Les conseqüències de la tempesta

Les proves de la tempesta, un anemòmetre perdut, la major i el gènova esquinçats i la corriola del cap de l'enrotllador del gènova arrancada. Ara he de fer tota la burrocràcia de l'assegurança i a perseguir el veler i els instal·ladors. Sort que avui ja he començat a netejar i endreçar el pobre Tempura, que no ha perdut ni la compostura ni l'elegància. El meu nebot de Pamplona assegura que ja no tornarà a navegar. No és veritat ja que em va acompanyar a portar el vaixell de Tarragona a Garraf.

Tornado a Salou i nosaltres navegant

Gran regata del Tempura Team

Desprès d'una setmana boja de feina amb viatge a Anglaterra inclòs, va arribar el divendres. Astutament vaig organitzar-ho tot per a sortir aviat de la feina, dinar i arribar a Garraf abans de la reunió de patrons de les 16:30. Al pantalà vaig trobar al company que m' havia engrescat a fer la regata. S'havia agafat un dia de festa per preparar el vaixell i descansar. El meu nebot Xut i jo no havíem tingut tanta sort. Vam arribar amb el temps just per pujar la vela que havíem baixat per reparar la guia del gènova. Vam fer una Cocacola amb els companys i cap a la reunió.

Ràpidament vaig veure que la cursa era seriosa. Tots aquells navegants solitaris, callats, musculats, fibrosos i curtits per moltes hores de navegació, imposaven. El jutge de regata ens va donar la informació de la cursa. Ens va recordar que havíem d'avisar quan estesem davant del far de Tortosa, així com una hora abans de l'arribada. Immediatament vàrem soltar les amarres per anar cap a la sortida. Justament aquesta sortida em va sorprendre. Van plantar la línia d'esquenes al vent i quan faltava un minut em va estranyar que tots volien sortir amurats a babord amb l'espí aixecat. No ho podia creure. Té raó en Mariano quan diu que hi deu haver un acord tàcit entre els solitaris de no molestar-se a la sortida. Jo no vaig ser tant valent. També em vaig acostar de babord però amb gènova per tenir mobilitat si entrava en conflicte de preferència. De fet vàrem fer una bona sortida a barlovent de la flota. Al cap de 200 metres vàrem aixecar l'espí amb tota tranquil·litat. Hi havia molt poc vent i dificultosament avançàvem a uns tres nusos. Estava content ja que vam quedar dins de la flota. Un parell de vaixells es van quedar despenjats i al cap d'un parell d'hores vam sentir que abandonaven. Curiosament un d'ells era el company de pantalà.

Desprès d'una guerra d'orsades amb un solitari que malgrat el meu placatge va acabar finalment guanyant la cursa, vaig observar que el vent rolava cap a terra. Vaig ser el primer en trabujar i agafar el bordo de terra. A mitja nit anàvem sols a bona marxa veient com els altres tiraven mar endins. A les tres ja érem al far de Tortosa i al donar la posició vàrem veure amb alegria que anàvem pel mig de la flota. Aquí va entrar un vendaval del Delta. Ens va sorprendre amb l'espí aixecat al través. No vàrem poder més que posar-nos de popa per arriar-lo. La maniobra ens va fer recular una milla i mitja. Els que havien fet el bordo de mar no van tenir aquest ensurt ja que ja havien baixat l'espí perquè el vent els entrava amb un angle més tancat.

A continuació, malgrat un petit xàfec, vam tenir els millors moments de navegació. Les ratxes del Delta ens empenyien a 8 nusos. Amb el vent per l'aleta el Tempura semblava una motora, navegava adreçat aixecant una estela considerable. Alguna ratxa ens feia escorar tant que perdíem sustentació de la pala del timó. Veiem els altres molt lluny i teníem esperança de fer un bon paper. Malauradament el vent va anar baixant i la velocitat va caure fins a sis nusos. A l'alba veiem quatre vaixells, tots darrera nostre. Només havia anunciat l'arribada per radio un únic veler. Estàvem eufòrics. Nosaltres ja hi érem. Pensàvem que fèiem pòdium. En Xut va comunicar exultant que arribàvem. "Voy a soltar la bomba" deia al connectar el transmissor. Efectivament a les 9:16 creuàvem la línia entre el far de Peníscola i la llum verda del port de Benicarló. Ens vam abraçar d'alegria. Peró aquesta eufòria va durar molt poc. A port hi havien els vaixells dels murris que no havien anunciat la seva arribada per despistar als competidors. La nostra innocència ens havia portat a un triomfalisme excessiu. Malgrat tot vam ser els septes de dotze participants en la nostra categoria. La majoria amb vaixells de regata, buidats per dins i amb veles de Kevlar. Nosaltres amb l'ancora a proa, les veles enrotllables i la coberta de teca. El Tempura és un crac. Un veler excepcional que malgrat les seves condicions d'habitabilitat i seguretat també pot plantar cara als velers de regata més ràpids.

Al sopar el Xut comentava a la resta de competidors que aquella era la seva primera regata. -Serà la primera regata d'altura- el van corregir. - No, no la primera regata de la meva vida- deia. No ho podien creure.

Nunca digas de esta agua no beberé

"Ni que este cura no es mi padre" deia el capità del regiment d'Osca on vaig fer les milícies. Malgrat l'accident d'en Mariano a la darrera i única regata que vaig participar amb el Tempura (l'any 2007), m'he apuntat a una altra cursa. Ha estat l'Antoni, veí de pantalà que m'ha engrescat a participar a la Garraf-Benicarló del proper cap de setmana. Aquesta vegada no em pot acompanyar en Mariano ja que des de que esta jubilat té massa feina donant classes de vela al Port Olímpic. Em feia mandra anar sol i finalment he aconseguit la companyia d'en "Xut", el meu nebot. No sap res de vela però és simpàtic i un gran cuiner. Malgrat el seu nom, atorgat pel seu avi quan de petit no parlava però s'hi fixava, ara és un gran conversador. Serà una molt bona companyia per aquesta travessa de 85 milles. He actualitzat el ràting i estic content ja que me l'han millorat. Ara és de 0.9364. No és excel·lent, però millor que l'anterior quan es van equivocar i em posàvem una calat de 2.85 m quan és d'un metro menys. No trauré l'ancora ni em mataré buidant el vaixell. No vaig a guanyar. Sóc un d'els vaixells més lents. Ja ens va passar l'altre vegada que amb en Mariano vàrem fer una molt bona sortida, però després durant més d'una hora ens van estar passant tots els altres per tenir més velocitat. No hi estàvem acostumats. Amb en Farra sempre anàvem davant. Per tant no m´he de preocupar si durant la regata vaig el darrer. Espero que els vents siguin favorables i ens permetin anar amb un rumb directe. Amb un company inexperimentat afegeixo mes desavantatge si he de fer moltes maniobres. En definitiva l'objectiu és arribar a Benicarló a vela i sopar amb la resta de la flota i dormir al vaixell amb la Dolors que vindrà per autopista.

A vegades treballo

Estic content perquè han publicat el meu article "La ruta de los volcanes". Apareix en el YATE del mes d'octubre. Pot semblar sorprenent la velocitat de publicació sino se sap que conec al Germán, el seu director. Per primera vegada penjo un link que no és nàutic, però fa referència a la meva navegació per la xarxa. Quan no blogeijo ni navego edito o presento la meva web als mitjans. Aquí hi ha la prova.

Quan no estic navegant

Curiosament m'han publicat l'¡article que apareix en YATE del mes d'Octubre. Suposo que aquesta velocitat s'explcia per la meva coneixená del Germán, director de la revista.

Article per YATE

És curiós que cada vegada que tinc la necessitat d'escriure, tinc l'oportunitat de fer-ho. Fa poc, quan tenia una "neura" professional, vaig començar a escriure un episodi autobiogràfic per a alliberar-me. ESADE juntament amb RBA editors em varen donar la possibilitat de publicar-ho. Van obrir una convocatòria de relats de narrativa empresarial i vaig poder presentar l'escrit tiolat "El Síndrome del Jarrón Chino". A mitjans de novembre sabré si ho publiquen.

Ara volia explicar el viatge a les Eòliques i YATE ha obert una nova secció titulada "Travesía Sugerida" on invita als lectors a que exposin la seva experiència. Si els agrada, no només ho publiquen sinó que també regalen una caçadora de Musto. La pena és que només permet 1100 paraules. He tingut que mossegar-me la llengua. Bé nomes una mica ja que ho acabaré d'explicar al blog. Un instrument immillorable pels que tenim incontinència oral i digital.

Ja som aquí

Arribada a Stromboli amb el volcà fumejant

A les 12:30 del passat dissabte vàrem arribar de vacances, desprès de quasi un mes de navegació i d'haver visitat 9 illles: Menorca, Sardenya, Sicília, Vulcano, Lipari, Panarea, Stromboli, Ustica i Mallorca. Hem arribat fins als peus del Etna travessant l'estret de Messina. Ha estat l'any de les travesses, els volcans en activat i les tonyines. Hem vist rius de lava fluint a l'Etna, espetecs de pedres i foc a Stromboli i olor sulfurós i aigües calentes a Vulcano. Hens han visitat dofins i tortugues, han pujat al vaixell peixos voladors i fins i tot vam pescar un peix espasa que afortunadament no va arribar a bord. Han passat moltes històries que aniré escrivint al blog per tal de que les vacances em durin tot l'any. Cap esdeveniment desfavorable, cap problema de salut i cap avaria. En resum un èxit total que ha sabut a poc.

Dema sarpem

Finalment han arribat les vacances i el sol. La informació meteorològica és excel·lent, la tia ha desistit de ser operada de cataractes aquestes vacances i el Tempura esta a tope. No ho puc creure. La Dolors i la Gemma estant acabant les darreres bosses i jo ara estibaré els paquets i les borses al Tempura. Deixaré carregant la bateria amb la nevera plena, i demà al matí sarparem. Només faltaran la Marta i el John. Els anyorarem, un altre any serà. Esperem arribar a Maó o a Fornells demà passat. Espero que aquest any si que podré arribar a Sicília. Fins la tornada!

Meteo per la travessa

Mentre a Barcelona cau una tempesta d'estiu, repetidament anunciada pels meteoròlegs de TV3, jo miro les previsions pel proper cap de setmana. Esperem sortir el diumenge 20 i pel moment sembla que hi haurà una situació tranquil·la i anticiclònica. Poques isòbares i molta pressió atmosfèrica el que assenyala bon temps. Una situació ideal per anar avançant a motor que és el que necessito ja que compto a una tripulació experimentada, però que vol fer vacances. La Dolors i la Gemma no estan per anar tirant de winche i jo no puc estar cinc dies seguits com si estès a la Vendee Globe. Ja no tinc ni edat ni salut. Pel 22 (dimarts) anuncien una mica de Mestral per la zona entre el golf de Lleó i el de Gènova, que potser ens podrà donar una mica de mar de popa a la travessa Menorca- Sur de Sardenya. Per evitar que una tramuntanada ens impedeixi sortir de Fornells, si el parte es manté en aquesta línia amarraré el 21 al port de Maó que té una excel·lent bocana natural. Espero que millori la meteorologia a Sicília i puguem gaudir de les Eòliques. Aquí, aquest any, esta fent un estiu molt lleig.

Primeres desercions

Ara que s'acosta el moment de la veritat apareixen les primeres desercions. El "Peli", jove de 20 anys que m'havia promès compartir les llargues guàrdies nocturnes, em diu que vindrà directament a Sicília amb avió. La cunyada, veient l'oportunitat s'apunta també a l'anada aèria. Aquests canvis impliquen que em tocarà "pringar" molt més pels vespres. Segur que la Dolors i la Gemma m'ajudaran, però sens dubte les nits seran molt més llargues. Ara és quan em penedeixo de no haver comprat el radar. No ho he fet perquè encara no en estic perfectament convençut del seu cost/benefici. Havia de comprar un display multifunció que era tan car com la mateixa antena del radar. Ja no venen pantalles monocromes que és l'únic que necessito. Per altra banda, l'antena fa 50 cm. Si la poso al pal xoca amb el gènova i molesta al fer bordos. A la popa, amb un mastil propi, és molt lletja. Tampoc evita la vigilància ocular directa nocturna. ¿Qui es posa a dormir a set nusos pel Mediterrani confiant que el Radar el despertarà? Algunes rutes del nostre petit mar son molt concorregudes. No passa res! cap d'aquests inconvenients impedirà que segueixi endavant amb el meu projecte.

Celebrities

Segur que tot-hom em creurà si dic que avui he fet una travessa Garraf - Sitges - Garraf amb parada i paella a Sitges, encara que sigui un dia laborable. Només cal demanar festa a la feina per aprofitar el sol i el Garbí. Però potser començarien a créixer els incrèduls si els digués que he fet aquesta petita aventura amb en Sid Ganis i la seva dona, la Nancy. Com sabeu en Sid és el President de l'Acadèmia de Cinema de Hollywood, en definitiva el que dona els Oscars. Pel camí, li he pogut explicar que a Sitges es fa un festival de cine fantàstic. Per a que els incrèduls ho creguin, he fet aquesta foto. Apa! És aquí per assistir a la boda de la meva filla Marta amb en John que justament serà demà.

La Travessa

Mostra un mapa més gran

Ja estic preparant el viatge a nivell teòric. És com ser-hi.

La Moreneta

Ja som al mes de Juny. Pel clima no ho diria ningú. Segueix plovent com al maig. Segurament La Moreneta aprofita per acabar de convertir a tots aquests ateus militants que li fan pregaries. Jo li diria a la Moreneta que ja en hi ha prou. Els ecologistes d'esquerra, els socialistes i fins i tot els d'esquerra republicana que avui tenen el seu superdissabte li tindran una devoció eterna. Els ha lliurat dels atacs dels aragonesos, valencians, lleidatans i fins i tot dels de les Terres del Ebre. Però no ha resolt el problema de la zona metropolitana. Potser podríem dir: "pluja per avui i sed per demà". Però qui pensa en demà? Els polítics ben segur que no i els catalans possiblement tampoc. Ara l'important són les vacances. Com bon català, també m'oblido del transvasament i em concentro en preparar el Tempura per la partida imminent. Només falta una mica més d'un més.

Ahir vaig fer un descobriment impressionant. Vaig conèixer a un company que viu en un vaixell al mateix port del Garraf i que m'ajudarà a fer les cosetes que em falten. La tripulació també ha crescut. La meva cunyada s'apunta a la travessa fins a Sicília. Es un gran actiu, no pas per la seva musculatura, ni per la seva traça pujant veles, ni pels seus coneixements mariners, sino pel seu excel·lent caràcter. Té un gran sentit de l'humor i molta capacitat de convivència. El projecte millora dia a dia. Només cal que pari de ploure. Si us plau, ateus convençuts, deixeu de pregar a la Moreneta. Si us avorriu podeu tornar-hos a barallar que animeu els telenotícies d'aquest "ex-oasi català".

Ready to go

Finalment esta pintat (3 setmanes), ara la posada a l'aigua s'ha endarrerit perquè el contramestre ha tingut un petit ensurt amb la seva salut. Espero que la propera setmana es posi a l'aigua i ja pugui començar a arreglar l'enrotllador, posar boracol a la coberta i vernissar el marc del tambucho d'entrada. Petits retocs que m'ocuparan unes quantes i delicioses tardes.

La sequera de les inundacions

Aquesta sequera, no només ha servit per a que els polítics diguessin tota mena de rucades i enfrontessin uns catalans amb els altres. Sinó que també ha ajudat que el pintor encara no hagi acabat la seva feina. Des de que rebem a Barcelona els vaixells amb aigua de Tarragona i del Roina, no ha parat de ploure, tant a les capçaleres dels rius com al varadero de Garraf. Tenim els pantans plens, les lleres dels rius a vessar i el pobre Tempura encara no esta pintat. Si us plau, que pari una mica de ploure per a que els pintors puguin fer la seva feina. Aquest estiu vull navegar i encara he de fer algunes reparacions menors. M'afegeixo a les pregaries d'en Montilla i d'en Baltasar per a que plogui racionalment. Com diu en Serrat jo sóc d'un país que no sap ploure.

El pintor mana

El pintor m'ha convençut que rasquem les patents antigues. En definitiva una pasta.

Quasi hi som

El Tempura ja és al varadero. El pintor li posa la nova pantent, treien les antigues capes. El mecànic ha canviat l'oli de la cua i del motor. Només he de vernissar el tambucho d'entrada, arreglar la guia de la vela i passar Boracol a la teca. Quasi hi som.

Ja casi hi som

Ja és al varadero. Estan pintant la patent i el mecànic li ha canviat els olis, filtres, etc.. Només em quedarà barnissar el

A que t'agafo

No hi ha res més divertit que empaitar altres vaixells sense que ho sàpiguen. Quasi sempre els guanyes.

Aquest any si!

La imatge mostre l'arribada a l'Alguer des de Maó l'agost de 2006, en el primer viatge llarg del Tempura. Després de tot un dia i una nit de navegació amb una mica de Tramuntana vam entrar a l'Alguer navegant a un llarg amb el Genaker. Una passada! Segurament no tant agradable pel meu gendre John que feia la seva primera travessa.

L'any passat les dificultats familiars van impedir que arribéssim a Sicília, ni tan sols vam anar a Sardenya, però no tornarà a passar. La idea és insistent. Hi penso a diari i segurament és un dels pocs pensaments agradables ( a banda de la boda de la filla) que em permeten tirar endavant dins d'aquesta feina monòtona, avorrida i sovint inútil que faig.

El itinerari inicial esta bastant marcat. Penso fer la primera escala a Fornells, per estrenar la gasolinera inaugurada al final de la temporada passada. Si el temps ho permet, la segona escala serà Sardenya. La intenció és arribar a Carloforte, malgrat les dificultats de l'entrada indicada per boies, especialment si es fa de nit. Tampoc podré repostar fàcilment ja que la gasolinera és al port pesquer que té un calat de 1,8 metros i jo en faig més de 1,9, però la resta d'alternatives encara són pitjors.

D'aquí ja penso saltar a Sicília i desprès a les Eòliques. Tinc feina repassant el "Italian Waters Pilot" d'en Rod Heikell. També hauré de preparar el Tempura. Pobret, no li he renovat la patent i el mecànic, avisat des del mes de gener, encara no ha tingut un minut per a canviar-li l'oli. Afortunadament el SSM ja ha revisat tots els temes de seguretat, la canya de pesca esta a reparar i jo només he de fer uns petits arranjaments a l'enrotllador que no em costaran gaire. He d'aconseguir una peça que m'han d'enviar de València i quedar una tarda amb en Mariano per a que m'ajudi a pujar al pal. Aquest cop penso comprar una cadireta per no tornar a patir una crisi de pànic quan sigui dalt. Cada pujada és una comprovació de que el calendari corre inexorablement.

Tramuntana i pluja a la Costa Brava

El pintor, el temps i la família van permetre que la Dolors i jo poguéssim sortir del Port Olímpic el mateix dijous a mig mati. Amb un vent de migjorn molt lleuger el genaker no donava més de 3 o 4 nusos de velocitat al pesat Tempura. Dominava la mar de fons que venia del nord-dest com consequència de la Tramuntana. Ràpidament vaig passar al "moto-veler" per poder arribar a sopar a Palamós. De fet hi varem ser al vespre, amb una mitjana de més de sis nusos. Els del Club Nàutic de la Costa Brava no van ser gaire hospitalaris i ens van deixar tota la nit a la gasolinera. El vigilant es va quedar emboscat pel fum de la sega cigarreta dins la garita. Un bon sopar a casa d'un empurdanés que desconeixia la targeta VISA però que dominava les gambes i les cloïsses ens va donar ànims per a dormir calents al Tempura amb tota la calefacció donada. El sol ens va despertar amb una brisa que ens va permetre farribar a Llafranch a vela passant per les Formigues. Un arrós amb trompetes de la mort i tornada a vela cap a la Marina de Palamós.


Les prediccions desaconsellaven seguir cap al Nord, efectivament l'endemà pluja i fred. Una bona ocasió per a tornar a menjar bé i fer migdiades al Tempura. El diumenge vàrem començar el retorn, la Dolors temía la Tramuntana, però vam agrair aquest vent de popa que ens empenyia plans cap a Blanes. L'alegria va durar poc, ja que ràpidament entrava un Garbí que ens obligava a fer bords. A l'alçada de Blanes començava a ploure i vam decidir amarrar. Al port hi havia un gran ambient per un campionat mundial femení de vela lleugera. Amb un sol brillant i una lleugera brisa vam sortir de Blanes l'endemà fent bordades per a superar la punta del Tordera. Al mateix temps passava un Ro de 34 peus italià. Va anar endins i va treure les veles. Nosaltres havíem superat el Tordera i anàvem cenyint cap el Port Olímpic. Era una bona ocasió per a fer curses amb els Italians. Ho vam fer durant hores i he d'admetre que costava desenganxar-se. El vent va anar punjant i això ens va facilitar que arribéssim a perdre'ls. Com deia la Dolors, "tu vas estressat, però ells potser no fan cap cursa". En tot cas, ens va agradar veure el Montseny nevat des del mar.


Arribant a Barcelona el vent de proa va va pujar a més de 20 nusos. Semblava que estiguéssim al tràiler de "Deep Water". Els grops mediterranis tenen aquestes coses. Vam amarrar al Port Olimpic i el divendres següent el vaig baixar al Garraf. No gaire bon temps, però un vent suficient per a fer unes quantes milles a vela i com sempre en el Mediterrani, la majoria de cenyida.

La Setmana Santa

S'acosten uns dies de festa que volem aprofitar per navegar per la Costa Brava. Com cada any, els pronòstics son dolentíssims, tinc un constipat horrible i el pintor no ha acabat de barnissar el plan. Com sempre, tots els elements en contra, però res de tot això impedirà que el proper dimarts per la tarda comenci a pujar el Tempura. Estic segur que ens ho passarem tant bé com l'any passat al Delta malgrat que només va fer un únic dia de sol.

Je ne veux pas travailler

Ser empleat pùblic és un plaer. Es poden penjar videos com aquest durant les hores de consulta

Adeu a l'escapçat

Durant els darrers mesos he tingut el blog molt oblidat ja que he estat molt ocupat en una altre blog on criticava la gestió de la sanitat pública catalana. Però ara tornaré, ja que en aquestes alçades de la democràcia he descobert que els que ara manen no toleren gaire bé les crítiques. He decidit callar davant les amenaces de deportació. Prefereixo ser un metge emprenyat, però callat de l’Eixample que un metge xerraire d’un suburbi de Barcelona. Encara que la meva coronaria ho patirà, ho guanyara la nàutica i el blog. Podré aprofitar les meravelloses tardes de divendres com la de la fotografia.

Barcelona World Race

Ahir l'arribada de Jean Piere Dick i en Damian Foxall a bord del Paprec-Virbac 2 com a primers campions de la Barcelona World Race va ser un moment històric i màgic de la nàutica Catalana. Només hi érem un centenar de persones, la majoria periodistes, i molts estrangers membres dels equips de suport, familiars i amics. Tos amants de la nàutica emocionats per la grandesa del moment. Creuaven l'arribada davant del Port Olímpic a les deu del vespre i desprès venien cap el moll de les Drassanes escoltats per vaixells, bengales i motos d'aigua. Els dos herois van quedar atrapats pels periodistes en el seu propi vaixell. Es veien esgotats, però contents, exultants. En Jean Pierre volia explicar l'experiència mentre que en Damian estava més preocupat per abraçar el seu fill de set mesos i la seva dona. Pràcticament no havien menjat en els darrers dies per manca de queviures però no paraven de riure.

Em quedo amb el que va dir en Jean Piere: "la diferència entre nosaltres i els que encara són a l'aigua és la ferma determinació per a guanyar que ens ha marcat en tot moment des d'un any abans del tret de sortida". Efectivament han estat davant des del primer moment i només van rebre la pressió del PRB que malgrat també ser un Farr d'aquest any va trencar i va abandonar a Ciutat el Cap. Fa riure pensar que nosaltres considerem una aventura anara fins a la petroliera i tornar.

Tarda de gener amb Bruce Springsteen

New York, New York

Quan no escric al blog és perquè estic massa ocupat o perquè gaudeixo amb altres coses. Les vacances d'estiu són un bon exemple. És quan més navego i malgrat estar molt a prop del mar és quan menys escric al blog. Això és el que ha passat aquest Nadal, que per necessitats de re-agrupament familiar he estat a New York. He comprovat que aquesta ciutat, malgrat els seus orígens mariners i tenir la seu del New York Yath Club, molt lligat a l'inici de la Copa Amèrica, esta bastant d'esquenes al mar com li passava fa uns anys a Barcelona, salvant totes les immenses diferències que hi ha entre les dues. Tot i amb això, té un moll per a que els turistes comprin i mengin. Hi exposen vaixells antics com el Pekin, un espectacular veler de quatre pals que recordant el seu passat gloriós, ha quedat per a distreure turistes. Mentre la família comprava, no vaig poder evitar acostar-me.

Una tarda de desembre

Aquest vídeo que esta penjat al YouTube ha tingut més de 500 visites en dues setmanes, segurament perqué la web de Hallberg-Rassy el recomana.

Bon Nadal als lectors. Espero retornar a navegar i a escriure passat festes.

Coberta de plastic?

Aquest estiu em van començar a saltar les tires de Silkaflex de la teca de coberta, especialment a les zones de més pas. No hi havia forma de tornar-les a enganxar. Vaig fer diversos invents sense fortuna desorientat per les recomanacions d'uns venedors interessats en encolomar-me material inútil. Finalment ho he acabat resolent amb el consell d’un fuster molt amable de Port Ginesta i amb la col·laboració directa d’un noi que estava posant una coberta de teca sintética a un barco de la meva palanca. Les indicacions han estat certeres i ara ho tinc perfectament reparat. Fins i tot em va fer una classe pràctica. Estava content perqué la seva obra en un barco de casco metàlic havia animat al propietari d'un altre de fibra i quan estava fent aquest segon li havia sortit un tercer client. Estava sorprès, mai li havien encarregat tantes cobertes senceres. Sempre feia petits arranjaments amb l’ajuda d'una noia rumana que l’acompanya i que per les discussions que tenien semblava la seva parella. Es curiós que ens comportem com els nens del cole. Una cosa es posa de moda i tots la copiem.

Sortida de la Barcelona World Race

Ahir Barcelona semblava la Vendee Globe en una de les millors sortides de regates de solitaris. Espectacular! 600 barcos a l’aigua i els nou competidors fent una sortida apretada. La Guardia Civil però pensava que endreçava una cursa de motos i només va deixar un passadis molt estret entre els vaixells dels espectadors i la platja. No es va fixar que el vent venia de popa i que els vaixells no farien popes rodones. En Vicent Riou no va dubtar ni un segon, anava al llarg i va seguir proa als espectadors que inocentment estaven al costat del vaixell del jurat. Sort que no va passar res. Al tornar al Garraf els vem veure passar la boia de Sitges. Indescriptible! L’emoció esta assegurada. L’Altadill té l’oportunitat de competir amb en Vicent Riou que és l’ídol indiscutibles d’aquest tipus de regates. 

El vaixell de fusta

Aquest divendres desprès de dinar m’he escapat a navegar . He notat que ja som a la tardor perqué no podia anar amb màniga curta. La petita navegada m’ha tret tota la tensió, mal d’esquena, falta d’energia i l' actitud griposa i depressiva que tenia. Al mar només he trobat el veí que té un vaixell de fusta. El va portar de Suècia ara fa un any. Había perseguid un vaixell similar per Anglaterra i finalment el va trobar en un magatzem suec. Quan el va botar al Garraf li entrava aigua per tot arreu. Com que temia que s’enfonsés es va quedar al vaixell tota la nit mirant els rajolinets d’aigua que entraven. Però no va ser així. Els vaixells de fusta son com les botes de vi, amb el líquid s’inflen i tanquen els forats. Ara l’ha vernissat i esta com nou, fa molt de goix.

L’ancora de carrera

La teoria de l’ancora de carrera que t’ensenya a ESADE el Professor Mardaras diu que les primeres experiències laborals condicionen el desenvolupament futur. És a dir l’activitat que fas al començar a treballar (artística, docent, professional, directiva, empresarial, etc.) et marca de tal manera que quan arribes als cinquanta que ja t’importa poc el sou i el prestigi, esculls una feina d’aquell mateix àmbit. Sembla que quedem ancorats en un camp, que malgrat l’abandonem per les circumstancies de la vida, hi acabem retornant a la maduresa. Una versió més resumida de la teoria és: “roda el món i torna al Born”.

A la nàutica he experimentat la mateixa teoria. Als cinquanta, després de moltes regates de creuer en grup i de moltes milles amb la família, m’agrada molt navegar sol com quan feia vela lleugera. Sigui per aquest motiu, sigui perqué aquests dies segueixo la Mini-transat per Internet o perquè aquest cap de setmana la meva dona estava en un curs, el fet és que he sortit a navegar dos dies sol i ha estat meravellós. Estava tant content i feia tanta cara de felicitat que un grup de dofins em van seguir una bona estona a 6 milles de Garraf. Els devia fer gràcia veure un "dominguero" amb espi i curri que anava sol i tant content.

Navegant pel sud de Mallorca

Aquí estem navegant pel Sud de Mallorca. Mar pla, vent per l’aleta i arribant a port. Aquell dia no només ens esperava una dutxa i un bon sopar, sinó que també l'arribada de la Rati que havia vingut en avió. Eren moltes emocions i per això estàvem contents i optimistes. El sopar va ser al Club Nàutic de La Ràpita. Només fa uns dies i sembla que va ser en un altre vida. ¿perquè corre tant el temps?

Una força insuperable

Hi han forces més fortes que les ones i el vent. Malgrat el meu entusiasme i el de tota la tripulació, no hem pogut arribar a Sicília. No ha estat la tramuntana, ni un grop inesperat, ni tan sols una avaria. Un element molt més poderós ho ha impedit. Fractura de fèmur de la tia i diverticulitis de la sogra. No serveix de res tenir un vaixell mariner, perfectament revistat i equipat davant les obligacions familiars. Ho hem escurçat i hem fet una volta per les illes: Menorca, Mallorca, Eivissa i Formentera. Hi ha però cales tan espectaculars com aquesta de Mallorca que apareix a la fotografia. Un altre any hi anirem.

No hi serem tots

Ja estem a punt de partir. A la foto, la petita esta cosint el toldo pel fondeig. Aquest any hi hem introduït unes millores que faran que estigui més alt, tapi més i molesti menys. Malauradament no hi serem tots. La gran encara esta a Los Angeles i no vindrà fins mitjans d’agost. Ja haurem tornat. Llàstima, la navegació es una bona oportunitat per conviure en un entorn divertit i relaxat. L’enyorarem molt, en ella i al seu company americà, que encara que sigui un mal xerrat ja que només parla anglès, també és un noi molt maco.

Cosint

La millor final de la Copa Amèrica.

Per una casualitat de la vida he tingut el privilegi de veure la regata final de la Copa Amèrica a Valencia. L’armador d’una goleta turca, precisava un capità per aquest dia i va demanar ajut a un amic meu que va tenir l’amabilitat de convidar-me. Va ser un dia excepcional amb vent, sol i la millor regata de la història de la Copa Amèrica. Protestes, canvis de vent i agressivitat. Els de Nova Zelanda van ser més ràpids, van tenir més visió estratègica però van cometre un error fatal, segurament portats pels nervis. Arribaven de babord a la boia de barlovent i no van ser valents de passar per davant dels Suissos que venien amurats a estribord. Al intentar passar-los per darrera van ser objecte d’una protesta que els jutges van acceptar. Malgrat tot van tenir la sort de que a la darrera popa va caure el vent i va rolar a cenyida. Els neozelandesos van ser els primers en adonar-se, van pujar el Gènova, van passar als suissos i van donar la volta de penalització davant de l’arribada. Malauradament van arrancar amb una mica de lentitud, moment que els suissos van aprofitar per passar i entrar dos segons davant dels terribles neozelandesos. A la goleta hi portàvem dos neozelandesos. Un d’ells amb una camiseta que hi posava “Dalton is god”. No cal dir que van acabar les existències de cervesa i que casi van plorar. Un dia inoblidable, també ho devia ser per aquest altre espectador de la fotografia que segurament no va venir de Suïssa amb aquest vaixell.

Només falta pintar la patent

Ja fa dujes setmanes que els vaig dir que pintessin la patent. La primera em van dir que hi havia cua, que calia esperar al següent dilluns. Al cap de 15 dies, quan encara no ho havien fet, em van comunicar que ja estava tot llest, però no hi havia lloc al varadero. En definitiva excuses de mal pagador, no volen deixar perdre un client, però assumeixen més feina de la que poden fer. En aquesta època tothom prepara el vaixell per les vacances, i jo com un giri, he fet el mateix. Sembla mentida. Sóc massa experimentat per fer aquestes tonteries. En tot cas, espero que ho facin abans de salpar, i si no rascaré jo mateix el fons des de l’aigua i durant les vacances no hi haurà temps que s’enganxin algues perquè no penso parar. Portaré al peli de tripulant. Realment és un repte. No ha navegat mai i es diu peli per “pelirojo”. Així risc de mareig i de cremades. Però no ho crec. Es un noi eixerit i esportiu. Quan arribem a Menorca ja dominarà el vaixell. Aquest any penso fer Garraf-Fornells si no hi ha risc de tramuntana. Si en hi ha, aniré pel Sud. Desprès cap a Sardenya, Sicilia i les Eoliques.

Faig de golondrina?

Pilot nou. A tope! porta el vaixell sobre rails, no importa el vent o les ones, no es desvia ni un mil·límetre. El mecànic m’ha vist cara d’ "estronso" i m’ha col·locat un hidràulic de transatlàntics de regates. Una passada, he pagat gust i ganes però valia la pena. Porta el vaixell recte, avisa les rolades i en definitiva és més segur, fiable i em fa córrer més. Què vull més? Ara només cal pintar la patent i tot és apunt per sortir de vacances. Ja fa bon temps, i el canvi climàtic ens esta regalant unes brises meravelloses de 8-12 nusos amb mar plana que són un veritable plaer per navegar. La foto és de Seatle, on hi he anat amb avió (es clar) i mostra uns que es guanyen la vida passejant turistes a vela pel port natural de Seatle. Si la sanitat segueix com ara hauré d’acabar igual, fent la competència a les golondrines. Pel moment que duri la Geli, jo ho passo molt bé navegant.

Adéu al pilot automàtic

Les prediccions meteorològiques del pont eren certes: pluja, fred, onades i vent de llevant; tot en contra. Sortint del Garraf vaig fer un bord molt llarg cap a mar per intentar passar la punta del Llobregat. El vaixell anava molt bé, escorat, ràpid, però amb un VMG horrible. No arribaríem mai a la Costa Brava. Al cap d’una estona el pilot va començar a fer el ximplet. Semblava que perdia el rumb. Desprès va saltar l’embragament i el vaig lligar amb una goma elàstica. A l‘alçada del port de Barcelona no hi havia pilot. Els meus apanys l’havien rematat. Anava tant malament que va bloquejar la roda. La Lola (que no Dolores) va agafar la canya mentre jo intentava desmuntar el pilot. No hi havia manera i varem entrar al Port Olímpic pensant que trobaríem un mecànic. Que innocents! Era la tarda d’un dissabte de pont. Varem poder dormir a casa i el dilluns ja érem de tornada cap al Garraf. Si tot va bé dema el pujaré al Balís per a que li posin un pilot directe a la metxa. Un braç mecànic agafat al braç que es veu a la fotografia. “No hay mal que por bien no venga”. Aquest estiu navegarem més segurs i més còmodes, ja que aquest sembla que controla millor les ones.

El pont a la Costa Brava

Malgrat que es pronostiquen uns dies ennuvolats i plujosos em resisteixo a quedar-me a Barcelona. Vull viure al vaixell i navegar per la costa catalana. Els meteoròlegs diuen que plourà a la costa sud. Així doncs anirem cap a la Costa Brava. Fa mandra arribar a Barcelona, en especial quan s’espera vent de llevant. Espero que la cenyida no ens obligui a fer masses bords. Tinc ganes de provar l’espí, a veure si el podré emprar aquests dies. Dema a la tarda repassaré els nivells del motor, carregaré l’aigua i netejaré la coberta. Tot a punt per a sortir el dissabte al matí.

Setmana Santa: pluja i fred al Delta

Els elements varen decidir neutralitzar justament a la Setmana Santa els efectes d’un hivern càlid i sec. La previsió era de pluja, fred i mala mar. Aquest panorama ens va fer desistir d’anar a les illes. Desprès volíem anar a La Costa Brava que tenia un pronòstic una mica millor, però finalment varem anar al Delta per la mandra de passar les costes del Barcelonès i el Maresme. El resultat: pluja i fred. Una bona oportunitat per provar la calefacció i la navegació a vela amb capota. Només hi va haver sol el diumenge. Sol, però sense vent. El dilluns de la tornada en canvi, el vent era fort, però de proa. Desprès de navegar més de 30 milles amb cenyida, posarem el motor per a poder arribar a sopar a casa. Totes les esperances ara estan en el pont de l’u de maig.

Desastre a la Petrolera

La petrolera va començar malament i va acabar pitjor pel Tempura. Varem fer una bona sortida, però la manca de "repris" d'un vaixell pesat va fer que ràpidament estéssim en un "peloton". Teníem el mar de cara i el vent de popa. Malgrat veure que els altres tenien problemes amb el espí, nosaltres el varem posar. Desprès de dues orsades varem decidir baixar-lo, cosa que varem fer amb molta dificultat. Desprès el copilot va fer un mal gest amb el genoll i es va partir el menisc. A les 3 de la matinada érem a urgències i una setmana desprès l’operaven. Un desastre que també va ser per molts altres. Pals i braços trencats era el balanç dels perdedors. Uns altres varen gaudir d'un bon vent. La pròxima anirà millor!

La Petrolera

Finalment el Tempura farà la seva primera regata. Ja té número de vela ESP 8590 i ràting. Molt dolent per cert. Li han donat un 952 per navegació solitària. Veig que altres vaixells amb espi, sense enrotlladors ni ancora i més grans tenen un ràting més favorable. Si la regata va bé, ens preocuparem de millorar-lo. De moment hem de veure com es comporta i si som capaços d’aguantar una regata a dos de tantes hores sense abandonar. Segur que anirà bé. Vaig amb el Campió Mariano que és infatigable i un mestre de la vela. Seguirà!

La Ruta de la Sal

Una de les poques regates que em feia gràcia anar era la de la Ruta de la Sal. Per moltes raons. La primera és perquè suposa el inici de l’estiu nàutic, per ser una regata llarga i una mica aventurera, i finalment per provar el Tempura en una regata d’altura. Malauradament el company amb qui més ganes tenia d’anar no pot venir perquè té altres obligacions nàutiques. Ho comprenc, però em quedo una mica penjat. Hi puc anar sol, però no tinc radar. Hi puc anar a dos amb la meva dona, però és una mica complicat. També puc buscar altres tripulants. Serà difícil entre els amics, ja que o bé tenen obligacions familiars o bé no saben navegar. En tot cas tinc uns mesos per trobar una solució. Qui vol venir?

Ja fan l'amarrament

Ja m’estàn fent l’amarrament Vaig comprar el pis sobre plano i curiosament l’amarrament també. Una estranya aluminosi ha destruït les palanques del Port del Garraf i el Club ha tingut que vendre amarraments per finançar els treballs de reconstrucció. Jo m’he beneficiat de la iniciativa i ja en tinc un. Curiosament és un dels que ara esta encara apilat a la vora. La grua posarà unes palanques flotants de teca i alumini. Suposo que ho fan per a que estem preparats per quan arribi el desglaçament global, o per si el canvi climàtic fa que apareguin marees al Mediterrani. Per cert, avui m’han dit que el triangular window with handle esta quasi posat. L’odissea va obligar a discutir amb el mecànic la forma de posar-ho. Em va dir, sense ni llegir les instruccions, que no cabia i em volia convèncer que els de l’astillé Suec s’havien equivocat. Em va costar molt que acceptes fer el que deien els suecs. Els llatins som més llestos que ningú....

Anticicló

El canvi climàtic porta a situacions incomprensibles, com que avui divendres 19 de gener a les sis del vespre pogués navegar a 18º de temperatura i amb un mar que sembla una bassa d’oli. Diuen que la propera setmana farà fred, que vindrà un aire siberià, potser si... però com no fem res per arreglar la situació, aquest mon s’acaba. Suposo que és com aquell acudit antic d’un que s’enrola a ERC. Li pregunten que si tingués una casa a Pedralbes que faria.... Doncs, la donaria al partit, si tingués un apartament a Menorca (Fornells), .. també el donaria al partit, si tingués un Cayene... Doncs el donaria al partit... I si tingués un Ibiza... ¡No li puc donar! ¿Com aniria a treballar?... Amb l’ecologia passa el mateix, tothom veu el problema però no esta disposat a renunciar a res del que esta fent.

Hem venut el FARR-A

Avui hem venut el Farra a un francès que vol fer una travessa transoceànica. Acaba una historia que per a mi va començar l’any 95 quan una colla d’amics em va convidar a navegar amb el Suan. Era un Falcon 28 que estava “trucat” era una ruïna, però anava molt ràpid i tenia un ràting que el feia guanyar abans de prendre la sortida. Desprès de cinc anys de guanyar-ho tot, varem pensar que podíem passar a la primera divisió i varem comprar un FARR 31 a un gallec. Amb el Farr ens ho hem passat molt bé navegant i molt poc guanyant. Ens ha permès també anar a les regates de primera divisió. Era justament el contrari que el Suan, un ràting horrible, però un vaixell preciós i molt ràpid; excessivament tècnic, però. Precisàvem sis persones par fer-lo córrer. Es molt lleuger i massa complicat per una grup de regatistes de costellada que sempre sortien a les regates amb alguna persona que no sabia ni carregar un winche. Porta burdes i milions de reglatges que no varem acabar d’aprendre. Encara, desprès de sis anys, ens sorprenem que movent dos centímetres una escota, el veler guanya mig nus. Avui, al sopar de comiat, hem contat que han passat deu propietaris i quasi 30 tripulants més o menys regulars. Acabem un període molt agradable de navegar amb amics. Llàstima però que les diferents obligacions familiars i els factors de personalitat individual han portat a que es vengui el FARRA. Les anècdotes son inacabables, com quan el primer any a la regata del Godó, el rei ens esperava a que acabéssim la regata per fer la següent i nosaltres tornàvem xino-xano mitja hora més tard perquè no podíem pujar l’espí. Enyoro les regates llargues. Potser en hauré de fer alguna amb el TEMPURA.

Triangular window with handle

Que difícil és canviar una finestra del parabrisa del TEMPURA. Vaig trencar el vindre d’estribord d’un cop de peu en un salt intempestiu fet per no topar la proa amb el moll, el primer dia que tornava de navegar sol i no tenia ajuda per amarrar. Aquesta aparent tonteria, ha portat molta ca. Els de HR Suècia han tardat 5 setmanes en enviar el vidre des de Suècia. Ho han fet en una caixa especial, que a més a més de gran (com una caixa de morts) era tan cara com el propi vidre. A més m’han cobrat la maneta, encara que lògicament l’antiga no estava trencada. La traca final ha estat al moment de posar-la. El mecànic de Garraf ha comprovat que la guia fa una corba, però el vidre és recte. Hem trucat a Suècia i ens diuen que el vidre s’ha de forçar i que no es trencarà.... Fa dos dies que estem pendents que ens enviïn les instruccions per fax. Ara el tenen espatllat els suecs. ¡Que difícil és canviar un vidre! Què diferent és el mon de la nàutica i el de l’automoció. Bé, quan el tinguem instal·lat no caldrà, ja que haurà arribat l’estiu. De moment que bé anem sense vidre. Quin plaer navegar a sis nusos en una cenyida oberta amb el mar pla.

Ara ho entenc

Avui deien a la tele que la tonyina vermella estava al 20% de les existències que hi havia fa uns 10 anys. És un escàndol, hem de lluitar per aquesta sobre-explotació, però per altre banda em consola. No soc jo, sinó que és la tonyina. Aquest estiu desprès de fer quasi tres mil milles marines arrossegant un curri he estat incapaç de pescar una tonyina. En vaig tenir una enorme enganxada uns minuts, per`em va doblegar el am i va fugir. No soc jo! Son elles! Quin consol. Ara a frenar la sobreexplotació de la que evidentment no em sento culpable. Jo només agafo llampugues.

Un any de meduses i dofins

Aquest any, més que mai, hem trobat dofins i meduses. Les meduses a la fi de l’estiu, a la costa catalana. Els dofins a tot arreu. Fins i tot a prop de Garraf varem veure una parella de dofins a pocs metres de la proa.

Que deuen fer ara els dofins que feien curses amb el vaixell a les travessies?

Compensa ?

Moltes vegades penso si les dues horetes de vela del dissabte al mati compensen el tedi de la mediocritat de l’existència. Quan navegues es fa tant curt. No acabes de guradar les defenses, desplegar les veles i trimar una mica que ja és l’hora de tornar. No ho sé pas, però estic completament convençut de que seria insuportable aguantar sense aquesta petita alliberació, encara que sigui navegant davant d’una fabrica de ciment com en el meu cas.