Pluja i fred a la Costa Daurada

En Salman Rushdie diu que els blogs no són literatura, només son vòmits dels que hi escrivim. Segurament esta encertat. Acabo d'arribar de les curtes vacances de Càmping Naùtic d'aquesta Setmana Santa i ja tinc ganes d'explicar l'experiència al blog. De tota manera mai he pretés fer literatura, sinó que els meus relats només volen compartir l'experiència nàutica. És una forma d'allargar la forçosament curta navegada.


El dijous, desprès de fer tots els darrers encàrrecs sortíem a les dotze del matí per la bocana de Garraf amb direcció a l'Ametlla de Mar. Feia un dia molt agradable, però el pronostic pels dies següents era molt dolent. Anunciaven una tempesta entre Mallorca i les costes de Castelló i València pel dissabte. Aquest informe ens va fer desistir d'anar a les Illes, ja que aquest any ja no vull tornar a passar un altre parte a la companyia d'assegurances. Ja he complert el la quota de tempestes. Davant de Sitges hi havia la sortida de la regata que va a Formentera. Vàrem passar per davant d'ells a motor ja que, es movien molt lentament per la manca de vent. Nosaltres tiràvem a bon ritme, en aquell dia de sol i mar pla fins arribar a les vuit del vespre a l'Ametlla. El temps just per amarrar i anar a sopar un excel·lent arrossegat i unes gambes en un restaurant del port. Ens encanta l'Ametlla, conserva un esperit pescador i poc contaminat pels turistes i els barcelonins. Sort que algú havia pescat, si hagués estat per nosaltres no haguéssim sopat res de res. El curri no va agafar res de res malgrat recórrer les cinquanta milles.


El divendres va sortir encapotat, amb uns núvols de pluja, que juntament amb el pronostic de tempesta pel cap de setmana, ens van recomanar tirar enredera cap a Cambrils. Hi havia un llevant agradable que ens permetia navegar de cenyida a més de sis nusos. Vàrem fer un bordo a mar i un altre directe fins a Cambrils on arribàvem a les dues del migdia. Malgrat passar al costat d'un banc de tonyines que saltaven fora de l'aigua, cap d'elles va tenir l'amabilitat de mossegar els meus hams. Bé, suposo que es reserven per l'estiu.

Arribar a Cambrils en Divendres Sant complica molt l'alimentació. Ja eren quasi les tres de la tarda i tots els restaurants estaven plens. Finalment vàrem decidir anar a Can Gatell i ho vàrem encertar. Érem els darrers clients que van tenir taula i ens van donar un arrossegat amb espardenyes inoblidable. Era molt agradable dormir al Tempura sota la pluja, malgrat els llamps. Ni l'arrós ni els llamps ens van desvetllar.

Al matí següent vam esmorzar amb els que feien una regata justament en sentit contrari al nostre. Bufava un ponent suau, enlloc de la terrible tempesta que anunciàvem. Vaig atangonar el gènova per fer una popa rodona fins al Cap Salou. Curiosament, malgrat que el vent era molt fluix, i que el Tempura té la popa tancada i estreta, navegàvem més ràpid amb popa rodona que a un llarg. Una bona lliçó per un altre vegada. A l'altre banda del cap va sortir un llevant que ens va portar a set nusos de cenyida fins a Torredembarra. Allà, dinar amb els de Valls i sopar i copes a Altafulla amb uns amics. Ens van donar una tonyina escabetxada meravellosa i uns sorollosos gin and tonic en un pub d'uns jubilats anglesos.

Aquest matí quedava només la tornada. Con que Deu existeix, ha sortit un terral que ens permetia fer un través amb mar pla. Anàvem disparats, amb pics de més de vuit nusos. L'alegria ha durat poc, ja que a l'alçada de Calafell el vent ha rolat a proa i ha caigut. El meravellós terral no ha reaparegut fins a Sitges. Avui no ens dutxarem al Tempura ni dormirem amb la caloreta de la calefacció de gasoil. Que bé s'està al Tempura. Quatre dies d'humitat, pluja, fred i incomoditats. Ara mateix tornaria a començar.

La Petroliera es resisteix

Finalment aquest cap de setmana es va celebrar la regata de La Petrolera. Va ser dur. Vam emprar 13 hores per fer les 40 milles que separen Garraf de La Petroliera. Al principi hi havia amb un Garbí molt agradable que ens feia cenyir a bon ritme, però ràpidament va caure rolant cap al Sud. Va ser una nit difícil, amb vents canviants i molt lleugers que impedien el rumb directe. Ens obligaven a fer travessos per a buscar una mica d'aparent. El genaker ens va ajudar a tirar endavant, encara que no va ser fins a les set del matí que vam aconseguir donar la volta a La Petroliera. Al tornar va sortir un Gregal que ens permetia navegar a uns sis nusos de velocitat. Aquí vàrem fer l'error de no haver anat més cap al Nord quan el vent encara era fluix, ja que el Gregal va anar pujant fins a més de vint nusos. Ens va portar a l'alçada de Cubelles. Fer bordos cap a Garraf es va tornar un martiri. El vent feina un ventall i anava rolant a mesura que fèiem els bordos de forma que era impossible quadrar el Garraf. Fèiem el que un altre vaixell anomenava "bordos xinesos". Pujaves, baixaves i estaves pràcticament al mateix lloc. No hi havia vent, el mar era de proa i les rolades sempre anaven en contra. A les cinc de la tarda, desprès de 23 hores de regata encara érem davant de Sitges i ja estàvem tips. No teníem més entrepans i estàvem esgotats, així que : motor i retirada. Ja diuen que una retirada a temps és una victòria. Més de la meitat de la flota va fer el mateix. El vaixell que feia bordos amb nosaltres i que va creuar la Petrolera darrera nosaltres va entrar a les 7 del vespre. Malgrat tot va ser molt divertit. Vàrem trobar molts dofins. Aquí mostro una foto del meu company remenant el gènova davant la Petroliera i uns dofins que vaig fotografiar el divendres anterior davant de Garraf.

Ànode nou i sortida amb en Furni

El dijous finalment vàrem fer la suspensió i el mecànic va canviar i fixar l'ànode nou. Com sempre, mai son els cinc minuts que havia anunciat. Van sorgir problemes al afluixar les rosques, i li faltaven peces que va tenir que anar a buscar a Port Ginesta. Peró ho va fer tot amb una hora i pico. No li va caldre la meva ajuda.

Aquest mati de divendres feia un sol meravellós i una temperatura estival. Quan anava cap a la feina només pensava amb que tindria una tarda plàcida de navegació. M'agrada anar sol, però volia compartir aquell plaer amb el meu amic Furni amb el que vaig tot sovint caminant a la feina. No és gens navegant, però li va agradar la idea de sortir aquella tarda. Feia un Garbí molt tancat, que no havia aixecat gaire onada. Només bufaven uns 8-12 nusos de vent, però va ser suficient per fer-nos sortir escorant per la bocana. En Furni no estava gaire tranquil - Suposo que no bolcarem - Això no bolca i menys amb aquesta ventolina, només escora una mica quan va de cenyida -. Poc a poc es va anar tranquil·litzant perquè es va anar acostumant a l'escora i perquè el vent va anar caient. Li va agradar més tornar a un llarg. - Això s'ha parat- em va dir, però li vaig mostrar que la corredera marcava sis nusos. Va comprovar per ell mateix que quan es navega de popa desapareix el vent aparent. Estic content perquè aquest hivern fred i plujós esta desapareixent i comença la llarga temporada estival de navegació. El diumenge toca navegar amb en Mariano per a preparar La Petrolera. Una regata que cada vegada s'ha posat més complicada perquè s'ha de complir les mesures de seguretat de la zona B. El dilluns quan reculli la balsa podré fer finalitzar la inscripció.

L'ànode

Aquest divendres vaig fer una suspensió per netejar el casc del Tempura. Curiosament estava bastant net, i al passar-li l'esponja queia la poca patent que quedava. Sort que en Jairo em va ajudar, va netejar l'hèlice que era una veritable musclera i li va donar una ma de patent on estava quasi absent. Justament al treure les canailles i els musclos vàrem veure que l'ànode estava fluix. Per apretar-ho calia treure l'hèlice i no ens vàrem atrevir. Així , el proper dijous el tornarem a aixecar i en Xavi, el mecanic, fara la feina. Aquesta suspensió em recorda l'acudit de l'aragonés que li van preguntar ¿con qué quieres el huevo? - ¡ con otro !

No és només un altre tarda de divendres

És febrer, però aquest divendres semblava primavera. Anava per l'autopista a 80 cap el Garraf a passar una tarda de solitud i vela, excitat per l'interessant perspectiva professional que se'm obra desprès de més de cinc anys de sequera. Bufava un ponent variable entre 10 i 15 nusos i el mar era pla. Tot molt agradable. Vaig instal·lar ràpidament la maniobra de l'espí, amb el meu nou invent pels barbers. Abans de les quatre sortia per la bocana i em posava a cenyir. Malgrat que el casc no esta prou net feia uns sis nusos a 35 graus del vent. He acordat amb el contramestre que la propera setmana farem una suspensió per a netejar-lo. Bordo de mar i quan el sol ja era molt baix, bordo de terra i obrir-me fins a empopar. No porto rellotge per a gaudir més del moment. Com que el vent havia rolat no calia trabutxar per tornar. Com sempre arrossegant un curri sense pescar ni un plàstic. Crec que entre tots i tot hem aconseguit esterilitzar la nostra costa mediterrània. Un desastre. Tornar amb l'espí era molt gustós, ja que la petita ona que hi havia t'acabava d'empènyer. Malgrat es feia fosc no podia parar. Encara hi havien alguns pescadors amb més moral que jo i la patrulla de la Guàrdia Civil que tornava a port. Jo no podia parar. Al arribar davant de Garraf no volia entrar a port i vaig seguir amb l'espí. M'havia agafat el síndrome del Mestre Bernard Moitessier que com recordava Joan Sol al seu blog, després de donar la volta al mon en solitari a la primera regata d'aquestes característiques i malgrat anar primer no va voler passar per l'arribada i va seguir navegant per a retornar a les illes del Pacífic donant una altre volta al planeta. Jo vaig recobrar la lucidesa molt abans i a l'alçada de Port Ginesta vaig tornar enrere. L'excel·lent jornada va acabar amb un sopar de tapes per a dos al Paco Meralgo i una copa al Dry Martini amb els de la tercera edat.

Nostàlgia del Pont Antic

Segurament la darrera vegada que hi passo amb cotxe.

Estrena del Pont Nou d'entrada a Garraf

Les tardes s'allarguen

Els divendres a la tarda són un moment especial, el millor de tot el cap de setmana. Hi han dos dies de festa per davant que encara no s'han espatllat. És la situació més propera a la felicitat. Encara no he anat al super o he perdut tota la tarda davant de l'ordinador preparant un avorrit Powerpoint. A més, durant l'hivern el port esta solitari, només hi han els mariners, els que treballen al varador i els pocs que viuen en un vaixell. Justament aquesta setmana em van dir que una parella, nebots d'un antic soci de vaixell, estan vivint en el Suan a Port Ginesta. Un Falcon de 28 peus fet a Vic que irònicament s'anomenava Suan perquè sona com Swan. Suposo que el deuen haver arreglat ja que per dins estava totalment destrossat per les nostres regates i sobre tot, per les dels primers propietaris. Afortunadament les tardes cada vegada són més llargues i menys fredes. Aquest divendres a les quatre quan vaig arribar el mar estava com un plat, però afortunadament va aparèixer un Garbí que ràpidament va pujar fins a 16 - 18 nusos. Tot un plaer per a cenyir, fer bordos i tornar d'empopada. El que fa temps que no apareix és la pesca. Malgrat tot, jo no perdo l'ocasió de tirar la canya. La pel·lícula recull l'empopada i la radio que sempre m'acompanya en aquestes tardes de relax i vela.

Estrenar les veles

Finalment he pogut navegar amb les veles noves. Han passat més de tres mesos des de que les vaig escaparrar al Tornado de Salou. Les veles són tan noves, tan maques que em feia por caçar-les amb força. Al vídeo es veu que no estan prou tenses.

Aquesta tarda el mar estava mogut. Tornaven a anunciar vent i els comunicats i avisos eren aterradors. A Catalunya sempre passa el mateix. Fa quinze dies no passava res i una ventada anunciada pels meteoròlegs va produir morts i moltes destrosses. Els polítiques que van ignorar l'alerta, ja que continuaven amb els seus actes i amb les seves inauguracions, van acabar culpant al meteoròlegs, a la imprudència dels esportistes i a la vagància dels funcionaris que no eren als ajuntaments en cap de setmana. El govern no va assumir cap responsabilitat. Aquest cap de setmana, que és una mica ventós al Cap de Creus i al Delta , esta ple d'alarmes i d'avisos. Ara sí que són eficients. Sempre cal que s'atropelli algú per a posar un semàfor. Cal que hi hagin morts per organitzar un programa preventiu davant del vent. En tot cas jo no he sortit perquè no m'arrisco a fer un altre avis a la companyia d'assegurances i esperar les veles durant tres mesos més.

El Camerone és el millor

El Camerone va cinquè en temps real a la Transquadra. Aquesta regata és la travessa l'Atlàntic en solitari o a dos per a majors de quaranta anys. Ara estan fent la segona i ultima etapa que surt de Madeira. Aquest vaixell és un Farr 31 amb el que vàrem fer regates d'equip durant cinc anys una colla d'amics. Abans que nosaltres l'havia tingut el De la Gandara i altres regatistes professionals. El vàrem anar a buscar a Galicia. A nosaltres ens el va comprar l'actual propietari i regatista afeccionat, el francès Michel Renouard per celebrar que havia complert 50 anys. La noticia és de gran transcendència per nosaltres ja que malgrat anar set tripulants, ens retiràvem de les regates quan el vent pujava més de 20 nusos. En Michel travessa tempestes tot sol. És el nostre heroi. Li hem de preguntar com ho fa ja que realment el vaixell és extremadament lleuger (2200 kg) i esta sobredimensionat de veles. Realment a França hi ha un altre nivell i en Michel és un Crac.

Ja són aquí

Ahir vaig anar a posar les veles. La major és mil vegades millor que el drap que portava i el gènova és diferent. L'he de provar navegant, ja que a mi em sembla una mica més petit, o al menys que la seva baluma és menys allunada. L'antic tocava la creueta superior i en canvi aquest no hi arriba. S'ha de veure. Potser va millor ja que amb l'altre sovint havia d'obrir-la per a dalt per evitar escora i guanyar velocitat. Encara que com podeu imaginar em fa molta il·lusió provar les veles, estic content de no poder-ho fer. Estic encara més content de que la meva filla sigui aquí i justament per a recollir un premi literari. Aquest fet m'ha donat més felicitat que si hagués acabat la Vendee Globe.

Avui és un gran dia

El 27/1/09 és un gran dia. Tot ha sortit bé. A primer hora he comprovat que l'assegurança havia finalment ingressat l'import de la reparació. La meva filla ha vingut espontàniament a veure'm a la feina i en arribar a casa a l'hora de dinar he trobat les caixes de les veles. Es pot esperar quelcom més d'un simple dimarts de gener? Ja només penso en anar al Garraf i provar les veles. Quina il·lusió. El meu nebot, també anomenat "Xut", perquè quan era petit no parlava però es fixava, espera que faci un gran post amb l'arribada de les veles. No el decebré. Ja poso a carregar la videocàmera.

El Arropiero a Garraf

Ahir vaig anar a veure el documental del "Arropiero", el serial killer espanyol, que després de 40 o 50 assassinats va morir a l'hospital psiquiàtric del meu poble, sense ni un diagnòstic precís ni un judici condemnatori. L'història és digna de "El Caso" i paradigmàtica de l'Espanya negra de la meva infància. Hi vaig anar perquè hi sortia un amic meu psiquiatra comentant la seva relació amb el personatge. La pel·licula em va agradar. Esta ben feta, es distreta i descriu molt bé l'Espanya negra dels anys 60-70. Vaig comprovar amb sorpresa que coneixia també els altres psiquiatres forenses que comentaven el cas. És increïble com estic tant identificat amb la història.

Comento la pel·lícula perquè la història també esta relacionada amb el mar i amb Garraf. Vaig descobrir que en Manuel Delgado, el Arropiero, va assassinar a un pobre home d'un cop de pedra al cap a la mateixa platja del Garraf. El cas va quedar sense aclarir fins que el mateix Arropiero es va auto-inculpar. Per demostrar-ho va reconèixer la pedra de l'assassinat. Al preguntar-li perquè ho va fer si ni tan sols el coneixia, va dir que el va matar perquè li feia pena. Deia que semblava que era un desgraciat, que no l'estimava ningú. Una història increïble com totes les del Arropiero. Aquests relats em recorden els que explicava el meu amic psiquiatra quan navegàvem junts amb el Suan o amb el Farra a les regates.

De Garraf a Garraf

Aquest cap de setmana d'anticicló he navegat entre Garraf i Garraf. Curiosament no vaig poder penjar el vídeo que el resumia a YouTube pel copyright de la cançó. Es veu que el Crosby Still Nash and Young ho tenen controlat, però no en Leonard Cohen. Queda millor amb la segona cançó, la de'n Cohen.

"La météo"

Avui he aprés a la web de la Vendée Globe que hi ha una dita marinera francesa que diu « qui trop écoute la météo perd ses heures au bistrot ». Segurament, sense conèixer-la, me la vaig aplicar quan vaig travessar el Tornado de Salou a plena matinada. Un altre vegada no he de ser tant mariner francès i no no he de fer tant de cas de les seves dites. Amb aquest cel que feia a Castelldefels el dissabte passat era millor quedar-se al bistrot, encara que tinc pressa per anar a provar el nou anemòmetre i les noves veles quan arribin. Potser estic aprenent.

Tsunami a Llança

Avui han fet la reparació de l'anemòmetre. Ja només falta esperar les veles i que la companyia pagui. Demà li enviaré les factures per fax.
En les meves navegacions per Internet he vist aquesta onada que sembla un veritable Tsunami a Llança. Recordo que a la meva infància aquesta montanyeta era una veritable illa i aquest parking una platja. Segurament el mar vol tornar-ho tot al seu lloc.

Deures del Tempura

Aquest Nadal no fa temps per navegar. Avui hi havien boires, mar plana i manca de vent. Un clima molt adequat per anar amb cotxe a Port Ginesta a comprar. He trobat un aparell elèctric que s'adapta perfectament al WC del Tempura. No és per enrampar al que faci pipi, sinó per evitar la manxada postmiccional. Un article interessant a considerar per aquest estiu. La part negativa és que cada vegada vaig posant més instruments elèctrics sense ampliar les bateries i que augmento el risc de que els instal·ladors malmetin el vaixell. Sempre puc posar un altre bateria que ajudi a aguantar l'equipament però el risc dels instal·ladors por curosos és difícil de neutralitzar. També he arreglat els barbers de l'espí. Ja només em falten les pasteques que he encarregat. Quan les tingui sortiré a provar-los. Puc navegar amb espí encara que no hagi rebut encara el génova que he encarregat.

La calma desprès de la tempesta

Ahir al vespre costava de creure que fos el mateix mar que feia passar les ones per sobre l'espigó un parell de dies abans. El passeig solitari davant la Costa del Garraf em va ajudar a acabar l'any en pau i reflexió i també va servir per remolcar a un altre veler que s'havia quedat sense gas-oil a una milla de la bocana. Justament és la llumeta que es veu davant del port del Garraf. Bon any a tots!

Pitjor al Port Olímpic

La llevantada que ha estat moderada al Garraf en canvi ha fet estralls al Port Olímpic que és al costat. Segurament el Port del Garraf ha quedat més protegit perquè la seva costa queda més orientada cap al Sud i en conseqüència no ha rebut la tempesta de llevant tant de ple com el Port Olímpic. El vídeo mostra com les ones passen per sobre l'espigó de Gregal del Port Olímpic. Molts vaixells van quedar malmesos i un home va perdre la vida. Poca broma amb el Mediterrani.

LLevantada al Nadal 2008

A més de torrons i cava, aquest Nadal ens ha portat vent, ones i neu. Aquí una mostra del que passava al Garraf.

Finalment

Desprès d'un mes i mig, els de Pantaenius van comunicar-me que pagaven totes les despeses, excepte l'estada al Port de Tarragona. Cap problema. Ahir mateix ja vaig demanar les veles i entre avui i demà puc posar en marxa el tema de l'anemòmentre i la politja. És un bon regal de Nadal. Ja només falta que arribi la familia californiana per aconseguir un estat d'ànim proper a la felicitat complerta. Bon Nadal.

Quan falta?

Els de Pantenius encara estan esperant l'informe del Meteocat i jo no puc deixar de pensar en les properes vacances. Aquest any hem d'anar a la costa del Nord d'Àfrica. Primer una escala a Mallorca i d'allà fer un salt una mica llarg fins a Tunis. Amb els vents predominants es preveu una llarga empopada com la de la foto. Aquesta és de la tarda que vam fer la travessa entre l'estret de Messina i Taormina. Bufaven més de 20 nusos de popa i el Peli feia la mig diada a proa i la resta a les lliteres. El fotut va ser tornar al cap de dos dies.

Llarga espera

Els de Pantaenius encara no s'han pronunciat. Em comuniquen que esperen un comunicat oficial de Meteocat..... Excuses per allargar el proces. Ahir vaig sopar amb un vell amic irlandès que té un Hallberg Rassy 36. Va ser ell qui em va ajudar a decidir-me a comprar el Tempura. Fa tretze anys que treballem plegats en projectes internacionals, però vàrem disfrutar explicant històries dels nostres vaixells i planejant viatges impossibles. El vaig animar a baixar-lo al Garraf. Amb un Easyjet de 70 € podria navegar amb sol cada cap de setmana.

Jo ja he començat a preparar el viatge de l'estiu comprant un pilot del Nort d'Àfrica.

Llevantada

Aquest dissabte he anat a regar el tempura i a seguir reparant un petit cop al gelcoat. No ha calgut treure la màniga perquè plovia i la llevantada feia passar les ones per sobre l'espigó. Amb la ratxa que porto, si no estiguessin les veles esquinçades segur que aquesta tempesta m'hauria enxampat navegant. Aquest hivern de fret, borrasques, neu i crisi ha fet oblidar l'escalfament global. Pobres venedors de plaques solars i generadors eòlics.

Baccarat

L'aturada forçosa a l'espera que l'assegurança acabi d'esfullar la margarida, m'ha permès fer uns petits arranjaments i passejar-me pel port. Cada dia tinc que anar a mirar el Baccarat, un yawl de 52 peus dissenyat per Stephen & Sparkman. Una joia, que segons el butlletí de l'associació de propietaris de Stephen & Sparkman va ser completament restaurada l'any 1999 i que pertany a un holandes anomenant Hans Kettering. Té farratges de bronze i poliches de fusta. Esta impecable, sembla acabat de fer. Fa un parell de mesos que hi és i suposo que hi serà fins el proper estiu. El propietari que ara deu navegar pel Mediterrani l'haurà deixat per hivernar. El port és tranquil però de ben segur que no el varen avisar de la polseguera que hi ha al Garraf. Em temo que per assegurar-se de que l'any que ve també torni, el president del Club el fa regar a diari. Mireu la màniga sobre la coberta. Tal com està, de ben segur que no l'ha deixada en Hans de Rotterdam.

Aprofitar la parada

Aquest amarratge forçós motivat per la lentitud de la companyia d'assegurances per donar el vist i plau als danys i pagar m'ha permès arreglar una mica el pobre Tempura. He netejat la tapisseria que encara era bruta de sal del Tirrè i he canviat les bateries. He fet el negoci amb un amic mecànic que les ha aconseguit a bon preu. També he començat a preparar el viatge de l'any que ve. He anat a Força 6 a comprar el llibre de Rod Heikell del Nord d'Africa, però no l'han trobat. Era perdut dins les caixes que s'havien emportat al Saló Nàutic. Ja hi tornaré la setmana propera. Al Google Maps he vist que la costa del Nord d'Àfrica és a 170 milles de la costa de Mallorca. A veure si aquest any la travessa és un passeig i no enxampo més tempestes. Amb aquest ritme acabaré fent la nova versió del llibre "Navegar con Mal Tiempo", que és molt bo per cert. Una pacient em va regalar la darrera edició.

Les conseqüències de la tempesta

Les proves de la tempesta, un anemòmetre perdut, la major i el gènova esquinçats i la corriola del cap de l'enrotllador del gènova arrancada. Ara he de fer tota la burrocràcia de l'assegurança i a perseguir el veler i els instal·ladors. Sort que avui ja he començat a netejar i endreçar el pobre Tempura, que no ha perdut ni la compostura ni l'elegància. El meu nebot de Pamplona assegura que ja no tornarà a navegar. No és veritat ja que em va acompanyar a portar el vaixell de Tarragona a Garraf.

Tornado a Salou i nosaltres navegant

Gran regata del Tempura Team

Desprès d'una setmana boja de feina amb viatge a Anglaterra inclòs, va arribar el divendres. Astutament vaig organitzar-ho tot per a sortir aviat de la feina, dinar i arribar a Garraf abans de la reunió de patrons de les 16:30. Al pantalà vaig trobar al company que m' havia engrescat a fer la regata. S'havia agafat un dia de festa per preparar el vaixell i descansar. El meu nebot Xut i jo no havíem tingut tanta sort. Vam arribar amb el temps just per pujar la vela que havíem baixat per reparar la guia del gènova. Vam fer una Cocacola amb els companys i cap a la reunió.

Ràpidament vaig veure que la cursa era seriosa. Tots aquells navegants solitaris, callats, musculats, fibrosos i curtits per moltes hores de navegació, imposaven. El jutge de regata ens va donar la informació de la cursa. Ens va recordar que havíem d'avisar quan estesem davant del far de Tortosa, així com una hora abans de l'arribada. Immediatament vàrem soltar les amarres per anar cap a la sortida. Justament aquesta sortida em va sorprendre. Van plantar la línia d'esquenes al vent i quan faltava un minut em va estranyar que tots volien sortir amurats a babord amb l'espí aixecat. No ho podia creure. Té raó en Mariano quan diu que hi deu haver un acord tàcit entre els solitaris de no molestar-se a la sortida. Jo no vaig ser tant valent. També em vaig acostar de babord però amb gènova per tenir mobilitat si entrava en conflicte de preferència. De fet vàrem fer una bona sortida a barlovent de la flota. Al cap de 200 metres vàrem aixecar l'espí amb tota tranquil·litat. Hi havia molt poc vent i dificultosament avançàvem a uns tres nusos. Estava content ja que vam quedar dins de la flota. Un parell de vaixells es van quedar despenjats i al cap d'un parell d'hores vam sentir que abandonaven. Curiosament un d'ells era el company de pantalà.

Desprès d'una guerra d'orsades amb un solitari que malgrat el meu placatge va acabar finalment guanyant la cursa, vaig observar que el vent rolava cap a terra. Vaig ser el primer en trabujar i agafar el bordo de terra. A mitja nit anàvem sols a bona marxa veient com els altres tiraven mar endins. A les tres ja érem al far de Tortosa i al donar la posició vàrem veure amb alegria que anàvem pel mig de la flota. Aquí va entrar un vendaval del Delta. Ens va sorprendre amb l'espí aixecat al través. No vàrem poder més que posar-nos de popa per arriar-lo. La maniobra ens va fer recular una milla i mitja. Els que havien fet el bordo de mar no van tenir aquest ensurt ja que ja havien baixat l'espí perquè el vent els entrava amb un angle més tancat.

A continuació, malgrat un petit xàfec, vam tenir els millors moments de navegació. Les ratxes del Delta ens empenyien a 8 nusos. Amb el vent per l'aleta el Tempura semblava una motora, navegava adreçat aixecant una estela considerable. Alguna ratxa ens feia escorar tant que perdíem sustentació de la pala del timó. Veiem els altres molt lluny i teníem esperança de fer un bon paper. Malauradament el vent va anar baixant i la velocitat va caure fins a sis nusos. A l'alba veiem quatre vaixells, tots darrera nostre. Només havia anunciat l'arribada per radio un únic veler. Estàvem eufòrics. Nosaltres ja hi érem. Pensàvem que fèiem pòdium. En Xut va comunicar exultant que arribàvem. "Voy a soltar la bomba" deia al connectar el transmissor. Efectivament a les 9:16 creuàvem la línia entre el far de Peníscola i la llum verda del port de Benicarló. Ens vam abraçar d'alegria. Peró aquesta eufòria va durar molt poc. A port hi havien els vaixells dels murris que no havien anunciat la seva arribada per despistar als competidors. La nostra innocència ens havia portat a un triomfalisme excessiu. Malgrat tot vam ser els septes de dotze participants en la nostra categoria. La majoria amb vaixells de regata, buidats per dins i amb veles de Kevlar. Nosaltres amb l'ancora a proa, les veles enrotllables i la coberta de teca. El Tempura és un crac. Un veler excepcional que malgrat les seves condicions d'habitabilitat i seguretat també pot plantar cara als velers de regata més ràpids.

Al sopar el Xut comentava a la resta de competidors que aquella era la seva primera regata. -Serà la primera regata d'altura- el van corregir. - No, no la primera regata de la meva vida- deia. No ho podien creure.

Nunca digas de esta agua no beberé

"Ni que este cura no es mi padre" deia el capità del regiment d'Osca on vaig fer les milícies. Malgrat l'accident d'en Mariano a la darrera i única regata que vaig participar amb el Tempura (l'any 2007), m'he apuntat a una altra cursa. Ha estat l'Antoni, veí de pantalà que m'ha engrescat a participar a la Garraf-Benicarló del proper cap de setmana. Aquesta vegada no em pot acompanyar en Mariano ja que des de que esta jubilat té massa feina donant classes de vela al Port Olímpic. Em feia mandra anar sol i finalment he aconseguit la companyia d'en "Xut", el meu nebot. No sap res de vela però és simpàtic i un gran cuiner. Malgrat el seu nom, atorgat pel seu avi quan de petit no parlava però s'hi fixava, ara és un gran conversador. Serà una molt bona companyia per aquesta travessa de 85 milles. He actualitzat el ràting i estic content ja que me l'han millorat. Ara és de 0.9364. No és excel·lent, però millor que l'anterior quan es van equivocar i em posàvem una calat de 2.85 m quan és d'un metro menys. No trauré l'ancora ni em mataré buidant el vaixell. No vaig a guanyar. Sóc un d'els vaixells més lents. Ja ens va passar l'altre vegada que amb en Mariano vàrem fer una molt bona sortida, però després durant més d'una hora ens van estar passant tots els altres per tenir més velocitat. No hi estàvem acostumats. Amb en Farra sempre anàvem davant. Per tant no m´he de preocupar si durant la regata vaig el darrer. Espero que els vents siguin favorables i ens permetin anar amb un rumb directe. Amb un company inexperimentat afegeixo mes desavantatge si he de fer moltes maniobres. En definitiva l'objectiu és arribar a Benicarló a vela i sopar amb la resta de la flota i dormir al vaixell amb la Dolors que vindrà per autopista.

A vegades treballo

Estic content perquè han publicat el meu article "La ruta de los volcanes". Apareix en el YATE del mes d'octubre. Pot semblar sorprenent la velocitat de publicació sino se sap que conec al Germán, el seu director. Per primera vegada penjo un link que no és nàutic, però fa referència a la meva navegació per la xarxa. Quan no blogeijo ni navego edito o presento la meva web als mitjans. Aquí hi ha la prova.

Quan no estic navegant

Curiosament m'han publicat l'¡article que apareix en YATE del mes d'Octubre. Suposo que aquesta velocitat s'explcia per la meva coneixená del Germán, director de la revista.

Article per YATE

És curiós que cada vegada que tinc la necessitat d'escriure, tinc l'oportunitat de fer-ho. Fa poc, quan tenia una "neura" professional, vaig començar a escriure un episodi autobiogràfic per a alliberar-me. ESADE juntament amb RBA editors em varen donar la possibilitat de publicar-ho. Van obrir una convocatòria de relats de narrativa empresarial i vaig poder presentar l'escrit tiolat "El Síndrome del Jarrón Chino". A mitjans de novembre sabré si ho publiquen.

Ara volia explicar el viatge a les Eòliques i YATE ha obert una nova secció titulada "Travesía Sugerida" on invita als lectors a que exposin la seva experiència. Si els agrada, no només ho publiquen sinó que també regalen una caçadora de Musto. La pena és que només permet 1100 paraules. He tingut que mossegar-me la llengua. Bé nomes una mica ja que ho acabaré d'explicar al blog. Un instrument immillorable pels que tenim incontinència oral i digital.

Ja som aquí

Arribada a Stromboli amb el volcà fumejant

A les 12:30 del passat dissabte vàrem arribar de vacances, desprès de quasi un mes de navegació i d'haver visitat 9 illles: Menorca, Sardenya, Sicília, Vulcano, Lipari, Panarea, Stromboli, Ustica i Mallorca. Hem arribat fins als peus del Etna travessant l'estret de Messina. Ha estat l'any de les travesses, els volcans en activat i les tonyines. Hem vist rius de lava fluint a l'Etna, espetecs de pedres i foc a Stromboli i olor sulfurós i aigües calentes a Vulcano. Hens han visitat dofins i tortugues, han pujat al vaixell peixos voladors i fins i tot vam pescar un peix espasa que afortunadament no va arribar a bord. Han passat moltes històries que aniré escrivint al blog per tal de que les vacances em durin tot l'any. Cap esdeveniment desfavorable, cap problema de salut i cap avaria. En resum un èxit total que ha sabut a poc.

Dema sarpem

Finalment han arribat les vacances i el sol. La informació meteorològica és excel·lent, la tia ha desistit de ser operada de cataractes aquestes vacances i el Tempura esta a tope. No ho puc creure. La Dolors i la Gemma estant acabant les darreres bosses i jo ara estibaré els paquets i les borses al Tempura. Deixaré carregant la bateria amb la nevera plena, i demà al matí sarparem. Només faltaran la Marta i el John. Els anyorarem, un altre any serà. Esperem arribar a Maó o a Fornells demà passat. Espero que aquest any si que podré arribar a Sicília. Fins la tornada!

Meteo per la travessa

Mentre a Barcelona cau una tempesta d'estiu, repetidament anunciada pels meteoròlegs de TV3, jo miro les previsions pel proper cap de setmana. Esperem sortir el diumenge 20 i pel moment sembla que hi haurà una situació tranquil·la i anticiclònica. Poques isòbares i molta pressió atmosfèrica el que assenyala bon temps. Una situació ideal per anar avançant a motor que és el que necessito ja que compto a una tripulació experimentada, però que vol fer vacances. La Dolors i la Gemma no estan per anar tirant de winche i jo no puc estar cinc dies seguits com si estès a la Vendee Globe. Ja no tinc ni edat ni salut. Pel 22 (dimarts) anuncien una mica de Mestral per la zona entre el golf de Lleó i el de Gènova, que potser ens podrà donar una mica de mar de popa a la travessa Menorca- Sur de Sardenya. Per evitar que una tramuntanada ens impedeixi sortir de Fornells, si el parte es manté en aquesta línia amarraré el 21 al port de Maó que té una excel·lent bocana natural. Espero que millori la meteorologia a Sicília i puguem gaudir de les Eòliques. Aquí, aquest any, esta fent un estiu molt lleig.

Primeres desercions

Ara que s'acosta el moment de la veritat apareixen les primeres desercions. El "Peli", jove de 20 anys que m'havia promès compartir les llargues guàrdies nocturnes, em diu que vindrà directament a Sicília amb avió. La cunyada, veient l'oportunitat s'apunta també a l'anada aèria. Aquests canvis impliquen que em tocarà "pringar" molt més pels vespres. Segur que la Dolors i la Gemma m'ajudaran, però sens dubte les nits seran molt més llargues. Ara és quan em penedeixo de no haver comprat el radar. No ho he fet perquè encara no en estic perfectament convençut del seu cost/benefici. Havia de comprar un display multifunció que era tan car com la mateixa antena del radar. Ja no venen pantalles monocromes que és l'únic que necessito. Per altra banda, l'antena fa 50 cm. Si la poso al pal xoca amb el gènova i molesta al fer bordos. A la popa, amb un mastil propi, és molt lletja. Tampoc evita la vigilància ocular directa nocturna. ¿Qui es posa a dormir a set nusos pel Mediterrani confiant que el Radar el despertarà? Algunes rutes del nostre petit mar son molt concorregudes. No passa res! cap d'aquests inconvenients impedirà que segueixi endavant amb el meu projecte.

Celebrities

Segur que tot-hom em creurà si dic que avui he fet una travessa Garraf - Sitges - Garraf amb parada i paella a Sitges, encara que sigui un dia laborable. Només cal demanar festa a la feina per aprofitar el sol i el Garbí. Però potser començarien a créixer els incrèduls si els digués que he fet aquesta petita aventura amb en Sid Ganis i la seva dona, la Nancy. Com sabeu en Sid és el President de l'Acadèmia de Cinema de Hollywood, en definitiva el que dona els Oscars. Pel camí, li he pogut explicar que a Sitges es fa un festival de cine fantàstic. Per a que els incrèduls ho creguin, he fet aquesta foto. Apa! És aquí per assistir a la boda de la meva filla Marta amb en John que justament serà demà.

La Travessa

Mostra un mapa més gran

Ja estic preparant el viatge a nivell teòric. És com ser-hi.

La Moreneta

Ja som al mes de Juny. Pel clima no ho diria ningú. Segueix plovent com al maig. Segurament La Moreneta aprofita per acabar de convertir a tots aquests ateus militants que li fan pregaries. Jo li diria a la Moreneta que ja en hi ha prou. Els ecologistes d'esquerra, els socialistes i fins i tot els d'esquerra republicana que avui tenen el seu superdissabte li tindran una devoció eterna. Els ha lliurat dels atacs dels aragonesos, valencians, lleidatans i fins i tot dels de les Terres del Ebre. Però no ha resolt el problema de la zona metropolitana. Potser podríem dir: "pluja per avui i sed per demà". Però qui pensa en demà? Els polítics ben segur que no i els catalans possiblement tampoc. Ara l'important són les vacances. Com bon català, també m'oblido del transvasament i em concentro en preparar el Tempura per la partida imminent. Només falta una mica més d'un més.

Ahir vaig fer un descobriment impressionant. Vaig conèixer a un company que viu en un vaixell al mateix port del Garraf i que m'ajudarà a fer les cosetes que em falten. La tripulació també ha crescut. La meva cunyada s'apunta a la travessa fins a Sicília. Es un gran actiu, no pas per la seva musculatura, ni per la seva traça pujant veles, ni pels seus coneixements mariners, sino pel seu excel·lent caràcter. Té un gran sentit de l'humor i molta capacitat de convivència. El projecte millora dia a dia. Només cal que pari de ploure. Si us plau, ateus convençuts, deixeu de pregar a la Moreneta. Si us avorriu podeu tornar-hos a barallar que animeu els telenotícies d'aquest "ex-oasi català".

Ready to go

Finalment esta pintat (3 setmanes), ara la posada a l'aigua s'ha endarrerit perquè el contramestre ha tingut un petit ensurt amb la seva salut. Espero que la propera setmana es posi a l'aigua i ja pugui començar a arreglar l'enrotllador, posar boracol a la coberta i vernissar el marc del tambucho d'entrada. Petits retocs que m'ocuparan unes quantes i delicioses tardes.

La sequera de les inundacions

Aquesta sequera, no només ha servit per a que els polítics diguessin tota mena de rucades i enfrontessin uns catalans amb els altres. Sinó que també ha ajudat que el pintor encara no hagi acabat la seva feina. Des de que rebem a Barcelona els vaixells amb aigua de Tarragona i del Roina, no ha parat de ploure, tant a les capçaleres dels rius com al varadero de Garraf. Tenim els pantans plens, les lleres dels rius a vessar i el pobre Tempura encara no esta pintat. Si us plau, que pari una mica de ploure per a que els pintors puguin fer la seva feina. Aquest estiu vull navegar i encara he de fer algunes reparacions menors. M'afegeixo a les pregaries d'en Montilla i d'en Baltasar per a que plogui racionalment. Com diu en Serrat jo sóc d'un país que no sap ploure.

El pintor mana

El pintor m'ha convençut que rasquem les patents antigues. En definitiva una pasta.

Quasi hi som

El Tempura ja és al varadero. El pintor li posa la nova pantent, treien les antigues capes. El mecànic ha canviat l'oli de la cua i del motor. Només he de vernissar el tambucho d'entrada, arreglar la guia de la vela i passar Boracol a la teca. Quasi hi som.

Ja casi hi som

Ja és al varadero. Estan pintant la patent i el mecànic li ha canviat els olis, filtres, etc.. Només em quedarà barnissar el

A que t'agafo

No hi ha res més divertit que empaitar altres vaixells sense que ho sàpiguen. Quasi sempre els guanyes.

Aquest any si!

La imatge mostre l'arribada a l'Alguer des de Maó l'agost de 2006, en el primer viatge llarg del Tempura. Després de tot un dia i una nit de navegació amb una mica de Tramuntana vam entrar a l'Alguer navegant a un llarg amb el Genaker. Una passada! Segurament no tant agradable pel meu gendre John que feia la seva primera travessa.

L'any passat les dificultats familiars van impedir que arribéssim a Sicília, ni tan sols vam anar a Sardenya, però no tornarà a passar. La idea és insistent. Hi penso a diari i segurament és un dels pocs pensaments agradables ( a banda de la boda de la filla) que em permeten tirar endavant dins d'aquesta feina monòtona, avorrida i sovint inútil que faig.

El itinerari inicial esta bastant marcat. Penso fer la primera escala a Fornells, per estrenar la gasolinera inaugurada al final de la temporada passada. Si el temps ho permet, la segona escala serà Sardenya. La intenció és arribar a Carloforte, malgrat les dificultats de l'entrada indicada per boies, especialment si es fa de nit. Tampoc podré repostar fàcilment ja que la gasolinera és al port pesquer que té un calat de 1,8 metros i jo en faig més de 1,9, però la resta d'alternatives encara són pitjors.

D'aquí ja penso saltar a Sicília i desprès a les Eòliques. Tinc feina repassant el "Italian Waters Pilot" d'en Rod Heikell. També hauré de preparar el Tempura. Pobret, no li he renovat la patent i el mecànic, avisat des del mes de gener, encara no ha tingut un minut per a canviar-li l'oli. Afortunadament el SSM ja ha revisat tots els temes de seguretat, la canya de pesca esta a reparar i jo només he de fer uns petits arranjaments a l'enrotllador que no em costaran gaire. He d'aconseguir una peça que m'han d'enviar de València i quedar una tarda amb en Mariano per a que m'ajudi a pujar al pal. Aquest cop penso comprar una cadireta per no tornar a patir una crisi de pànic quan sigui dalt. Cada pujada és una comprovació de que el calendari corre inexorablement.

Tramuntana i pluja a la Costa Brava

El pintor, el temps i la família van permetre que la Dolors i jo poguéssim sortir del Port Olímpic el mateix dijous a mig mati. Amb un vent de migjorn molt lleuger el genaker no donava més de 3 o 4 nusos de velocitat al pesat Tempura. Dominava la mar de fons que venia del nord-dest com consequència de la Tramuntana. Ràpidament vaig passar al "moto-veler" per poder arribar a sopar a Palamós. De fet hi varem ser al vespre, amb una mitjana de més de sis nusos. Els del Club Nàutic de la Costa Brava no van ser gaire hospitalaris i ens van deixar tota la nit a la gasolinera. El vigilant es va quedar emboscat pel fum de la sega cigarreta dins la garita. Un bon sopar a casa d'un empurdanés que desconeixia la targeta VISA però que dominava les gambes i les cloïsses ens va donar ànims per a dormir calents al Tempura amb tota la calefacció donada. El sol ens va despertar amb una brisa que ens va permetre farribar a Llafranch a vela passant per les Formigues. Un arrós amb trompetes de la mort i tornada a vela cap a la Marina de Palamós.


Les prediccions desaconsellaven seguir cap al Nord, efectivament l'endemà pluja i fred. Una bona ocasió per a tornar a menjar bé i fer migdiades al Tempura. El diumenge vàrem començar el retorn, la Dolors temía la Tramuntana, però vam agrair aquest vent de popa que ens empenyia plans cap a Blanes. L'alegria va durar poc, ja que ràpidament entrava un Garbí que ens obligava a fer bords. A l'alçada de Blanes començava a ploure i vam decidir amarrar. Al port hi havia un gran ambient per un campionat mundial femení de vela lleugera. Amb un sol brillant i una lleugera brisa vam sortir de Blanes l'endemà fent bordades per a superar la punta del Tordera. Al mateix temps passava un Ro de 34 peus italià. Va anar endins i va treure les veles. Nosaltres havíem superat el Tordera i anàvem cenyint cap el Port Olímpic. Era una bona ocasió per a fer curses amb els Italians. Ho vam fer durant hores i he d'admetre que costava desenganxar-se. El vent va anar punjant i això ens va facilitar que arribéssim a perdre'ls. Com deia la Dolors, "tu vas estressat, però ells potser no fan cap cursa". En tot cas, ens va agradar veure el Montseny nevat des del mar.


Arribant a Barcelona el vent de proa va va pujar a més de 20 nusos. Semblava que estiguéssim al tràiler de "Deep Water". Els grops mediterranis tenen aquestes coses. Vam amarrar al Port Olimpic i el divendres següent el vaig baixar al Garraf. No gaire bon temps, però un vent suficient per a fer unes quantes milles a vela i com sempre en el Mediterrani, la majoria de cenyida.

La Setmana Santa

S'acosten uns dies de festa que volem aprofitar per navegar per la Costa Brava. Com cada any, els pronòstics son dolentíssims, tinc un constipat horrible i el pintor no ha acabat de barnissar el plan. Com sempre, tots els elements en contra, però res de tot això impedirà que el proper dimarts per la tarda comenci a pujar el Tempura. Estic segur que ens ho passarem tant bé com l'any passat al Delta malgrat que només va fer un únic dia de sol.

Je ne veux pas travailler

Ser empleat pùblic és un plaer. Es poden penjar videos com aquest durant les hores de consulta

Adeu a l'escapçat

Durant els darrers mesos he tingut el blog molt oblidat ja que he estat molt ocupat en una altre blog on criticava la gestió de la sanitat pública catalana. Però ara tornaré, ja que en aquestes alçades de la democràcia he descobert que els que ara manen no toleren gaire bé les crítiques. He decidit callar davant les amenaces de deportació. Prefereixo ser un metge emprenyat, però callat de l’Eixample que un metge xerraire d’un suburbi de Barcelona. Encara que la meva coronaria ho patirà, ho guanyara la nàutica i el blog. Podré aprofitar les meravelloses tardes de divendres com la de la fotografia.

Barcelona World Race

Ahir l'arribada de Jean Piere Dick i en Damian Foxall a bord del Paprec-Virbac 2 com a primers campions de la Barcelona World Race va ser un moment històric i màgic de la nàutica Catalana. Només hi érem un centenar de persones, la majoria periodistes, i molts estrangers membres dels equips de suport, familiars i amics. Tos amants de la nàutica emocionats per la grandesa del moment. Creuaven l'arribada davant del Port Olímpic a les deu del vespre i desprès venien cap el moll de les Drassanes escoltats per vaixells, bengales i motos d'aigua. Els dos herois van quedar atrapats pels periodistes en el seu propi vaixell. Es veien esgotats, però contents, exultants. En Jean Pierre volia explicar l'experiència mentre que en Damian estava més preocupat per abraçar el seu fill de set mesos i la seva dona. Pràcticament no havien menjat en els darrers dies per manca de queviures però no paraven de riure.

Em quedo amb el que va dir en Jean Piere: "la diferència entre nosaltres i els que encara són a l'aigua és la ferma determinació per a guanyar que ens ha marcat en tot moment des d'un any abans del tret de sortida". Efectivament han estat davant des del primer moment i només van rebre la pressió del PRB que malgrat també ser un Farr d'aquest any va trencar i va abandonar a Ciutat el Cap. Fa riure pensar que nosaltres considerem una aventura anara fins a la petroliera i tornar.

Tarda de gener amb Bruce Springsteen

New York, New York

Quan no escric al blog és perquè estic massa ocupat o perquè gaudeixo amb altres coses. Les vacances d'estiu són un bon exemple. És quan més navego i malgrat estar molt a prop del mar és quan menys escric al blog. Això és el que ha passat aquest Nadal, que per necessitats de re-agrupament familiar he estat a New York. He comprovat que aquesta ciutat, malgrat els seus orígens mariners i tenir la seu del New York Yath Club, molt lligat a l'inici de la Copa Amèrica, esta bastant d'esquenes al mar com li passava fa uns anys a Barcelona, salvant totes les immenses diferències que hi ha entre les dues. Tot i amb això, té un moll per a que els turistes comprin i mengin. Hi exposen vaixells antics com el Pekin, un espectacular veler de quatre pals que recordant el seu passat gloriós, ha quedat per a distreure turistes. Mentre la família comprava, no vaig poder evitar acostar-me.

Una tarda de desembre

Aquest vídeo que esta penjat al YouTube ha tingut més de 500 visites en dues setmanes, segurament perqué la web de Hallberg-Rassy el recomana.

Bon Nadal als lectors. Espero retornar a navegar i a escriure passat festes.