Aquest any si!

La imatge mostre l'arribada a l'Alguer des de Maó l'agost de 2006, en el primer viatge llarg del Tempura. Després de tot un dia i una nit de navegació amb una mica de Tramuntana vam entrar a l'Alguer navegant a un llarg amb el Genaker. Una passada! Segurament no tant agradable pel meu gendre John que feia la seva primera travessa.

L'any passat les dificultats familiars van impedir que arribéssim a Sicília, ni tan sols vam anar a Sardenya, però no tornarà a passar. La idea és insistent. Hi penso a diari i segurament és un dels pocs pensaments agradables ( a banda de la boda de la filla) que em permeten tirar endavant dins d'aquesta feina monòtona, avorrida i sovint inútil que faig.

El itinerari inicial esta bastant marcat. Penso fer la primera escala a Fornells, per estrenar la gasolinera inaugurada al final de la temporada passada. Si el temps ho permet, la segona escala serà Sardenya. La intenció és arribar a Carloforte, malgrat les dificultats de l'entrada indicada per boies, especialment si es fa de nit. Tampoc podré repostar fàcilment ja que la gasolinera és al port pesquer que té un calat de 1,8 metros i jo en faig més de 1,9, però la resta d'alternatives encara són pitjors.

D'aquí ja penso saltar a Sicília i desprès a les Eòliques. Tinc feina repassant el "Italian Waters Pilot" d'en Rod Heikell. També hauré de preparar el Tempura. Pobret, no li he renovat la patent i el mecànic, avisat des del mes de gener, encara no ha tingut un minut per a canviar-li l'oli. Afortunadament el SSM ja ha revisat tots els temes de seguretat, la canya de pesca esta a reparar i jo només he de fer uns petits arranjaments a l'enrotllador que no em costaran gaire. He d'aconseguir una peça que m'han d'enviar de València i quedar una tarda amb en Mariano per a que m'ajudi a pujar al pal. Aquest cop penso comprar una cadireta per no tornar a patir una crisi de pànic quan sigui dalt. Cada pujada és una comprovació de que el calendari corre inexorablement.

Tramuntana i pluja a la Costa Brava

El pintor, el temps i la família van permetre que la Dolors i jo poguéssim sortir del Port Olímpic el mateix dijous a mig mati. Amb un vent de migjorn molt lleuger el genaker no donava més de 3 o 4 nusos de velocitat al pesat Tempura. Dominava la mar de fons que venia del nord-dest com consequència de la Tramuntana. Ràpidament vaig passar al "moto-veler" per poder arribar a sopar a Palamós. De fet hi varem ser al vespre, amb una mitjana de més de sis nusos. Els del Club Nàutic de la Costa Brava no van ser gaire hospitalaris i ens van deixar tota la nit a la gasolinera. El vigilant es va quedar emboscat pel fum de la sega cigarreta dins la garita. Un bon sopar a casa d'un empurdanés que desconeixia la targeta VISA però que dominava les gambes i les cloïsses ens va donar ànims per a dormir calents al Tempura amb tota la calefacció donada. El sol ens va despertar amb una brisa que ens va permetre farribar a Llafranch a vela passant per les Formigues. Un arrós amb trompetes de la mort i tornada a vela cap a la Marina de Palamós.


Les prediccions desaconsellaven seguir cap al Nord, efectivament l'endemà pluja i fred. Una bona ocasió per a tornar a menjar bé i fer migdiades al Tempura. El diumenge vàrem començar el retorn, la Dolors temía la Tramuntana, però vam agrair aquest vent de popa que ens empenyia plans cap a Blanes. L'alegria va durar poc, ja que ràpidament entrava un Garbí que ens obligava a fer bords. A l'alçada de Blanes començava a ploure i vam decidir amarrar. Al port hi havia un gran ambient per un campionat mundial femení de vela lleugera. Amb un sol brillant i una lleugera brisa vam sortir de Blanes l'endemà fent bordades per a superar la punta del Tordera. Al mateix temps passava un Ro de 34 peus italià. Va anar endins i va treure les veles. Nosaltres havíem superat el Tordera i anàvem cenyint cap el Port Olímpic. Era una bona ocasió per a fer curses amb els Italians. Ho vam fer durant hores i he d'admetre que costava desenganxar-se. El vent va anar punjant i això ens va facilitar que arribéssim a perdre'ls. Com deia la Dolors, "tu vas estressat, però ells potser no fan cap cursa". En tot cas, ens va agradar veure el Montseny nevat des del mar.


Arribant a Barcelona el vent de proa va va pujar a més de 20 nusos. Semblava que estiguéssim al tràiler de "Deep Water". Els grops mediterranis tenen aquestes coses. Vam amarrar al Port Olimpic i el divendres següent el vaig baixar al Garraf. No gaire bon temps, però un vent suficient per a fer unes quantes milles a vela i com sempre en el Mediterrani, la majoria de cenyida.

La Setmana Santa

S'acosten uns dies de festa que volem aprofitar per navegar per la Costa Brava. Com cada any, els pronòstics son dolentíssims, tinc un constipat horrible i el pintor no ha acabat de barnissar el plan. Com sempre, tots els elements en contra, però res de tot això impedirà que el proper dimarts per la tarda comenci a pujar el Tempura. Estic segur que ens ho passarem tant bé com l'any passat al Delta malgrat que només va fer un únic dia de sol.

Je ne veux pas travailler

Ser empleat pùblic és un plaer. Es poden penjar videos com aquest durant les hores de consulta

Adeu a l'escapçat

Durant els darrers mesos he tingut el blog molt oblidat ja que he estat molt ocupat en una altre blog on criticava la gestió de la sanitat pública catalana. Però ara tornaré, ja que en aquestes alçades de la democràcia he descobert que els que ara manen no toleren gaire bé les crítiques. He decidit callar davant les amenaces de deportació. Prefereixo ser un metge emprenyat, però callat de l’Eixample que un metge xerraire d’un suburbi de Barcelona. Encara que la meva coronaria ho patirà, ho guanyara la nàutica i el blog. Podré aprofitar les meravelloses tardes de divendres com la de la fotografia.

Barcelona World Race

Ahir l'arribada de Jean Piere Dick i en Damian Foxall a bord del Paprec-Virbac 2 com a primers campions de la Barcelona World Race va ser un moment històric i màgic de la nàutica Catalana. Només hi érem un centenar de persones, la majoria periodistes, i molts estrangers membres dels equips de suport, familiars i amics. Tos amants de la nàutica emocionats per la grandesa del moment. Creuaven l'arribada davant del Port Olímpic a les deu del vespre i desprès venien cap el moll de les Drassanes escoltats per vaixells, bengales i motos d'aigua. Els dos herois van quedar atrapats pels periodistes en el seu propi vaixell. Es veien esgotats, però contents, exultants. En Jean Pierre volia explicar l'experiència mentre que en Damian estava més preocupat per abraçar el seu fill de set mesos i la seva dona. Pràcticament no havien menjat en els darrers dies per manca de queviures però no paraven de riure.

Em quedo amb el que va dir en Jean Piere: "la diferència entre nosaltres i els que encara són a l'aigua és la ferma determinació per a guanyar que ens ha marcat en tot moment des d'un any abans del tret de sortida". Efectivament han estat davant des del primer moment i només van rebre la pressió del PRB que malgrat també ser un Farr d'aquest any va trencar i va abandonar a Ciutat el Cap. Fa riure pensar que nosaltres considerem una aventura anara fins a la petroliera i tornar.

Tarda de gener amb Bruce Springsteen

New York, New York

Quan no escric al blog és perquè estic massa ocupat o perquè gaudeixo amb altres coses. Les vacances d'estiu són un bon exemple. És quan més navego i malgrat estar molt a prop del mar és quan menys escric al blog. Això és el que ha passat aquest Nadal, que per necessitats de re-agrupament familiar he estat a New York. He comprovat que aquesta ciutat, malgrat els seus orígens mariners i tenir la seu del New York Yath Club, molt lligat a l'inici de la Copa Amèrica, esta bastant d'esquenes al mar com li passava fa uns anys a Barcelona, salvant totes les immenses diferències que hi ha entre les dues. Tot i amb això, té un moll per a que els turistes comprin i mengin. Hi exposen vaixells antics com el Pekin, un espectacular veler de quatre pals que recordant el seu passat gloriós, ha quedat per a distreure turistes. Mentre la família comprava, no vaig poder evitar acostar-me.

Una tarda de desembre

Aquest vídeo que esta penjat al YouTube ha tingut més de 500 visites en dues setmanes, segurament perqué la web de Hallberg-Rassy el recomana.

Bon Nadal als lectors. Espero retornar a navegar i a escriure passat festes.

Coberta de plastic?

Aquest estiu em van començar a saltar les tires de Silkaflex de la teca de coberta, especialment a les zones de més pas. No hi havia forma de tornar-les a enganxar. Vaig fer diversos invents sense fortuna desorientat per les recomanacions d'uns venedors interessats en encolomar-me material inútil. Finalment ho he acabat resolent amb el consell d’un fuster molt amable de Port Ginesta i amb la col·laboració directa d’un noi que estava posant una coberta de teca sintética a un barco de la meva palanca. Les indicacions han estat certeres i ara ho tinc perfectament reparat. Fins i tot em va fer una classe pràctica. Estava content perqué la seva obra en un barco de casco metàlic havia animat al propietari d'un altre de fibra i quan estava fent aquest segon li havia sortit un tercer client. Estava sorprès, mai li havien encarregat tantes cobertes senceres. Sempre feia petits arranjaments amb l’ajuda d'una noia rumana que l’acompanya i que per les discussions que tenien semblava la seva parella. Es curiós que ens comportem com els nens del cole. Una cosa es posa de moda i tots la copiem.

Sortida de la Barcelona World Race

Ahir Barcelona semblava la Vendee Globe en una de les millors sortides de regates de solitaris. Espectacular! 600 barcos a l’aigua i els nou competidors fent una sortida apretada. La Guardia Civil però pensava que endreçava una cursa de motos i només va deixar un passadis molt estret entre els vaixells dels espectadors i la platja. No es va fixar que el vent venia de popa i que els vaixells no farien popes rodones. En Vicent Riou no va dubtar ni un segon, anava al llarg i va seguir proa als espectadors que inocentment estaven al costat del vaixell del jurat. Sort que no va passar res. Al tornar al Garraf els vem veure passar la boia de Sitges. Indescriptible! L’emoció esta assegurada. L’Altadill té l’oportunitat de competir amb en Vicent Riou que és l’ídol indiscutibles d’aquest tipus de regates. 

El vaixell de fusta

Aquest divendres desprès de dinar m’he escapat a navegar . He notat que ja som a la tardor perqué no podia anar amb màniga curta. La petita navegada m’ha tret tota la tensió, mal d’esquena, falta d’energia i l' actitud griposa i depressiva que tenia. Al mar només he trobat el veí que té un vaixell de fusta. El va portar de Suècia ara fa un any. Había perseguid un vaixell similar per Anglaterra i finalment el va trobar en un magatzem suec. Quan el va botar al Garraf li entrava aigua per tot arreu. Com que temia que s’enfonsés es va quedar al vaixell tota la nit mirant els rajolinets d’aigua que entraven. Però no va ser així. Els vaixells de fusta son com les botes de vi, amb el líquid s’inflen i tanquen els forats. Ara l’ha vernissat i esta com nou, fa molt de goix.

L’ancora de carrera

La teoria de l’ancora de carrera que t’ensenya a ESADE el Professor Mardaras diu que les primeres experiències laborals condicionen el desenvolupament futur. És a dir l’activitat que fas al començar a treballar (artística, docent, professional, directiva, empresarial, etc.) et marca de tal manera que quan arribes als cinquanta que ja t’importa poc el sou i el prestigi, esculls una feina d’aquell mateix àmbit. Sembla que quedem ancorats en un camp, que malgrat l’abandonem per les circumstancies de la vida, hi acabem retornant a la maduresa. Una versió més resumida de la teoria és: “roda el món i torna al Born”.

A la nàutica he experimentat la mateixa teoria. Als cinquanta, després de moltes regates de creuer en grup i de moltes milles amb la família, m’agrada molt navegar sol com quan feia vela lleugera. Sigui per aquest motiu, sigui perqué aquests dies segueixo la Mini-transat per Internet o perquè aquest cap de setmana la meva dona estava en un curs, el fet és que he sortit a navegar dos dies sol i ha estat meravellós. Estava tant content i feia tanta cara de felicitat que un grup de dofins em van seguir una bona estona a 6 milles de Garraf. Els devia fer gràcia veure un "dominguero" amb espi i curri que anava sol i tant content.

Navegant pel sud de Mallorca

Aquí estem navegant pel Sud de Mallorca. Mar pla, vent per l’aleta i arribant a port. Aquell dia no només ens esperava una dutxa i un bon sopar, sinó que també l'arribada de la Rati que havia vingut en avió. Eren moltes emocions i per això estàvem contents i optimistes. El sopar va ser al Club Nàutic de La Ràpita. Només fa uns dies i sembla que va ser en un altre vida. ¿perquè corre tant el temps?

Una força insuperable

Hi han forces més fortes que les ones i el vent. Malgrat el meu entusiasme i el de tota la tripulació, no hem pogut arribar a Sicília. No ha estat la tramuntana, ni un grop inesperat, ni tan sols una avaria. Un element molt més poderós ho ha impedit. Fractura de fèmur de la tia i diverticulitis de la sogra. No serveix de res tenir un vaixell mariner, perfectament revistat i equipat davant les obligacions familiars. Ho hem escurçat i hem fet una volta per les illes: Menorca, Mallorca, Eivissa i Formentera. Hi ha però cales tan espectaculars com aquesta de Mallorca que apareix a la fotografia. Un altre any hi anirem.

No hi serem tots

Ja estem a punt de partir. A la foto, la petita esta cosint el toldo pel fondeig. Aquest any hi hem introduït unes millores que faran que estigui més alt, tapi més i molesti menys. Malauradament no hi serem tots. La gran encara esta a Los Angeles i no vindrà fins mitjans d’agost. Ja haurem tornat. Llàstima, la navegació es una bona oportunitat per conviure en un entorn divertit i relaxat. L’enyorarem molt, en ella i al seu company americà, que encara que sigui un mal xerrat ja que només parla anglès, també és un noi molt maco.

Cosint

La millor final de la Copa Amèrica.

Per una casualitat de la vida he tingut el privilegi de veure la regata final de la Copa Amèrica a Valencia. L’armador d’una goleta turca, precisava un capità per aquest dia i va demanar ajut a un amic meu que va tenir l’amabilitat de convidar-me. Va ser un dia excepcional amb vent, sol i la millor regata de la història de la Copa Amèrica. Protestes, canvis de vent i agressivitat. Els de Nova Zelanda van ser més ràpids, van tenir més visió estratègica però van cometre un error fatal, segurament portats pels nervis. Arribaven de babord a la boia de barlovent i no van ser valents de passar per davant dels Suissos que venien amurats a estribord. Al intentar passar-los per darrera van ser objecte d’una protesta que els jutges van acceptar. Malgrat tot van tenir la sort de que a la darrera popa va caure el vent i va rolar a cenyida. Els neozelandesos van ser els primers en adonar-se, van pujar el Gènova, van passar als suissos i van donar la volta de penalització davant de l’arribada. Malauradament van arrancar amb una mica de lentitud, moment que els suissos van aprofitar per passar i entrar dos segons davant dels terribles neozelandesos. A la goleta hi portàvem dos neozelandesos. Un d’ells amb una camiseta que hi posava “Dalton is god”. No cal dir que van acabar les existències de cervesa i que casi van plorar. Un dia inoblidable, també ho devia ser per aquest altre espectador de la fotografia que segurament no va venir de Suïssa amb aquest vaixell.

Només falta pintar la patent

Ja fa dujes setmanes que els vaig dir que pintessin la patent. La primera em van dir que hi havia cua, que calia esperar al següent dilluns. Al cap de 15 dies, quan encara no ho havien fet, em van comunicar que ja estava tot llest, però no hi havia lloc al varadero. En definitiva excuses de mal pagador, no volen deixar perdre un client, però assumeixen més feina de la que poden fer. En aquesta època tothom prepara el vaixell per les vacances, i jo com un giri, he fet el mateix. Sembla mentida. Sóc massa experimentat per fer aquestes tonteries. En tot cas, espero que ho facin abans de salpar, i si no rascaré jo mateix el fons des de l’aigua i durant les vacances no hi haurà temps que s’enganxin algues perquè no penso parar. Portaré al peli de tripulant. Realment és un repte. No ha navegat mai i es diu peli per “pelirojo”. Així risc de mareig i de cremades. Però no ho crec. Es un noi eixerit i esportiu. Quan arribem a Menorca ja dominarà el vaixell. Aquest any penso fer Garraf-Fornells si no hi ha risc de tramuntana. Si en hi ha, aniré pel Sud. Desprès cap a Sardenya, Sicilia i les Eoliques.

Faig de golondrina?

Pilot nou. A tope! porta el vaixell sobre rails, no importa el vent o les ones, no es desvia ni un mil·límetre. El mecànic m’ha vist cara d’ "estronso" i m’ha col·locat un hidràulic de transatlàntics de regates. Una passada, he pagat gust i ganes però valia la pena. Porta el vaixell recte, avisa les rolades i en definitiva és més segur, fiable i em fa córrer més. Què vull més? Ara només cal pintar la patent i tot és apunt per sortir de vacances. Ja fa bon temps, i el canvi climàtic ens esta regalant unes brises meravelloses de 8-12 nusos amb mar plana que són un veritable plaer per navegar. La foto és de Seatle, on hi he anat amb avió (es clar) i mostra uns que es guanyen la vida passejant turistes a vela pel port natural de Seatle. Si la sanitat segueix com ara hauré d’acabar igual, fent la competència a les golondrines. Pel moment que duri la Geli, jo ho passo molt bé navegant.