Tampoc explicaré que en Sid Ganis pel seu gran aprecii cap a la meva filla gran, ens va convidar amb uns passes VIP per a tota la família a un acte de l'Acadèmia de Cinema de Los Angles que es feia en memòria del director Han Ashbi. Justament el dia en que varen morir en Mikael Jackson i la Fara Fawcet Majors. Tampoc comentaré que em va encantar escoltar a en Cat Stevens que ara s'anomena Yosuf rodejat de "celebrities" de Hollywood en aquest acte. Era la primera vegada que en Yosuf podia entrar als Estats Units després de treinta anys de prohibició acusat de terrorisme arran de la seva conversió a l'islamisme. Gràcies Obama! Dintre de les salutacions que em van fer les "celebrities", destaco l' abraçada que em va propinar en John Voit, pare de l'Angelina Jolie. Malauradament aquell dia no va venir amb la seva filla. Com que estava al mig de les "celebrities" ens saludaven efusivament ja que no deuen confiar gaire amb la seva memòria.

Aquí a Polònia, a part de trobar-me com a casa, no he tingut massa contacte amb el mar, encara que vaig gaudir xerrant amb un professor neozelandès que navega en un Juno de 40 peus. M'explicava que ho feia per unes illes del nord del país. Es veu que salten d'una a l'altra mitjançant petites navegacions. Quan lleven l'ancora han de portar tot el que precisen a bord ja que no hi ha cap port on avituallar-se ni cap restaurant on poder sopar. Potser a la meva dona no li agradaria aquesta navegació tan salvatge. A l'estiu li encanta arribar a port per sopar al restaurant. Segurament son aquestes condicions tan dures les que han fet dels neozelandesos uns grans navegants. Un polonès amb el que compartíem taula ens va explicar que al seu país tenen uns llacs tant grans que hi poden navegar durant tota una setmana sense repetir port. Tenia un molt bon record d'una excursió que hi va fer amb uns amics. Curiosament assenyalava que era una navegació perillosa per les tempestes que sorgien de sobte.

Finalment he aconseguit pujar a l'avió i m'he assegut al costat d'una noia d'aspecte oriental. Segurament per aquest motiu he suposat que formava part d'un grup de joves orientals que peregrinaven a la ciutat natal del papa. Ho he suposat pels llibres de caire religiós que portaven al pujar a l'avió. Naturalment he fet masses suposicions i al preguntar-li si anava amb el grup m'ha respost que era xinesa però que anava sola. No tots els xinesos son iguals ni tots van en el mateix grup. Aquest incident em recorda l'anècdota del meu nebot que va saludar a un nen de raça negra a la porta d'un supermercat de Valls dient: "tu hermano esta dentro". Naturalment l'altre li va respondre que no tenia cap germà. En aquell moment el meu nebot va comprendre que el noi de raça negra que havia vist a dins del supermercat no devia ser de la família. Excedir-se en les suposicions deu ser un tret familiar.

La meva companya de viatge xinesa s'anomena Xiufen Feng, encara que pels negocis es fa dir Wendy Feng. Es economista, treballa per una consultoria multinacional francesa i torna a casa al Sud de la Xina on l'esperen un marit i una filla de nou mesos desprès d'estar treballant durant dos mesos a Krakovia. El marit es un antic funcionari espavilat que ha començat un negoci de productes de laboratori. Ella parla perfectament l'anglès i encara millor el japonès (suposo). M'ha explicat que es possible tenir més d'un fill a la Xina. Ho pots aconseguir de tres maneres. Com quasi tot, pagant; també anant a parir a Hong Kong, així el fill ja no és xinés; o bé és permès un segon fill quan els dos progenitors son fills únics. Preguntareu quin lligam té tot això amb el blog. Doncs molt: la noia xinesa m'ha confessat que el seu plat favorit es el Tempura. He après però que en Japonès es pronuncia quelcom que sona més a "tempra". Aquesta és justament la vinculació amb el blog. La Xiufen m'ha assegurat que el llegirà tan bon punt arribi a casa seva al sur de Xina. Ja ho comprovarem a la llista de visitants del blog.

Naturalment he perdut la connexió a Munic.

El Pont de Sant Francisco vist des de Berkeley a la tarda. Quasi cada dia hi havia boira.