Ja som al Saló

Ja he de posar la capota per sortir a navegar les tardes del divendres. Es fa fosc més aviat i les tonyinetes ja s'han amagat. Damunt mostro el cel rogent de fa deu dies. És conegut que presagia pluja o vent. En aquest cas: vent. Aquest cap de setmana ha estat noticia a la televisió que per primera vegada a Catalunya més de la meitat de l'energia produïda ha estat eòlica. Llàstima que han calgut ratxes mantingudes de més de cinquanta nusos per aconseguir aquesta fita. Només tenim el 6% dels molins de l'Estat. M'agradaria que no fos noticia que ens alimentem amb energies renovables. Gràcies a Deu que tenim els verds al govern. En tot cas, no era un cap de setmana per a navegar a menys que no es volgués baixar el record de la travessa entre Barcelona i Mallorca.



Aquests dies són adequats pel manteniment del vaixell i per reprendre els escrits del blog. Justament amb una energia renovada desprès de la reunió de bloguers del Saló organitzada pen Joan Sol. Va ser molt interessant. He de felicitar-lo tant pel lloc que va escollir , la Taverna de la zona de Navegació Tradicional del Saló, com pel clima que va mantenir. Es respirava cordialitat i un interès legítim per la feina dels altres. Vàrem intercanviar experiències i vam poder conèixer molts dels autors que ens llegim per la xarxa. Hi havia una àmplia representació. Alguns mostraven blogs molt ben documentats com el Bitàcora elaborat per bibliotecaris del Museu Marítim de Barcelona, altres fets per veritables professionals del mar com el del "Mar de Proa", i fins i tot els que explicaven experiències úniques com la travessa de l'Onawind Blue a les illes amb un vaixell fet pel mateix autor. Em va sobtar també l'esperit col·leccionista i meticulós d'en Eduard Boada, professor de Tarragona que col·leccionava al blog Far de la Banya, fitxes amb fotografia inclosa de tots els vaixells que recalaven al seu port. Malauradament no recordo l'adreça. El diumenge el vaig acabar amb la película Julie & Julia que explica la història d'una noia dels suburbis de New York que va aconseguir el somni de fer-se escriptora, que no milionària, publicant un blog de cuina. Tots els blogaires tenim molt en comú. Escrivim per a calmar una ansietat interior, per ordenar les nostres idees, però sobre tot per a compartir les nostres emocions amb altres persones. Tot-hom desitja ser escoltat i també llegit. No puc amagar l'emoció que vaig sentir quan al presentar-me molts em varen reconèixer i em miraven amb complicitat. Una reunió molt interessant que hauríem de repetir.

Reunió de bloggers nàutics al Saló

Encara tinc a la memòria el record de les navegacions estivals i el de les tonyinetes pescades aquesta tardor quan ja som al Saló. No fa gaire fred, però ja ha arribat el Saló Nàutic i en Joan Sol ens ha convocat a una reunió de bloggers nàutics pel mig dia del proper diumenge. Em fa il·lusió anar-hi especialment per l'esforç que ha fet per organitzar la reunió. No ho faig perquè em senti un veritable blogger nàutic. No escric pels altres, només ho faig per a mi mateix. És una forma de recordar els bons temps que he passat navegant, al port o simplement mirant vaixells. Especialment al voltant del Tempura. Aquesta tarda per exemple he anat a Garraf a desendollar el carregador de bateria per evitar un cort-circuit, però sobre tot per a gaudir de la pau del port, per veure el Tempura solet, esperant que hi vagi el proper divendres a donar una volta. El port estava solitari. Sota una posta de sol rogenca només hi havien els mariners, els pocs habitants del port i un navegant jubilat que llueix una coleta. No hi he pogut ser gaire temps, però ha estat més que suficient. Curiosament aquest any no tinc entrades pel Saló. Els de Yate no em volen regalar una caçadora com van fer l'any passat per l'article de la "Ruta de los Volcanes". Els de Hobie Cat obviament fa anys que no em regalen entrades, però els d'Eurosail tampoc. Es veu que al cap de tres anys de comprar el vaixell ja no regalen entrades. Posen un llistó tant alt que no puc mantenir. Em veig incapaç de comprar un vaixell cada dos anys per aconseguir entrar gratis al Saló.

PD. Els del Club Nàutic Garraf m'han regalat 3 entrades que han rebut de la Federació Catalana de Vela. Espero que no sigui arran de llegir el blog.

PD2. Retiro el comentari irònic envers Eurosail, ja que avui he rebut dues entrades. Moltes Gràcies. Espero que en bon amic Carrion hagi valorat amb ironia i esportivitat la meva broma. M'agradarà poder saludar a tot l'excel·lent equip d'Eurosail al Saló. Una abraçada.

La manega

Aquesta ha estat una setmana meteorològica. El dimarts vaig rebre un email d'un meteoròleg del Meteocat interessant-se per la meva experiència al Tornado de Salou. Se'n havia assabentat arran d'un vídeo penjat a Youtube i per un post de l'any passat d'aquest mateix blog. Més que un meteoròleg semblava l'inspector Clousseau ja que em va contactar a la feina malgrat que tant al blog com al Youtube apareixo amb un pseudònim. Va ser molt interessant i divertit per a mi, malgrat que no li vaig poder oferir massa informació. Volia saber si en el moment de la pujada del vent havia canviat la temperatura i si havia vist una manega. Malauradament no el vaig poder ajudar. El que si va veure una mànega va ser el meu amic Mariano a la regata d'aquest cap de setmana entre Garraf i Sóller. Aquesta foto és de la sortida de la regata que vaig seguir amb la pena de no poder-la fer. A veure si puc penjar aviat una foto de la mànega facilitada pels tripulants del Acrobat que va viure l'experiència.

Tonight, tonight

Ahir la banda que ha creat la musica de l'estiu (anunci Damm a Formentera) va fer un concert a Barcelona. La noticia no ha fet més que evocar-me el fondeig d'aquest estiu en aquesta meravellosa illa. M'ha fet pensar també que al pis de Barcelona pateixo insomni i em llevo varies vegades a la nit. Sóc un especialista en les tècniques conductitstes per a poder dormir sense medicaments i en canvi al fondeig dormo sense interrupcions. Potser algun dia em despertaré a la platja. De fet per a poder dormir a Barcelona sovint imagino que sóc al Tempura.

Els ports pesquers

A mida que em faig gran cada vegada m'agraden menys els vaixells que semblen electrodomèstics o els ports que recorden un centre comercial. Al mar m'agrada l'autèntic: els ports pesquers i els velers, velers.
Aquest estiu, a banda de Cartagena, àmpliament comentada en un altre post, hem visitat Agilas. És un port pesquer amb un petit port esportiu. Però com deia el de la gasolinera. "Ja lo dicen las guias: Aguila, pasar de largo. Siempre esta lleno. Esto lo he leido yo en inglés". Estava enfadat amb els ecologistes que per culpa de la posidònia no deixaven ampliar el port esportiu. En tot cas, la gent amarrava al port pesquer amb grans incomoditats o anava a dues milles més al sud a un port nou de trinca que no sé si amb permís de la posidònia havia construït un empresari local, que ja tenia l'hotel, els apartaments i ara el port. Per mostrar que ha superat la immodèstia l'ha bateijat amb el seu nom: Juan Montiel. L'hotel és diu Don Juan i la constructora també es diu Juan Montiel. Aquesta primera temporada el port estava buit i tot semblava acabat de sortir de la capça del Corte Inglés.

Mancava però tota la solera del port d'Aguilas, de Garrucha o de Vilajoiosa que hem descobert aquest mateix viatge. Les fotos són de pesquers de Vilajoisoa i la del Tempura és a la marina d'un altre port amb nom propi, la d'en Tomas Maestre al Mar Menor; massa gran, massa gent i masses botigues.

La factura de la VISA

Una de les coses desagradables de tornar de vacances és trobar totes les factures que t'han anat enviant els que s'han quedat treballant. La feina tediosa de pagar-les s'agreuja amb les traves que et posen els bancs. Sempre aprofiten la teva absència per retornar algun rebut o per fer qualsevol cosa que et pugui molestar a l'arribada. Aquest any no ha estat una excepció. A mi però sempre m'agrada llegir la factura de la VISA. Hi trobes restaurants, recanvis, marines, gasolineres, tot de coses agradables que t'evoquen les vacances. A la foto un restaurant del port de Cartagena al més d'agost. De ben segur que el propietari el voldria tenir en un altre banda. Aquest si que no rascava gaires "vises".

La Travessa Calpe-Cartagena

La travessa Formentera - Calpe sembla una autopista en la que et vas creuant els de Denia que pugen ràpids a motor per a banyar-se a Formentera. Calpe és un petit port darrera del Penyó d'Ifach que gaudeix d'un club nàutic molt eficient. El poble però estat totalment destrossat per l'especulació urbanística i els tour operators. Desprès de menjar un arrossejat ja no hi teníem res més a fer. Al matí següent vàrem sortir ben aviat. La matinada es va premiar amb un vent per l'aleta que ens va dur surfejant a més de 7 nusos fins a Cartagena passant pel Cap de Palos. Aqui un vídeo que comença a Formentera i acaba amb un banyet al Cabo Cope prop d'Aguilas.

Espalmador: el millor fondeig del Mediterrani

Al Mediterrani és difícil fondejar amb plena seguretat. Pel meu gust, el més segur, confortable i espectacular és el fondeig d'Espalmador (Formentera). Només comparable al de l'Illa de Vulcano (port menor). És veritat que fa anys, amb un Bavaria llogat, una ventada de mitja nit ens va fer garrejar fins la platja. Vaig tenir un ensurt al treure el cap pel tambutxo despertat pel soroll de les drisses picant el pal, i dels motors dels altres vaixells que maniobraven. Ara no passaria ja que per a protegir la Posidònia han posat unes boies. Em sembla perfecte, encara que hi ha gent que segueix tirant l'ancora i que no m'agrada que es burocratitzi encara més la ja burocratitzada nàutica. Sortosament aquest estiu vàrem poder agafar una boia d'un que només hi va anar a passar el dia. D'altres es van trobar amb la sorpresa de que malgrat estar perfectament instal·lats a la boia, cap al vespre arribava algú que "acreditava" que aquella boia era seva i els feia fora. Justament això li va passar a un creuer del Garraf que durant el dia gaudia d'un meravellós fondeig aprop de la platja. Em va sobtar que li passes justament en ell, ja que semblava que fos el director general. Organitzava a tot-hom que arribava, fent-lo fora del seu costat. Sempre, òbviament mostrant que era pel millor interès del que arribava. Jo, naturalment vaig ser un d'els afectats. Al vespre, quan prenia un gin tònic de Hendrick's contemplant la llum de la lluna (foto) no vaig poder més que somriure al veure que el company del Garraf tenia que abandonar aquella boia que custodiava amb tant de cel i sortia a buscar-ne un altre a la quinta forca amb cara de pocs amics.

El primer dia és el pitjor

Guerra de Banderes

Algunes de les joies del port de Cartagena

El primer dia de feina és el pitjor. T'esperen una pila d'emails i de males noticies. No hi ha forma de superrar-ho sinó recordes una mica les vacances. M'ha ajudat pensar en el Port de Cartagena. És un lloc molt mariner. Sembla que et passegis per una novel·la d'en Arturo Pérez Reverte. Sobta la macro-bandera que el presideix i que contrastava amb la meva. Justament recordo que quan hi érem, una senyora andalusa que anava amb un Hallberg Rassy 35 s'em va acostar i em va dir: -"partents, parents...."- Jo no comprenia res de res. Sort que un altre amarrista li va dir en andalús. - "Zi zon españoles"-. "Pué parece etrangero"- va respondre.

El cap de Palos

El pas pel Cap de Palos és una mica delicat ja que davant hi ha una zona amb baixos mal senyalitzada. A l'anada vàrem donar la volta a tota la zona de risc marcada a les cartes. Baixàvem ràpids amb vents portants i no ens va fer mandra. De tornada però, després de veure que altres velers passaven pel mig de la zona teòricament perillosa, vàrem decidir passar aprop del cap vigilant la sonda i els baixos marcats al GPS. Abans de donar la volta sens va acostar aquest meravellós vaixell britànic que estava fondejat en una platja propera al cap. Durant una bona estona vàrem fer carreres i en veure que el vaixell es disposava a passar per la zona dels baixos no vaig dubtar ni un segon en fer el mateix. Al principi semblava que tenia dificultats a córrer més de 7 nusos, però una vegada passat el cap molt a prop nostre va posar la directa i va sortir disparat mar endins. El vaixell és espectacular. Molt més adequat que el meu per a passar les vacances. Però a l'hora d'anar a la gasolinera, al pintar els baixos o al pagar l'amarre de ben segur que el seu propietari m'enveja.

Ha trionfat l'opció conservadora

Finalment el projecte de Tunísia es va esvair i va guanyar l'opció d'anar al Cabo de Gata. Més gambes que navegació, però amb molt bon temps i travesses molt agradables i ràpides. El Tempura i la tripulació s'han comportat: cap problema. Molta diversió, molt bany i moltes gambes. Aquí mostro unes menjades crues a Garrucha. Eren molt fresques, però les prefereixo a la planxa. També he de dir que el Cabo de Gata no esta preparat per la navegació. Només hi ha el petit port de San José i sempre esta abarrotat. Has de fondejar en unes cales molt mal protegides. Per això hi ha tant poca gent. A partir d'ara aniré donant pindores de les impressions del viatge de tres setmanes al Cabo de Gata passant per Formentera. Tonight, Tonight, el millor!

Tancat per Vacances

El darrer cap de setmana laborable el vaig passar a Roses a casa del meu germà. Ens vàrem banyar, vam beure cervesa i vam menjar un peix molt fresc. També hi va haver temps per passejar pel port esportiu i descobrir el Niebla. Un vaixell clàssic i espectacular. Com que no duia càmera vaig fer una foto amb el iphone i aqui la he penjada. Desprès a Garraf vaig descobrir que aquest vaixell pertany a un suiss que col·lecciona vaixells clàssics. La majoria són a Palamos. Malgrat la seva aparença clàssica aquest vaixell esta fet de nou a Anglaterra emprant uns plànols antics. És molt més maco que a la foto. Val la pena anar a Roses per veure'l. Jo en canvi tiraré avall. He perdut l'opció de Tunissia i obviament ha guanyat la proposta conservadora de la meva dona d'anar a l Cabo de Gata. Pasaré per Formentera (tonight, tonight,...) i si puc faré la "dolentereia" de saltar al Nord d'Africa. Bones vacances a tots

A punt de salpar

Falten menys de dues setmanes per començar les vacances i encara no sé el que farem. Els canvis de plans de les filles ens han modificat el que haviem preparat, però como diu la dita castellana: "no hay mal que por bien no venga". Segurament l'alternativa més atractiva serà salpar i navegar amb la dona. Potser és una bona oportunitat per fer aquell viatge a Tunis que havíem arraconat per manca de dies. Un possible problema és la tornada a Menorca a finals d'agost per les freqüents tempestes al Golf de Lleó que es produeixen en aquella època. Si ens trobéssim amb aquesta situació sempre podríem tornar costejant la costa Africana. Malgrat no tenir un visat per entrar a Algèria, de ben segur que ens deixarien amarrar per fer gas-oil i d'allà saltar en unes 15 hores a Mallorca. Ja tinc unes cartes electròniques molt bones del Nord d'Africa, però no he trobat bones cartes de paper de Tunis. Segurament les compraré allà mateix. La darrera setmana la dedicaré a netejar i preparar el Tempura. Aquesta l'he d'utilitzar per acabar la feina encara que em ve molt costa amunt. Ja som a ple estiu.

M'agrada el Tempura

Estic a l'aeroport de Kracovia intentant tornar a Barcelona via Munic en un avió que porta 50 minuts d'endarreriment. He passat tres dies discutint polítiques de salut en un Departament de la Facultat de Medicina. Sembla mentira que gent de vint països diferents escoltin a un català parlar d'aquests temes. No ho farien si veiessin les "polítiques que corren darrerament per aquí". O precisament per aquest motiu ho varen fer a Polònia. Devien voler emular el programa televisiu. Tal com he après durant el meu viatge a Califòrnia de la setmana passada, en aquests casos, cal treure l'Apple i escriure. Escriure el que sigui. A Califòrnia semblava que redactessin guions de pel·lícules i TV shows o llibres interessantissims sobre el dur que és treballar de cambrer esperant una oportunitat en el cinema. Suposo que a Califòrnia no et deixen entrar a cap Starbucks sinó portes l'Apple. No explicaré el bé que ho vaig passar durant aquesta setmana, no parlaré del divertit que és copsar les seqüeles del hipisme a Berkeley degustant el menjar biològic de "Chez Pastisse", tampoc mencionaré que per primera vegada he menjat unes ostres decents als Estats Units al port de San Francisco (sweet water oysters), ni comentaré l'entusiasme de la meva filla petita al convertir-me en un "Berkeley dad". Ni paraula del sopar al Chateua Marmond al costat de la taula de la Mina Suvari (l'autentica American Beauty). Tampoc explicaré que en Sid Ganis pel seu gran aprecii cap a la meva filla gran, ens va convidar amb uns passes VIP per a tota la família a un acte de l'Acadèmia de Cinema de Los Angles que es feia en memòria del director Han Ashbi. Justament el dia en que varen morir en Mikael Jackson i la Fara Fawcet Majors. Tampoc comentaré que em va encantar escoltar a en Cat Stevens que ara s'anomena Yosuf rodejat de "celebrities" de Hollywood en aquest acte. Era la primera vegada que en Yosuf podia entrar als Estats Units després de treinta anys de prohibició acusat de terrorisme arran de la seva conversió a l'islamisme. Gràcies Obama! Dintre de les salutacions que em van fer les "celebrities", destaco l' abraçada que em va propinar en John Voit, pare de l'Angelina Jolie. Malauradament aquell dia no va venir amb la seva filla. Com que estava al mig de les "celebrities" ens saludaven efusivament ja que no deuen confiar gaire amb la seva memòria.

Aquí a Polònia, a part de trobar-me com a casa, no he tingut massa contacte amb el mar, encara que vaig gaudir xerrant amb un professor neozelandès que navega en un Juno de 40 peus. M'explicava que ho feia per unes illes del nord del país. Es veu que salten d'una a l'altra mitjançant petites navegacions. Quan lleven l'ancora han de portar tot el que precisen a bord ja que no hi ha cap port on avituallar-se ni cap restaurant on poder sopar. Potser a la meva dona no li agradaria aquesta navegació tan salvatge. A l'estiu li encanta arribar a port per sopar al restaurant. Segurament son aquestes condicions tan dures les que han fet dels neozelandesos uns grans navegants. Un polonès amb el que compartíem taula ens va explicar que al seu país tenen uns llacs tant grans que hi poden navegar durant tota una setmana sense repetir port. Tenia un molt bon record d'una excursió que hi va fer amb uns amics. Curiosament assenyalava que era una navegació perillosa per les tempestes que sorgien de sobte.

Finalment he aconseguit pujar a l'avió i m'he assegut al costat d'una noia d'aspecte oriental. Segurament per aquest motiu he suposat que formava part d'un grup de joves orientals que peregrinaven a la ciutat natal del papa. Ho he suposat pels llibres de caire religiós que portaven al pujar a l'avió. Naturalment he fet masses suposicions i al preguntar-li si anava amb el grup m'ha respost que era xinesa però que anava sola. No tots els xinesos son iguals ni tots van en el mateix grup. Aquest incident em recorda l'anècdota del meu nebot que va saludar a un nen de raça negra a la porta d'un supermercat de Valls dient: "tu hermano esta dentro". Naturalment l'altre li va respondre que no tenia cap germà. En aquell moment el meu nebot va comprendre que el noi de raça negra que havia vist a dins del supermercat no devia ser de la família. Excedir-se en les suposicions deu ser un tret familiar.

La meva companya de viatge xinesa s'anomena Xiufen Feng, encara que pels negocis es fa dir Wendy Feng. Es economista, treballa per una consultoria multinacional francesa i torna a casa al Sud de la Xina on l'esperen un marit i una filla de nou mesos desprès d'estar treballant durant dos mesos a Krakovia. El marit es un antic funcionari espavilat que ha començat un negoci de productes de laboratori. Ella parla perfectament l'anglès i encara millor el japonès (suposo). M'ha explicat que es possible tenir més d'un fill a la Xina. Ho pots aconseguir de tres maneres. Com quasi tot, pagant; també anant a parir a Hong Kong, així el fill ja no és xinés; o bé és permès un segon fill quan els dos progenitors son fills únics. Preguntareu quin lligam té tot això amb el blog. Doncs molt: la noia xinesa m'ha confessat que el seu plat favorit es el Tempura. He après però que en Japonès es pronuncia quelcom que sona més a "tempra". Aquesta és justament la vinculació amb el blog. La Xiufen m'ha assegurat que el llegirà tan bon punt arribi a casa seva al sur de Xina. Ja ho comprovarem a la llista de visitants del blog.

Naturalment he perdut la connexió a Munic.

El Pont de Sant Francisco vist des de Berkeley a la tarda. Quasi cada dia hi havia boira.

San Francisco

Segurament demà passat veuré aquestes foques al port de San Francisco. Hi seré una setmana per deixar a la filla petita i per visitar la gran a LA. Al final només quedarem els més vells a barcelona. Espero passar-ho molt bé aquesta setmana, encara que em costarà viure sense cap filla tot un any sencer. Quan les tens a casa t'enfades i si no hi son les enyores. Som complicats els humans..... Amb tots els preparatius he faltat a la meva cita obligada de tots els divendres. No cal dir que tampoc hi aniré el proper. De ben segur que ell em trobarà a faltar.

Rècord Munidial

El meu nebot em va criticar que tinc el blog molt desatès. El darrer post era del meu aniversari i ja quasi toca parlar del meu sant. Encara que no es pugui creure d'un empleat públic, he d'admetre que no he tingut temps. Estic molt enfeinat preparant l'arribada de Bolonya el pròxim setembre. Però malgrat tot i encara que vaig tenir guàrdia aquest dissabte, he navegat tots aquests caps de setmana. Prefereixo navegar que escriure. El passat bufava un vent molt agradable d'entre 15-18 nusos, però aquest s'ha caracteritzat per la calma. Ha servit però per a fer els primers banys. El divendres vaig veure aquestes gavines agrupades i barallant-se per menjar quelcom. Jo hi vaig passar al costat però el curri no va agafar res de res. Aquest any he batut el rècord mundial d'arrossegar un am sense enxampar cap peix. Espero que algún dia es reconegui aquesta fita històrica.

Aniversari

Avui faig 54 anys i amb motiu de l'aniversari espero que en Guardiola em regali la victòria al Manchester. Per tot això arrossego una certa vagància des d'ahir a la tarda. Aprofitant que el dia s'allarga, al acabar la feina vaig anar a posar Boracol a la teca que es veia una mica mustia. Al pantalà un veí pescador em va anunciar que aviat s'agafarien dorades a 5 m de profunditat. Com que el tema no m'interessava gaire li vaig preguntar per la pesca de la tonyina, sobre tot volia saber com es poden acabar pujant al vaixell.

Realment vaig reconèixer que ho feia molt malament. Resulta que no s'ha de frenar la canya del tot. Si es porta un fil de 80 lliures, el fre ha d'actuar només fins a les 50 lliures per evitar una trencada de fil. Així doncs l'he de calibrar en una bàscula, cosa que no he fet. S'ha de frenar de poc a poc per aconseguir que l'am es clavi amb més profunditat, deixant que el fil s'escapi una mica mentre recollim si la bestia tira amb massa força.

Tampoc s'ha de parar del tot el vaixell, sinó que s'han de mantenir un o dos nusets de velocitat. Això evita el problema, que ja m'ha passat, de que es posi sota i trenqui el fil amb el casc. Però em va reconèixer finalment que precisaven quatre homes per pujar-la a bord malgrat tenir una barca de pesca anb popa oberta arran de l'aigua. Un era a la canya, un altre al motor, el tercer portava el ganxo i un quart agafava la part final del fil amb uns guants. Jo la he de pujar quasi dos metres, tot sol i a vegades amb la dona pegant-me bronca perquè fa mala mar, té por de que em faci mal o que caigui a l'aigua o simplement perquè la tonyina és massa grossa.

No cal gaire electrònica

Porto la mateixa electrònica que va posar el primer propietari, si m'oblido del potent pilot automàtic hidràulic que he instal·lat de nou. Pel demés, m'he limitat a substituir els elements que s'han anat espatllant. Tinc un equip de vent, un monitor antic plòter GPS Navman i el Navtext que dona uns meravellosos partes meteorològics i noticies de totes les desgracies que passen per la zona. Sovint espanta llegir-ho. Ens diu on tiren bombes per maniobres militars, si busquen algun desgraciat que ha caigut per la borda, o si s'ha vist algun objecte navegant sense govern. A la foto apareix la tira de noticies i partes. Si no ho tanques al vespre, el soroll de la impressora et dona la murga tota la nit. Però sempre fa por desconnectar-ho si has de sortir aviat al matí següent. També és molt útil l'Internet quan ets a port o aprop de la costa. Porto un portàtil a bord, encara que l'experiència diu que el verdader parte l'acaba donant el mar, el vent i les ones que et trobes pel camí.

Sempre penso amb la possibilitat de posar un radar, especialment per les llargues nits de vigilància, però em fa mandra, cada vegada són més cars, molesten en els bords del gènova i no eviten haver d'estar vigilant continuament. El plòter però és de gran utilitat. Ara estic esperant que arribi la carta del Nord d'Àfrica que he demanat preparant el viatge d'aquest estiu. A veure si arribem a Tunissia.


Aquest cap és aprop d'on volem anar: San Vitto Lo Capo, a la cantonada Nord-Oest de Sicília, on l'any passat vàrem trobar una parella amb un nen que viuen al Port Olímpic de Barcelona en un vaixell de vela clàssic. Estaven fent el seu primer viatge llarg desprès d'acabar de restaurar-lo. Poques milles abans d'arribar a San Vitto un peix espasa es va agafar al meu am. Allà és molt perillós fer el curri. Sort que es va escapar.

Vull veure balenes

L'altre dia La Vanguardia mostrava unes fotos espectaculars d'una balena a 5 milles davant de Barcelona i en Tomàs Molina treia una balena davant de Comarruga en el programa del Temps a TV3. Amb tot això del canvi climàtic sembla que aquest any han vingut més balenes que mai i alguns afortunats les han vistes.


Ahir a la tarda, en una de les meves tradicionals navegacions del divendres vaig sortir buscant la meva balena. Feia un Garbí de vuit nusos que amb un mar totalment pla em donava uns quatre nusos per tirar endins en busca de la balena a cinc o sis milles de la costa. Anava a proa com un proel de la Copa Amèrica a la sortida, mirat cap a totes bandes quan vaig veure una aleta que s'acostava. Cada vegada era més aprop i semblava que xocaríem. En un primer moment vaig pensar que seria un peix lluna, però quan s'anava apropant i ja era a uns pocs metres, vaig témer per un moment que sortís de l'aigua un animal més gros que el Tempura. Afortunadament no va ser així i el peix lluna es va enfonsar.


Tornant vaig passar una manega per la coberta amb l'alegria de que la crisi ha reduït la feina de neteja. La fabrica de ciment no treballa tant i a Garraf h ha molta menys pols. El Tempura es manté molt més net. Mireu quin goig que fa a la foto.

Ja tornem a la rutina

La setmana de Sant Jordi ha pasast molt ràpid. Per primera vegada he viscut d'aprop la vida dels autors: festes, signatures, entrevistes televisives, etc.. Però la filla ara ja vola amb Northwest cap a LA. Jo he tornat a les meves cosetes, com per exemple intentar arreglar el Silkaflex original que surt de la teca. Sha de treure el que s'ha arrencat, posar imprimació, nou silkaflex, retallar i escatar. La foto mostra que també si ha de passar una mica la manega com encara no he fet.

























Tot això ho feia ahir, quan el pas d'un front donava més de trenta nusos de vent dins del port del Garraf.

Sopa de Cua de Sargantana per Sant Jordi

Amb motiu de Sant Jordi vull recomanar un llibre per a nens de més de 10 anys: Sopa de Cua de Sargantana. Està en català, castellà, valencià, basc i gallec, és de Marta Gené Camps que ha guanyat el premi Edebe de literatura infantil de 2009. És un conte excel·lent d'una nena que té problemes pel fet de poder predir el futur. La relació amb la nàutica és que passa en una illa, però la raó fonamental és que l'autora és la meva filla. Bon Sant Jordi.

Pluja i fred a la Costa Daurada

En Salman Rushdie diu que els blogs no són literatura, només son vòmits dels que hi escrivim. Segurament esta encertat. Acabo d'arribar de les curtes vacances de Càmping Naùtic d'aquesta Setmana Santa i ja tinc ganes d'explicar l'experiència al blog. De tota manera mai he pretés fer literatura, sinó que els meus relats només volen compartir l'experiència nàutica. És una forma d'allargar la forçosament curta navegada.


El dijous, desprès de fer tots els darrers encàrrecs sortíem a les dotze del matí per la bocana de Garraf amb direcció a l'Ametlla de Mar. Feia un dia molt agradable, però el pronostic pels dies següents era molt dolent. Anunciaven una tempesta entre Mallorca i les costes de Castelló i València pel dissabte. Aquest informe ens va fer desistir d'anar a les Illes, ja que aquest any ja no vull tornar a passar un altre parte a la companyia d'assegurances. Ja he complert el la quota de tempestes. Davant de Sitges hi havia la sortida de la regata que va a Formentera. Vàrem passar per davant d'ells a motor ja que, es movien molt lentament per la manca de vent. Nosaltres tiràvem a bon ritme, en aquell dia de sol i mar pla fins arribar a les vuit del vespre a l'Ametlla. El temps just per amarrar i anar a sopar un excel·lent arrossegat i unes gambes en un restaurant del port. Ens encanta l'Ametlla, conserva un esperit pescador i poc contaminat pels turistes i els barcelonins. Sort que algú havia pescat, si hagués estat per nosaltres no haguéssim sopat res de res. El curri no va agafar res de res malgrat recórrer les cinquanta milles.


El divendres va sortir encapotat, amb uns núvols de pluja, que juntament amb el pronostic de tempesta pel cap de setmana, ens van recomanar tirar enredera cap a Cambrils. Hi havia un llevant agradable que ens permetia navegar de cenyida a més de sis nusos. Vàrem fer un bordo a mar i un altre directe fins a Cambrils on arribàvem a les dues del migdia. Malgrat passar al costat d'un banc de tonyines que saltaven fora de l'aigua, cap d'elles va tenir l'amabilitat de mossegar els meus hams. Bé, suposo que es reserven per l'estiu.

Arribar a Cambrils en Divendres Sant complica molt l'alimentació. Ja eren quasi les tres de la tarda i tots els restaurants estaven plens. Finalment vàrem decidir anar a Can Gatell i ho vàrem encertar. Érem els darrers clients que van tenir taula i ens van donar un arrossegat amb espardenyes inoblidable. Era molt agradable dormir al Tempura sota la pluja, malgrat els llamps. Ni l'arrós ni els llamps ens van desvetllar.

Al matí següent vam esmorzar amb els que feien una regata justament en sentit contrari al nostre. Bufava un ponent suau, enlloc de la terrible tempesta que anunciàvem. Vaig atangonar el gènova per fer una popa rodona fins al Cap Salou. Curiosament, malgrat que el vent era molt fluix, i que el Tempura té la popa tancada i estreta, navegàvem més ràpid amb popa rodona que a un llarg. Una bona lliçó per un altre vegada. A l'altre banda del cap va sortir un llevant que ens va portar a set nusos de cenyida fins a Torredembarra. Allà, dinar amb els de Valls i sopar i copes a Altafulla amb uns amics. Ens van donar una tonyina escabetxada meravellosa i uns sorollosos gin and tonic en un pub d'uns jubilats anglesos.

Aquest matí quedava només la tornada. Con que Deu existeix, ha sortit un terral que ens permetia fer un través amb mar pla. Anàvem disparats, amb pics de més de vuit nusos. L'alegria ha durat poc, ja que a l'alçada de Calafell el vent ha rolat a proa i ha caigut. El meravellós terral no ha reaparegut fins a Sitges. Avui no ens dutxarem al Tempura ni dormirem amb la caloreta de la calefacció de gasoil. Que bé s'està al Tempura. Quatre dies d'humitat, pluja, fred i incomoditats. Ara mateix tornaria a començar.

La Petroliera es resisteix

Finalment aquest cap de setmana es va celebrar la regata de La Petrolera. Va ser dur. Vam emprar 13 hores per fer les 40 milles que separen Garraf de La Petroliera. Al principi hi havia amb un Garbí molt agradable que ens feia cenyir a bon ritme, però ràpidament va caure rolant cap al Sud. Va ser una nit difícil, amb vents canviants i molt lleugers que impedien el rumb directe. Ens obligaven a fer travessos per a buscar una mica d'aparent. El genaker ens va ajudar a tirar endavant, encara que no va ser fins a les set del matí que vam aconseguir donar la volta a La Petroliera. Al tornar va sortir un Gregal que ens permetia navegar a uns sis nusos de velocitat. Aquí vàrem fer l'error de no haver anat més cap al Nord quan el vent encara era fluix, ja que el Gregal va anar pujant fins a més de vint nusos. Ens va portar a l'alçada de Cubelles. Fer bordos cap a Garraf es va tornar un martiri. El vent feina un ventall i anava rolant a mesura que fèiem els bordos de forma que era impossible quadrar el Garraf. Fèiem el que un altre vaixell anomenava "bordos xinesos". Pujaves, baixaves i estaves pràcticament al mateix lloc. No hi havia vent, el mar era de proa i les rolades sempre anaven en contra. A les cinc de la tarda, desprès de 23 hores de regata encara érem davant de Sitges i ja estàvem tips. No teníem més entrepans i estàvem esgotats, així que : motor i retirada. Ja diuen que una retirada a temps és una victòria. Més de la meitat de la flota va fer el mateix. El vaixell que feia bordos amb nosaltres i que va creuar la Petrolera darrera nosaltres va entrar a les 7 del vespre. Malgrat tot va ser molt divertit. Vàrem trobar molts dofins. Aquí mostro una foto del meu company remenant el gènova davant la Petroliera i uns dofins que vaig fotografiar el divendres anterior davant de Garraf.

Ànode nou i sortida amb en Furni

El dijous finalment vàrem fer la suspensió i el mecànic va canviar i fixar l'ànode nou. Com sempre, mai son els cinc minuts que havia anunciat. Van sorgir problemes al afluixar les rosques, i li faltaven peces que va tenir que anar a buscar a Port Ginesta. Peró ho va fer tot amb una hora i pico. No li va caldre la meva ajuda.

Aquest mati de divendres feia un sol meravellós i una temperatura estival. Quan anava cap a la feina només pensava amb que tindria una tarda plàcida de navegació. M'agrada anar sol, però volia compartir aquell plaer amb el meu amic Furni amb el que vaig tot sovint caminant a la feina. No és gens navegant, però li va agradar la idea de sortir aquella tarda. Feia un Garbí molt tancat, que no havia aixecat gaire onada. Només bufaven uns 8-12 nusos de vent, però va ser suficient per fer-nos sortir escorant per la bocana. En Furni no estava gaire tranquil - Suposo que no bolcarem - Això no bolca i menys amb aquesta ventolina, només escora una mica quan va de cenyida -. Poc a poc es va anar tranquil·litzant perquè es va anar acostumant a l'escora i perquè el vent va anar caient. Li va agradar més tornar a un llarg. - Això s'ha parat- em va dir, però li vaig mostrar que la corredera marcava sis nusos. Va comprovar per ell mateix que quan es navega de popa desapareix el vent aparent. Estic content perquè aquest hivern fred i plujós esta desapareixent i comença la llarga temporada estival de navegació. El diumenge toca navegar amb en Mariano per a preparar La Petrolera. Una regata que cada vegada s'ha posat més complicada perquè s'ha de complir les mesures de seguretat de la zona B. El dilluns quan reculli la balsa podré fer finalitzar la inscripció.

L'ànode

Aquest divendres vaig fer una suspensió per netejar el casc del Tempura. Curiosament estava bastant net, i al passar-li l'esponja queia la poca patent que quedava. Sort que en Jairo em va ajudar, va netejar l'hèlice que era una veritable musclera i li va donar una ma de patent on estava quasi absent. Justament al treure les canailles i els musclos vàrem veure que l'ànode estava fluix. Per apretar-ho calia treure l'hèlice i no ens vàrem atrevir. Així , el proper dijous el tornarem a aixecar i en Xavi, el mecanic, fara la feina. Aquesta suspensió em recorda l'acudit de l'aragonés que li van preguntar ¿con qué quieres el huevo? - ¡ con otro !

No és només un altre tarda de divendres

És febrer, però aquest divendres semblava primavera. Anava per l'autopista a 80 cap el Garraf a passar una tarda de solitud i vela, excitat per l'interessant perspectiva professional que se'm obra desprès de més de cinc anys de sequera. Bufava un ponent variable entre 10 i 15 nusos i el mar era pla. Tot molt agradable. Vaig instal·lar ràpidament la maniobra de l'espí, amb el meu nou invent pels barbers. Abans de les quatre sortia per la bocana i em posava a cenyir. Malgrat que el casc no esta prou net feia uns sis nusos a 35 graus del vent. He acordat amb el contramestre que la propera setmana farem una suspensió per a netejar-lo. Bordo de mar i quan el sol ja era molt baix, bordo de terra i obrir-me fins a empopar. No porto rellotge per a gaudir més del moment. Com que el vent havia rolat no calia trabutxar per tornar. Com sempre arrossegant un curri sense pescar ni un plàstic. Crec que entre tots i tot hem aconseguit esterilitzar la nostra costa mediterrània. Un desastre. Tornar amb l'espí era molt gustós, ja que la petita ona que hi havia t'acabava d'empènyer. Malgrat es feia fosc no podia parar. Encara hi havien alguns pescadors amb més moral que jo i la patrulla de la Guàrdia Civil que tornava a port. Jo no podia parar. Al arribar davant de Garraf no volia entrar a port i vaig seguir amb l'espí. M'havia agafat el síndrome del Mestre Bernard Moitessier que com recordava Joan Sol al seu blog, després de donar la volta al mon en solitari a la primera regata d'aquestes característiques i malgrat anar primer no va voler passar per l'arribada i va seguir navegant per a retornar a les illes del Pacífic donant una altre volta al planeta. Jo vaig recobrar la lucidesa molt abans i a l'alçada de Port Ginesta vaig tornar enrere. L'excel·lent jornada va acabar amb un sopar de tapes per a dos al Paco Meralgo i una copa al Dry Martini amb els de la tercera edat.

Nostàlgia del Pont Antic

Segurament la darrera vegada que hi passo amb cotxe.

Estrena del Pont Nou d'entrada a Garraf

Les tardes s'allarguen

Els divendres a la tarda són un moment especial, el millor de tot el cap de setmana. Hi han dos dies de festa per davant que encara no s'han espatllat. És la situació més propera a la felicitat. Encara no he anat al super o he perdut tota la tarda davant de l'ordinador preparant un avorrit Powerpoint. A més, durant l'hivern el port esta solitari, només hi han els mariners, els que treballen al varador i els pocs que viuen en un vaixell. Justament aquesta setmana em van dir que una parella, nebots d'un antic soci de vaixell, estan vivint en el Suan a Port Ginesta. Un Falcon de 28 peus fet a Vic que irònicament s'anomenava Suan perquè sona com Swan. Suposo que el deuen haver arreglat ja que per dins estava totalment destrossat per les nostres regates i sobre tot, per les dels primers propietaris. Afortunadament les tardes cada vegada són més llargues i menys fredes. Aquest divendres a les quatre quan vaig arribar el mar estava com un plat, però afortunadament va aparèixer un Garbí que ràpidament va pujar fins a 16 - 18 nusos. Tot un plaer per a cenyir, fer bordos i tornar d'empopada. El que fa temps que no apareix és la pesca. Malgrat tot, jo no perdo l'ocasió de tirar la canya. La pel·lícula recull l'empopada i la radio que sempre m'acompanya en aquestes tardes de relax i vela.

Estrenar les veles

Finalment he pogut navegar amb les veles noves. Han passat més de tres mesos des de que les vaig escaparrar al Tornado de Salou. Les veles són tan noves, tan maques que em feia por caçar-les amb força. Al vídeo es veu que no estan prou tenses.

Aquesta tarda el mar estava mogut. Tornaven a anunciar vent i els comunicats i avisos eren aterradors. A Catalunya sempre passa el mateix. Fa quinze dies no passava res i una ventada anunciada pels meteoròlegs va produir morts i moltes destrosses. Els polítiques que van ignorar l'alerta, ja que continuaven amb els seus actes i amb les seves inauguracions, van acabar culpant al meteoròlegs, a la imprudència dels esportistes i a la vagància dels funcionaris que no eren als ajuntaments en cap de setmana. El govern no va assumir cap responsabilitat. Aquest cap de setmana, que és una mica ventós al Cap de Creus i al Delta , esta ple d'alarmes i d'avisos. Ara sí que són eficients. Sempre cal que s'atropelli algú per a posar un semàfor. Cal que hi hagin morts per organitzar un programa preventiu davant del vent. En tot cas jo no he sortit perquè no m'arrisco a fer un altre avis a la companyia d'assegurances i esperar les veles durant tres mesos més.

El Camerone és el millor

El Camerone va cinquè en temps real a la Transquadra. Aquesta regata és la travessa l'Atlàntic en solitari o a dos per a majors de quaranta anys. Ara estan fent la segona i ultima etapa que surt de Madeira. Aquest vaixell és un Farr 31 amb el que vàrem fer regates d'equip durant cinc anys una colla d'amics. Abans que nosaltres l'havia tingut el De la Gandara i altres regatistes professionals. El vàrem anar a buscar a Galicia. A nosaltres ens el va comprar l'actual propietari i regatista afeccionat, el francès Michel Renouard per celebrar que havia complert 50 anys. La noticia és de gran transcendència per nosaltres ja que malgrat anar set tripulants, ens retiràvem de les regates quan el vent pujava més de 20 nusos. En Michel travessa tempestes tot sol. És el nostre heroi. Li hem de preguntar com ho fa ja que realment el vaixell és extremadament lleuger (2200 kg) i esta sobredimensionat de veles. Realment a França hi ha un altre nivell i en Michel és un Crac.

Ja són aquí

Ahir vaig anar a posar les veles. La major és mil vegades millor que el drap que portava i el gènova és diferent. L'he de provar navegant, ja que a mi em sembla una mica més petit, o al menys que la seva baluma és menys allunada. L'antic tocava la creueta superior i en canvi aquest no hi arriba. S'ha de veure. Potser va millor ja que amb l'altre sovint havia d'obrir-la per a dalt per evitar escora i guanyar velocitat. Encara que com podeu imaginar em fa molta il·lusió provar les veles, estic content de no poder-ho fer. Estic encara més content de que la meva filla sigui aquí i justament per a recollir un premi literari. Aquest fet m'ha donat més felicitat que si hagués acabat la Vendee Globe.

Avui és un gran dia

El 27/1/09 és un gran dia. Tot ha sortit bé. A primer hora he comprovat que l'assegurança havia finalment ingressat l'import de la reparació. La meva filla ha vingut espontàniament a veure'm a la feina i en arribar a casa a l'hora de dinar he trobat les caixes de les veles. Es pot esperar quelcom més d'un simple dimarts de gener? Ja només penso en anar al Garraf i provar les veles. Quina il·lusió. El meu nebot, també anomenat "Xut", perquè quan era petit no parlava però es fixava, espera que faci un gran post amb l'arribada de les veles. No el decebré. Ja poso a carregar la videocàmera.

El Arropiero a Garraf

Ahir vaig anar a veure el documental del "Arropiero", el serial killer espanyol, que després de 40 o 50 assassinats va morir a l'hospital psiquiàtric del meu poble, sense ni un diagnòstic precís ni un judici condemnatori. L'història és digna de "El Caso" i paradigmàtica de l'Espanya negra de la meva infància. Hi vaig anar perquè hi sortia un amic meu psiquiatra comentant la seva relació amb el personatge. La pel·licula em va agradar. Esta ben feta, es distreta i descriu molt bé l'Espanya negra dels anys 60-70. Vaig comprovar amb sorpresa que coneixia també els altres psiquiatres forenses que comentaven el cas. És increïble com estic tant identificat amb la història.

Comento la pel·lícula perquè la història també esta relacionada amb el mar i amb Garraf. Vaig descobrir que en Manuel Delgado, el Arropiero, va assassinar a un pobre home d'un cop de pedra al cap a la mateixa platja del Garraf. El cas va quedar sense aclarir fins que el mateix Arropiero es va auto-inculpar. Per demostrar-ho va reconèixer la pedra de l'assassinat. Al preguntar-li perquè ho va fer si ni tan sols el coneixia, va dir que el va matar perquè li feia pena. Deia que semblava que era un desgraciat, que no l'estimava ningú. Una història increïble com totes les del Arropiero. Aquests relats em recorden els que explicava el meu amic psiquiatra quan navegàvem junts amb el Suan o amb el Farra a les regates.

De Garraf a Garraf

Aquest cap de setmana d'anticicló he navegat entre Garraf i Garraf. Curiosament no vaig poder penjar el vídeo que el resumia a YouTube pel copyright de la cançó. Es veu que el Crosby Still Nash and Young ho tenen controlat, però no en Leonard Cohen. Queda millor amb la segona cançó, la de'n Cohen.

"La météo"

Avui he aprés a la web de la Vendée Globe que hi ha una dita marinera francesa que diu « qui trop écoute la météo perd ses heures au bistrot ». Segurament, sense conèixer-la, me la vaig aplicar quan vaig travessar el Tornado de Salou a plena matinada. Un altre vegada no he de ser tant mariner francès i no no he de fer tant de cas de les seves dites. Amb aquest cel que feia a Castelldefels el dissabte passat era millor quedar-se al bistrot, encara que tinc pressa per anar a provar el nou anemòmetre i les noves veles quan arribin. Potser estic aprenent.

Tsunami a Llança

Avui han fet la reparació de l'anemòmetre. Ja només falta esperar les veles i que la companyia pagui. Demà li enviaré les factures per fax.
En les meves navegacions per Internet he vist aquesta onada que sembla un veritable Tsunami a Llança. Recordo que a la meva infància aquesta montanyeta era una veritable illa i aquest parking una platja. Segurament el mar vol tornar-ho tot al seu lloc.

Deures del Tempura

Aquest Nadal no fa temps per navegar. Avui hi havien boires, mar plana i manca de vent. Un clima molt adequat per anar amb cotxe a Port Ginesta a comprar. He trobat un aparell elèctric que s'adapta perfectament al WC del Tempura. No és per enrampar al que faci pipi, sinó per evitar la manxada postmiccional. Un article interessant a considerar per aquest estiu. La part negativa és que cada vegada vaig posant més instruments elèctrics sense ampliar les bateries i que augmento el risc de que els instal·ladors malmetin el vaixell. Sempre puc posar un altre bateria que ajudi a aguantar l'equipament però el risc dels instal·ladors por curosos és difícil de neutralitzar. També he arreglat els barbers de l'espí. Ja només em falten les pasteques que he encarregat. Quan les tingui sortiré a provar-los. Puc navegar amb espí encara que no hagi rebut encara el génova que he encarregat.

La calma desprès de la tempesta

Ahir al vespre costava de creure que fos el mateix mar que feia passar les ones per sobre l'espigó un parell de dies abans. El passeig solitari davant la Costa del Garraf em va ajudar a acabar l'any en pau i reflexió i també va servir per remolcar a un altre veler que s'havia quedat sense gas-oil a una milla de la bocana. Justament és la llumeta que es veu davant del port del Garraf. Bon any a tots!