El darrer bany d'hivern

El passat divendres, amb les presses per sortir a navegar desprès de quasi un mes de pintures i arranjaments, se'm va quedar atrapada l'hèlix amb el mort. Eren les quatre, feina una tarda molt agradable. Em moria de ganes de sortir. Ràpidament vaig pensar que si avisava el bussejador ja em podia oblidar de navegar aquella tarda. El dissabte tenia guàrdia i dinar familiar el diumenge. La sogra es diu Pepa. Així que entre les ganes de navegar i les de fer una dolenteria, vaig decidir fer un capbussó. El meu amic del vaixell de fusta que envernissava la coberta m'observava amb una rialla. Despullat i guarnit amb unes ulleres de piscina roses de la seva filla, em vaig tirar a l'aigua. No cal dir que estava gelada. Feia tant fred que no aguantava gens l'apnea sota el Tempura. Van caldre tres submersions per desfer l'embolic. Finalment vaig poder sortir a navegar. Estic content de comprovar en viu i en directe que tinc les coronaries a prova de bomba. Amés, avui dilluns ni tan sols estic constipat. Ha estat una bona forma d'acomiadar l'hivern.

Més val anar a passejar

Alguns dies són un acumul de males noticies. Anuncien una fuita radioactiva al Japó com a conseqüència del tsunami, en Gadafi guanya terreny als rebels, el rector de la Universitat em comunica una retallada del 15% del pressupost, i m'han retingut una part de la nòmina fins que presenti no sé quins papers. Costa trobar estímuls per seguir endavant. Només voldria anar a seure en aquest banc de Garraf i contemplar la posta de sol abans de sortir a navegar tota la nit. Potser només m'ajuda la lectura dels pensaments de l'Albert Bargués durant la seva volta al mon a la regata de la Barcelona World Race. Realment és un mestre d'encaixar adversitats. Les seves reflexions d'un home normal enmig de campions sobrehumans ajuden a no tirar mai la tovallola. Potser no és tan normal.

Tothom vol pintar

Avui quan he anat a pagar el pintor (que afortunadament s'ha moderat) m'ha dit que havia rebut varies demandes per pintar el buc de diferents vaixells que volen ser tan bonics com el meu. Els ha castigat com en a mi. Fins l'any que ve! que aquesta tècnica és molt laboriosa i dona molta feina. Ara que ja ve el bon temps ja estarà molt ocupat pintant les patents dels que només naveguen a l'estiu. Espero que aquest de la foto no s'hagi posat a la cua, ja que no és probable que arribi a Nadal.

L'Amadea ha mort

El Tempura ja esta llest per tornar a surar. M'ha costat molt fer fora la sombra de les lletres del seu antic nom, Amadea, de quan era un vaixell de banera alemanya. No cal dir que el Tempura ha tornat a nèixer.

La propera setmana

Estem amb els darrers retocs. He aprofitat que tenia que passar el certificat de navegabilitat per compar una radio portàtil amb bateria de liti d'un sol ús (caríssima i obligatòria) i per instal·lar un AIS. Crec que és un instrument que pot ser molt interessant per les travesses. Sempre m'ha fet mandra posar una paella de mig metre de diàmetre al pal. Empitjora l'estabilitat i dificulta el pas del gènova. L'AIS és una bona solució ja que tots els vaixells professionals en porten i per tant emeten senyal. Segurament és poc probable col·lisionar mar endins amb un altre vaixell esportiu. Espero que en un futur tothom en tingui que portar. Els radars tampoc son adequats per identificar objectes flotants no identificats que serien l'altre possible cause de col·lisió. En tot cas és un aparell molt divertit i molt xafarder. Dona molta informació dels vaixells que et trobes en les travesses. M'agradaria posar també una placa solar, però el lloc adequat per instal·lar-la sense trencar l'estètica és on actualment tinc la balsa salvavides. Podria posar la balsa al balco de popa i la placa davant del parabrisa. Però em sembla complicat. A vela sempre és molt negatiu posar pesos a proa i a popa. Ja ho aniré madurant. De tota manera ja em clavarà prou en Miquel Àngel. A la foto apareixen en Jairo i el seu ajudant acabant la Capella Sixtina. Em sap greu tenir que estar "navegant" amb l'ordinador aquest cap de setmana tant llarg i solejat.

Quasi

Segurament en Miquel Àngel va tenir menys problemes per pintar la Capella Sixtina que en Jairo per pintar el Tempura. Ha plogut, ha fet vent, fred i moltes altre coses però finalment desprès de tres setmanes és comença a veure la diferència entre bavor (acabat) i estribord (en progrés).

Ja estem pintant

El bon temps ha permès pintar el Tempura. Seguint les instruccions del astiller, en Jairo pinta la banda de la banyera amb Epifanes color 029, la banda gruixuda amb gelcoat i la línia de flotació amb pintura De Ijssel out of Holland del color Hallberg-Rassy DC 30583. Esprem que quedi perfecte amb tanta sofisticació.

Paraules al Voltant del Món

Ahir es va presentar el llibre de l'Albert Bargués: "Paraules al Voltant del Món". Una presentació original per un llibre original d'un personatge original. La Natalia Via Dufresne, en Bruno Garcia o el seu cunyat encorbatat, entre d'altres vàrem llegir un tros del llibre al mateix temps que comentaven la seva visió del personatge. L'acte va ser massiu, distret i estimulant. Vaig sortir amb ganes de llegir aquest diari de les seves reflexions durant la darrera Barcellona World Race. El Licor 43 va ser un bon planter de navegants catalants d'altura. L'Albert en és un d'ells. Segurament un dels més originals. Un regatista professional més interessat en navegar que en guanyar regates. Una persona curiosa. Hem de llegir el llibre!.

Finalment pinten

L'Arca de Noè ja esta pintada i el Tempura aviat! ja han començat a rascar.

Avui és el gran dia

Finalment avui posaran el Tempura al varador. Desprès d'un llarg i calorós anticicló començarem a pintar la propera setmana amb previsió de pluja, vent i fred. Què hi farem? Ah!, el bot que va despertar l'interès del Capitan Valdés s'anomena "Bufacaldos".

Arca de Noè

Aquest matí no he anat a treballar. M'he aixecat d'hora com cada dia, però en lloc de caminar cap a la feina he agafat el cotxe per anar a Garraf. He col·locat la balsa, els extintors i les armilles revisades. Tranquil·lament he esperat l'arribada del tècnic que m'ha instal·lat l'AIS i m'ha portat una radio VHF portàtil amb una bateria de liti caríssima d'un sol ús que es veu que ara cal per la revisió. El temps ha passat volant.



L'amic de l'arca de Noè ja té la feina molt avançada. Fa mesos que esta repassant el buc de fusta i ara sembla que ja esta a punt de d'envernissar. Aviat hi podrà seguir vivint. De ben seguir que no hi ha deixat de viure.

Jo segueixo sense pintar. Tot esta previst per la setmana del 14. Ahir m'ho va confirmar el pintor. De tota manera em temo el pitjor. A Port Ginesta, avui deien que el travel-lift de Garraf esta en reparació. Esperem que sigui una falsa alarma.

S'acosta la primavera

Desprès d'un cap de setmana laborable a Évora (Portugal), he agafat una tarda de festa per anar a trobar el tècnic que ha d'instal·lar l'AIS al Tempura el proper dimecres. L'anticicló que ha impedit estrenar l'esperat augment del límit de velocitat a l'autovia, ens ha regalat una tarda magnífica. Es comença a sentir la primavera. La tarda s'allarga. He recollit la balsa revisada a Cosalt. La llum a la Fira d'Hospitalet és de finals d'hivern. Es palpa el bon temps. De sobte tinc més energia. He d'acabar els deures perquè abans de que me'n adoni estaré navegant. En Mariano ha renovat el meu carnet de capità, he de comprar les bengales, el material de seguretat esta revisat. Ah! Encara no han començat a pintar el Tempura.

Ones de Garraf

Les ones de Garraf en un dia fred i plujós d'hivern. (28/1/2011)

Núvols, humitat i fred a Garraf. Un dia per quedar-se a casa a la vora de la llar de foc. Desisteixo de sortir i aprofito per veure on puc instal·lar el AIS que he comprat. Revisant comprovo que el Nasa meteorològic que aquest estiu no funcionava simplement esta desendollat. Ho arreglo i penso que posaré la pantalla a la taula de cartes, al costat del plòter. No retiraré el Nasa com havia previst.

Finalment el pintor ha esgotat els arguments i la setmana del 14 pintarà. Al menys això és el que ha promès. Ja tinc la balsa,i els extintors a revisar com cada any. Aquesta vegada, a més toca renovar el certificat de navegabilitat. Aprofito a fer la burocràcia aquests dies d'hivern, ja que en el moment menys pensat sorgirà a la primavera. El que ho dubti que miri la foto presa aquesta tarda de divendres.

P.D, molt decebut per la retirada del Foncia. Ara només té l'al·licient de veure com el Cali es va desenganxant de la cua i esperar que els bascs s'acostin al Praper Virbac que esta intractable.

Neptú és al mar

Aquest divendres vaig sortir amb el Kanavel, el vaixell de fusta del meu amic. Tenia moltes ganes de provar les reparacions que havia fet durant els darrers mesos en un hangar de Port Ginesta. Durant tot el matí em va enviar missatges de mòbil fins a concretar una sortida per a les quatre de la tarda. Els dos vàrem ser puntuals i ràpidament teníem el vaixell aparellat. La sortida del pantalà amb un vaixell de quilla correguda és molt complicat. Quan ajudava a separar la proa dels vaixells veïns se'm va quedar la gafa atrapada en el tensor del back-stay d'un veler amarrat. Ràpidament vaig suggerir que s'abarloes que saltaria a recollir-la. Les presses per sortir a la mar el van fer decidir que ja la recolliríem a la tornada. Semblava ben agafada malgrat que el mànec de fusta d'aquella gafa de fusta i bronze tocava l'aigua.

Vàrem gaudir una vegada més del micro clima del Garraf. Navegàvem amb uns vint nusos de vent amb una mar lleugerament rissada. Justament la mateixa tarda que a la Costa Brava una tempesta impedia que uns helicòpters i un remolcador rescatessin un vaixell de 80 metres que navegava sense govern a 50 milles de Palamós.

Naturalment, al tornar la gafa ja no hi era. Era negre nit i no hi va haver manera de torbar-la. Vaig quedar fotut tot i que la decisió de no recollir-la al moment va ser del patró. Em sentia responsable de la pèrdua. No era una d'aquestes gafes de plàstic que porta tot-hom sinó que es tractava d'una una veritable peça d'antiquari.

Al matí següent el meu amic va estar buscant-la per tots els racons del port amb l'ajuda dels mariners. Resignat per la pèrdua va decidir sortir a navegar. Jo vaig arribar més tard després de passar per Port Ginesta a pagar el mecànic. També vaig estar buscant per tots els racons sense èxit. Quan era al varador perseguint al pintor vaig veure en Neptú caminant per fora el port a punt d'entrar al seu cotxe. Malgrat el meu Alzheimer precoç vaig caure ràpidament en que no podia ser el deu Neptú ja que era fora del port i anava amb cotxe. Era un home als principis de la seixantena agafant el que semblava un trident que no era res més que la gafa del Kanavel. L'home l'havia trobat a les roques de la bocana. Afortunadament era una bona persona que va entendre la pèrdua i em va retornar la gafa. Al mar hi ha molt bona gent. No cal dir l'alegria que va tenir el meu amic quan la va retrobar al pantalà al tornar de la seva navegada sabatina.

Garraf World Race

El vídeo filmat el divendres per la tarda i el dissabte pel mati mostra la variació de vents i condicions climàtiques d'aquesta petita part de la costa . Cal sortir del Garraf per experimentar els plaers de la navegació? Evidentment Si! Ah! seguim sense pintar.

Seguim sense pintar

Les excuses es multipliquen: ara ja parlem del temps, de les vacances de Nadal i de la humitat. La qüestió és que no pintem. El passat divendres vaig anar ben d'hora al varador per activar-la situació. El pintor no hi era. Vaig acabar fent-me càrrec d'un pot de pintura que el transportista no sabia on deixar. Quan va arribar el pintor em va dir "Doctor no tindrà una recepta?". Vaig acabar fent la recepta i acceptant un nou endarreriment de la pintada. Sort que vaig sortir a navegar en un dia boirós de temperatura agradable..

El Tempura també hi era

El Tempura apareix en aquest vídeo descobert a You Tube de la sortida de la Barcelona World Race. És el petit veler que navega amb la major desplegada.

Sortida de la Barcelona World Race 2010

La sortida de la Barcelona World Race. Apostem per la victòria de'n Desjoyeux, encara que li costi desplegar el Codi "0" com es veu al vídeo

El Village de la Barcelona World Race

Jaume Munbrú responent a la premsa. Gràcies a la BWR la nàutica esta començant a ser mediàtica

Desjoyeaux, el fill del creador del Glènans, possiblement el futur guanyador de la BWR.

Michèle Paret i Dominique Wavre, una parella suïssa que només es retroba a les regates. Curiós. Sembla que ella esta molt més "cachas" que ell que té un aspecte d'escanyolit. Segurament però que té d'altres habilitats.

Loïck Peyron i Jean-Pierre Dick, els guanyadors de l'anterior edició.

Barcelona World Race

Tota mala noticia té una contrapartida positiva. Si et va malament la feina, doncs tens més temps per navegar. Si no et treuen el Tempura al varador per pintar, doncs pots anar a la sortida de la Barcelona World Race. Així ho faré.

Espero que aquest any la Guardia Civil ordeni bé els espectadors i no els posi al mig de la trajectòria dels vaixells. Segurament hauran aprés que els velers no poden anar en línia recta a la boia de desmarque que tenen al vent. Estic molt il·lusionat per veure quin paper fa en Cali. És un noi que havia navegat alguna vegada amb nosaltres amb el Farra (un Farr de 31 peus). Recordo que a una de les primeres regates que varem fer amb el Farra, que justament va ser a Garraf, s'ens va quedar una drissa enredada a dalt del pal. En Cali, sense pensar-ho dues vegades i sense arnés, es va lligar un altre drissa a la cintura i aprofitant l'escorada de la cenyida va pujar per la vela fins dalt del pal per desfer l'embolic. A l'arribada la resta de regatistes varen comentar la gesta. Com que no sabien que portàvem un tripulant excepcional, un navegant habitual del Farra, al voltant de la seixantena, va aprofitar el malentès per fer veure que ell havia estat l'heroi.

Vacances de Nadal

Sovint no som conscients del privilegi que suposa viure en un país en el que malgrat no plou mai al gust de tothom, si que ofereix un clima envejable per a tots. Sinó que li diguin al suec del "Akvileja" que fa tres dies es va trobar el seu vaixell bloquejat al pantalà per una capa de 37 cm de gel. El mol innocent volia fer "la navegada de Nadal". Jo si que la podré fer, ja que seguim "sin noticias de Gurb" i tindré el vaixell a l'aigua per anar a la sortida de la Barcelona World Race. I will keep you informed (es nota que ja és aquí la filla americana).

L'infern Català

Es diu que hi havia una vegada un home que s'havia portat malament durant tota la seva vida i que en conseqüència va estar condemnat a anar a l'infern. Malgrat tot, com que no era tant dolent, Sant Pere li va concedir un privilegi i li va preguntar:

- On vols anar, a l'infern català o a l'alemany?
- Com és l'infern alemany? Va respondre l'home.
- Doncs, és un lloc o cada matí baixa un obrer amb un cubell ple de merda i una brotxa. Passa tot el dia pintant de dalt a baix a tots els pecadors que hi viuen.
- I com és l'infern català? Va continuar indagant l'home.
- Doncs, és exactament el mateix. Cada matí baixa un obrer amb els mateixos instruments i fa la mateixa feina.
- Així, on és la diferència? va preguntar l'home tot preocupat.
- Doncs que a l'infern català, un dia l'obrer esta de baixa, l'altre no han portat la merda o s'ha oblidat d'agafar la brotxa.

La conclusió és molt senzilla l'infern català es un bon lloc per viure, però un mal lloc per treballar.

Això mateix és el que m'ha passat. Aquesta setmana tenien que posar el Tempura al varadero per a pintar les ratlles blaves i polir el blanc. Tot era a punt, però diuen que no ha arribat la pintura. Si la cosa s'endarrereix molt arribarem a Nadal que és quan el pintor fa vacances...... País, que diria en Forges.

PD. L'acudit de l'infern es confirma. La setmana passada era la pintura, aquesta esta de baixa amb la grip. El post era premonitori.

Les regates són com les tómboles

Les regates són com les tómboles, i no és perquè es guanyin de forma aleatòria. Ben al contrari, els guanyadors sempre són els més bons. Faci el temps que faci i portin el vaixell que portin. Ho dic perquè els organitzadors saben acontentar a tot-hom. "Siempre toca, sino es un jamón es una pelota". A les classificacions de la regata Corinthian apareixem els cinques del nostre grup el dia de la regata i els setés de la classificació final, malgrat que no vàrem fer les dues regates llargues. El que no es conforma és perquè no vol. A la foto el petit Tempura apareix tapat pels velers de regata (ESP 8590).

Bones cenyides del Tempura

M'hagués pogut imaginar que una regata del 5 de desembre, coincidint amb el pont de la Constitució no podía estar reservada per a "domingueros". Efectivament a l'esmorzar previ a la regata hi van anar arribant un conjunt de vells coneguts experts navegants de Vilanova, el Marítim i el Port Olímpic. Hi havien 12 vaixells inscrits al grup de creuer i 3 al de promoció. No cal dir que el Tempura era el més lent per ràting. El recorregut era un triangle olímpic amb les boies separades una milla i mitja. En definitiva, una feinada pels dos sèniors i pel jove inexpert.

Bufava un vent de 260º de més de 15 nusos que feia unes ràfegues que en contacte amb els penya-segats del Garraf produïa unes rolades curioses. El cel era cobert, però la temperatura agradable. Només van caure unes gotes quan aparellàvem.

Malgrat tot vàrem fer una bona sortida i una millor cenyia. Vàrem passar els quarts a la boia de cenyida. Estàvem contents ja que ens manteníem al mig de la flota malgrat que teníem menys tripulants i molt pitjor ràting. Malauradament al primer llarg ens va costar aixecar el genaker i ens varen passar dos vaixells. Posteriorment les coses es varen anar complicant. El jove acompanyant es va marejar i teníem que esperar que el pobre noi descarregués per a poder fer les maniobres. El Tempura però es mostrava superb a les cenyides, especialment quan pujava el vent. Aguantava l'angle de cenyida millor que els regata més lleugers. Al final vàrem acabar vuitens en temps compensat, però a tres minuts del cinquè. En tot moment vàrem estar dins de la regata. El que té molt mèrit si considerem els contrincants, la tripulació reduïda i l'aspecte del Tempura: ancora a la proa, enrotlladors, veles de dacron. En tot cas, em costarà molt tornar a convèncer al meu jove que vingui a una regata. Potser no vindrà ni al dinar de Nadal.

Regata de Nadal

El Tempura s'estrena en una regata de boies a Port Ginesta. És la prova de Nadal que esta dins la Regata Corinthian que surt del Marítim de Barcelona el dissabte, fa la competició de Nadal a Port Ginesta el diumenge i retorna a Barcelona el dilluns. També s'estrenarà en l'art de la competició nàutica el company de la meva filla. Espero, pel meu bé que li agradi. (foto: port del Garraf ahir al vespre amb l' iphone)

Costa de Ponent

Que curtes són les tardes de novembre, però que boniques....

Fondejant amb una línia a terra

Aquest vídeo irònic presenta la feinada de fondejar llançant una amarra a terra. L'aventura la vaig fer amb el meu nebot aquest estiu a Menorca. Malgrat tot el Tempura es va moure tota la nit i la novia del meu nebot, tot i ser molt esportista, va quedar totalment marejada. Espero que no sigui la darrera vegada que puja al Tempura.

Vosté que hi fà aquí

Un venedor del Saló que m'estava mostrant un Grand Soleil em va preguntar quin vaixell tenía. Quan li vaig dir un Hallberg Rassy 34, em va respondre: "I vostè que hi fà aquí?". El venedor té molta raó. Desprès de visitar el Saló torno molt content a navegar amb el meu petit veler. És una meravella. Aquest vídeo filmat aquest matí en és una mostra.

Venen a comprar o a mirar?

La foto correspon a un dels que denomino creuer-monovolum. Aquest és de Moody, l'inventor.

Aquesta tarda he visitat el saló amb en Jordi i he comprovat que seguia solitari. Hem volgut xafardejar uns catamarans i una hostessa alta i guapa ens ha barrat el pas. Sense miraments ens ha preguntat si veníem a comprar o a mirar. La pregunta era sorprenent, però m'ha fet gràcia ja que la noia semblava poc disposada a perdre temps. Volia vendre els catamarans de 50 peus sense dilacions. Suposo que pensava que no fèiem cara de compradors i ja érem a divendres, molt aprop de la cloenda. Afortunadament un venedor ha intercedit en la nostra ajuda i ens ha deixat passar tot informant-nos que els catamarans també es podien llogar. Definitivament no fem cara de compradors de catamarans.

No als creuers-monovolum

La visita al Saló Nàutic flotant ha estat una mica decebedora, no només pel reduït nombre de marques i de vaixells sinó pel tipus de velersexposats. Segurament estic tornant-me vell, però no m'agraden aquests velers inspirats en els monovolums. Com tampoc m'agraden els monovolums o els tot-terrenys d'anar per l'autopista. Ara, Beneteau ha tret un creuer hibrid de motoveler imitant al Moody que també hi era amb dos models nous. Són horrorosos! No deuen servir per navegar, només són per estar confortablement al pantalà i per fondejar en una cala amb mar pla i molt de sol. Només em va semblar excepcional el Solaris de 60 peus que estava exposat. Tant fantàstic com el seu preu, al voltant de tres milions de euros. Dels més normals, destacaven els X, amb models de regata i de creuer de luxe i tot un assortit de Bavaria, Jeanneau i Beneteau. Tots directament orientats a la navegació "dominguera". Entenc que la crisi hagi reduït la participació, però em costa de creure que també fomenti el mal gust. (El de la foto és un que vaig creuar pel Nord de Menorca, només un enyorança del tipus de vaixell que estava absent).

El Caos ja ha sarpat

Sailing from Tarragona from taru tuomi on Vimeo.

Aquest divendres per la tarda vaig anar a Port ginesta armat amb la càmera fotogràfica per immortalitzar el Caos abans de la seva partida. Massa tard! havia sarpat pel matí. El vídeo és del Caos. M'encanta per la similitud amb el meu Tempura. Algun dia jo també ho faré.

Volta al món

Les parelles que donen voltes al món amb un petit vaixell són cada vegada més populars. Els Hallberg Rassy, per la seva duresa son una de les opcions preferides per aquests tipus de "transmondistes". Ja vaig comentar la volta que va fer un banquer i la seva dona amb el Yaghan, un vaixell de 60 peus, amb totes les comoditats. Era el que podíem denominar una travessa "pija". El matrimoni esportista, entrat en la cinquantena, apareixia en el seu blog com si el viatge ni tan sols els despentinés. Apareixien al seu blog sempre impecables, el Yagham tot net i polit. Semblaven un anunci del Corté Inglés. La veritat és que impressionava l'arribada a l'Antàrtida o el fondeig en una desèrtica cala de Xile suportant vents de seixanta nusos amb l'ancora i sis línies a terra. Val la pena repassar el seu blog escrit en anglès i suec o els seus vídeos de You Tube.

Ara però comença una nova modalitat de volta al món. La de la Taru i l'Alex abord del Caos, també un Hallberg Rassy, però molt més vell (28 anys) i molt més petit, només de 35 peus (HR 352). Recomano la seva web. És molt interessant i l'actualitzen més d'una vegada al dia. Si la del Yaghan era una volta "pija" aquesta és una volta "fashion". La Taru, escandinava, que és la fotografa apareix paradoxalment en la majoria d'imatges. l'Alex és francès i en conseqüència assumeix les responsabilitats de navegació i manteniment. ¿Hi ha algun navegant francès que no sigui un expert? Curiosament van sortir de Barcelona fa una setmana i només han arribat a Castelldefels. Ara són a Port Ginesta amb problemes de sobrepès i de manteniment.

Els seguiré amb interès pel seu paper innovador dins de les circumnavegacions. Espero però que arranquin d'una vegada. Internet ens permet somiar amb aquest tipus de viatges sense sortir del menjador de casa.

Gràcies a Eurosail, Pantaenius i CN Garraf

Aquest any també aniré al Saló. Gràcies a tots els que m'han facilitat entrades: el Senyor Carrión d' Eurosail, l'asseguradora Pantaenius i els del meu CN Garraf. No tinc excusa per no anar-hi ni per deixar de visitar la drassana gallega "Hijos de J. Garrido" que m'ha recomanat en Joan Sol (El mar és el camí), una de les drassanes tradicionals en fusta que encara queden a Galícia que serà present a l'Espai Marina Tradicional. Tots al Saló! jo hi aniré amb en Mariano. (foto port de Fornells, Menorca)

Agentina no val una vida

Torno d'un viatge d'una setmana a Argentina que casualment ha coincidit amb la mort sobtada de l'ex-president i marit de la presidenta, Néstor Kirchner. Als 60 anys ha patit un altre infart que aquesta vegada ha estat mortal. Un exemple més de que no es pot anteposar la feina i la política a la salut. Ni tan sols Argentina val una vida. Les tardes dels divendres són la garantia de la meva supervivència. Les fotos són de Puerto Madero.

Kanavel

Aquest divendres per la tarda en Javier m'ha convidat a navegar amb el Kanavel. Un ketch clàssic d'onze metres molt ben conservat. Vàrem sortir amb un Garbí de 10 nusos que ens empenyia amb alegria. Ràpidament vaig comprovar que la messana dels ketch ha d'estar arriada o en banda a les cenyides, ja que si porta, torna el vaixell molt ardent. Com que la canya tirava, vàrem amollar l'escota de la messana.

Aprofitant la tarda agradable navegarem 7 o 8 milles endins, ja que ens temíem que, com sempre, la tornada seria massa ràpida i ens trobaríem a port abans del previst. No vàrem caure amb que ja som a la tardor. El temps esta canviant. A la posta de sol el vent va rolar 180º, passant a venir de terra. Lògicament la massa del Garraf es va refredar sobtadament, i en canvi la mar seguia calenta, en record de l'estiu i del dia solejat. Això va produir el terral tèrmic. No cal dir que és molt fàcil interpretar el que ha passat amb el vent, i en canvi és molt difícil preveure el que succeirà.


El terral ens va obligar a tornar cenyint i fent bordades. Va pujar fins a 24 nusos i em va permetre comprovar que el clàssic podia seguir amb tota la vela. Només calia retirar la messana. També vaig observar que la quilla correguda manté molt bé el rumb. Al navegar amb mar plana no vaig poder veure com trenca l'onada. De ben segur que ho de deu fer de forma molt elegant. Els clàssics no fan una cenyida tant tancada com els més moderns, però naveguen a bon ritme i la seva inèrcia fa que les rafegues no alterin gaire la velocitat. Amb poc vent escora, però allà es queda, no segueix escorant com els de fibra amb el buc més pla. Malgrat ser un onze metres, és agradable tenir la mar tant propera. Quan escora i la regala arriba a l'aigua, quasi la pots tocar i ve molt de gust fer-ho. Amb el fred ambient sembla que naveguis dins d'una banyera d'aigua calenta. Malgrat tot vaig arribar a temps per Sopar ostres amb la dona a la Maison du Languedoc Rousillon.

Llampuga, Boracol i Carmen

Aquest ha estat un cap de setmana molt complert. La tradicional navegada del divendres es va saldar amb una llampuga al cove i una altra que va fugir. Semblava una de les visites d'en Pujol a Madrid. Les llampugues són combatives. Quan les atrapes salten molt alt fora de l'aigua i sovint aconsegueixen lliurar-se. A mi se'm va escapar de la forma més estúpida. Quan la pujava al Tempura va topar amb el backestay i el cop li va fer soltar l'am i la va retornar al mar.

El dissabte va ser més laboriós. El vaig aprofitar per pintar la teca amb Boracol(r), alcohol boricat al 10% que ven una empresa de Tudela anomenada Raiz 2000 SL. Malgrat els seus 15 anys, la teca del Tempura, esta ben conservada. La filosofia del Boracol, recomanada per l'astiller, és desinfectar la fusta per evitar que creixin els fongs que ennegreixen la teca. Si comparo la meva coberta amb la d'altres vaixells, crec que estic seguint una política encertada. Segurament contradiu aquella creença marinera de que: "a la teca només aigua de mar". Justament la teca que esta pitjor és la que es mulla més sovint: la de la proa i la de la plataforma de bany. Només ho deixo dit per si algú es vol apuntar la recomanació.

Al mateix tems que en Zapatero patia la derrota de la seva Marti-Trini davant d'en Tomás Gómez, vaig finalitzar el cap de setmana amb una magnifica i provocadora representació de Carmen al Liceu. Em va encantar. ¿m'estaré fent molt vell?

El món esta canviant.

Avui, un de cada quatre ciutadans esta a l'atur, s'ha reduït el sou dels empleats públics i de molts altres treballadors, les condicions laborals s'estan endurint, els pensionistes perden poder adquisitiu, paguem hipoteques per sobre del preu real de la casa i tothom pateix una profona crisi econòmica de finalització desconeguda. Malgrat tot, es convoca una vaga general sense massa convenciment, el mateix dia en que ho fa la resta d'Europa. Els sindicats sembla que no la secundin i malgrat les xifres publicades, molt poca gent la ha seguida. Estem resignats o pensem que no serveix de res protestar davant del nostre govern? El món esta canviant i nosaltres també. Segurament els esdeveniments van tant despresa que ens agafen en a tots descol·locats. Afortunadament per alguns no canvia res de res. Sinó que li preguntin al del vaixell de la foto (Porqueroles Agost 2010).

Tornant de cenyida

En aquesta foto estic tornat de cenyida al Garraf. Aquests matí era un d'aquells estranys dies que bufava terral davant dels penya-segats del Garraf: força vent i mar plana. Hi havia Tramuntana a la Costa Brava i Mestral al Delta de l'Ebre.

Compte amb tirar la canya

Retornem a les tardes del divendres, aquesta vegada amb abundància de llampugues. Un peix deliciós que neix davant les nostres costes i que acaba morint al Carib. Justament al treure'l de l'aigua impressiona el seu color de peix tropical entre blavós i groguenc, encara que una vegada fora agafa immediatament el color daurat tradicional. Per això també se l'anomena "dorado". El pesquen els velers que que creuen l'Atlàntic a principis d'any aprofitant els allisis. L'amic Mariano en va agafar moltes l'any passat durant la regata del Grand Prix.

Justament aprofitant les llampugues, la pesca al curri, i la nostàlgia estiuenca, he fet l'ullet al meu alter ego mediàtic-professional. He aprofitat un editorial de Forumclínic per fer un post sobre els trolls que boicotegen els xats per parlar de la pesca al curri. Per a divertir-me hi he posat una foto d'una tonyineta que vaig pescar fa un parell d'estius. Molt més petita que la que apareix a la foto d'aquest estiu i que vaig capturar amb molta feina sortint de les Îles d'Hyères. No cal dir la "bronca" que em va pegar la meva filla responsabilitzant-me de l'extinció de la tonyina vermella. Coses de joves...

Snobisme o estalvi

Avui he posat bombetes LED a les llums de navegació. Mostro la foto del meu gendre col·locant la de fondeig. Fixeu-vos que en el seu honor porto la bandera americana de cortesia. Llàstima que només la tenien en model "king size", molt lògic donades les característiques del país i dels seus habitants. Per a evitar comentaris jocosos i comparacions odioses amb la meva petita bandera catalana, la vaig posar al damunt. Malgrat tot segur que les diferències de grandària han estimulat la creativitat dels graciosos que es consideren enginyosos. L'experiència de les llums LED també m'ha fet aterrar de cop. No soc tan modern com em pensava. Jo només he canviat les llums de navegació. El company de l'altre Hallberg-Rassy del Garraf les ha canviat totes! Costa molt ser el més xuleta de la marina. Potser és impossible.

Els preus dels amarres i les boies gratuites

Port de Maó

A les vuit del vespre arribàvem a Maó desprès d'una travessa de 240 milles des de Cavaliaire. Per ràdio vàrem demanar un amarre a "Ribera del Puerto" sense obtenir resposta i desprès al Club Nàutic de Maó amb el mateix èxit. Finalment la Marina de Maó ens va dir que mirava si hi havia lloc i que estiguéssim en "standby". Al reclamar-ho al cap d'uns minuts, ens varen recordar que ens havien dit que estiguéssim en "standby". De fet vàrem acabar amarrant a una de les illes flotants que estava mig buida, on uns nois ens varen facilitar una plaça sense massa problema. Desprès de l'amabilitat dels mariners francesos vàrem tornar a les tradicionals rèmores de la dictadura. Els mariners espanyols s'empenyen en dirigir les operacions d'amaratge enlloc de facilitar la tasca del que porta el vaixell. Suposen que tots els patrons som uns "domingueros" acompanyats d'una família que acaba de descobrir el mar. Desprès de deixar clar com volia amarrar i que és el que havien de fer els mariners, vaig descobrir que una nova organització denominada S'Altra Banda gestionava la concessió de la ribera Nord del port de Maó i les illes flotants. Em van clavar 88 € per la nit incloent una taxa de les senyalitzacions marines com si fos un vaixell comercial. A la Marina Menorca costava 120 € més la taxa, a banda de l'antipatia radiofònica: una bogeria. Vaig veure un francès que va desamarrar quan li demanàvem més de cent euros per un veler d'onze metres a una illa flotant del port. Nosaltres ja estem més acostumats a que ens facin aquestes clavades absurdes. El record es dona al Port Sportiu de Santa Eulàlia (Eivissa). Més de 150 € per un amarre pel Tempura. Antipatia i preus elevats segurament no son la millor forma d'atraure el turisme en èpoques de crisi. Aquesta política només serveix per mantenir-se en l'auto-engany de pensar que la nàutica és un esport d'elit. A la pràctica afavoreix els viatges a Sardenya i el fondeig.

Mandelieu- la Napoule

A França els preus són fixes. Em demanaven 35 € al dia en temporada alta per un veler de 10 metres. Si hi havia més demanda que oferta, tal com ens va succeir a Porqueroles, les places es donaven per estricte ordre d'arribada. Cada matí es formava una cua a la capitania i ordenadament es lliuraven les places que havien quedat vacants a partir de les 10 del matí. Esta clar que nosaltres no vàrem fer la revolució francesa i que encara no tenim integrat el concepte "d'égalité".

Porqueroles

Malgrat tot volem saltar del caciquisme a la modernitat digital. Les boies públiques menorquines aconseguides amb una subvenció europea per protegir la posidònia son gratuïtes i es poden reservar per Internet: quina meravella! Algú pensa que el que vaixell que esta amarrat s'ha molestat en fer la reserva o que el "boiero" es preocupa de que es respectin les reserves? Encara portem molta caspa! Com tot país en vies de desenvolupament tenim un mètode "oficial" i un de real.

La rentrée

A les 12 del vespre d'ahir dissabte 28 d'agost el Tempura arribava al Port del Garraf desprès d'una travessa de 16 hores des de Pollensa amb vents favorables però amb un incòmode mar de fons d'una tempesta del Golf de Lleó. No cal dir que les ones de través ens van molestar molt la major part del trajecte. Arrere queden moltes aventures i travesses per la Côte d'Azur, Menorca i Mallorca. Històries que a través del blog em permetran recordar l'estiu que he passat amb la família al Tempura. L'imatge de les cadires buides sota la pluja a la platja de Canes mostra que l'estiu s'ha acabat i que hem de retornar a l'avorrida feina, encara que aquest any estarà amenitzada per les eleccions.