El Tempura net

 Desprès d'una amarrada forçosa per acabar de curar l'hernia i atendre les obligacions familiars, he retornat al Tempura. Malauradament en un plujós cap de setmana llarg. Vaig invertir el divendres a netejar-lo. Que poc dura net. Per això el vaig fotografiar en els seus pocs minuts de glòria. El dissabte però no vaig poder resistir les ganes de fer una sortideta. Va ser meravellós. Hi havia un mar de fons de Garbí amb un vent aponentat de força 4. Que bé navegava el Tempura. Pujava meravellosament les onades. Feia al voltant de sis nusos de GPS malgrat el mar de proa. Aquí vaig començar a fer el que diuen els llibres per passar les onades. Orsar una mica quan s'atura al pujar l'onada i arribar a les baixades. Però les onades del Mediterrani venen massa juntes. Aquesta deu ser la teoria de l'Atlàntic, on les onades són molt més llargues. Quasi feia més via fent el contrari, donar-li una mica de camí per agafar l'onada amb força i aprofitar la baixada per guanyar barlovent. Potser no corria tant però anava més al vent. La tornada, amb vent per l'aleta, va ser relaxant. Tant, que vaig quedar adormiscat. Suposo que van passar factura els esforços de la cenyida i la maca d'entrenament. La conclusió: he de sortir cada setmana. He de retornar al ritme de vida habitual.

Back to LA

Aquest any passaré uns dies d'aquesta primavera a LA. A veure si quan torno ja fa bon temps per fondejar a les Balears. See you

Darrera sortida herniat

dijous sant from Joan Gené on Vimeo.


Quan la Taru i lAlex naveguen cap a Panamà, jo ja sóc a Barcelona i segueixo sortint les tardes del divendres. Ara amb molt més bon temps i amb moltes més hores de sol. La meva darrera sortida queda recollida en aquest vídeo amb música de Joan Baez. Era la darrera vegada que sortia amb l'hernia inguinal dreta que em vaig descobrir unes setmanes abans. No era gaire prudent seguir fent esforços, però qui es queda a casa mirant la tele com un vell? Afortunadament me la van reparar fa deu dies a l'Hospital Plató. Una intervenció excel·lent de mitja hora de durada i dues hores d'hospitalització que em pocs dies m'ha deixat com nou. Espectacular! L'èxit de la intervenció obeeix a que ara no adherixen la malla amb punts de sutura sinó amb una cola. Penso que el que segueix herniat és per què vol. Ara, aprofitant l'obligat amarrament post-quirúrgic aprofitaré per arreglar les gomes de la bomba del WC. Que més vull?

La pesca de la tonyina a Panamà

Aquest més he tornat a Panamà per seguir treballant en el projecte de reforma sanitària. És una activitat molt mal retribuïda, però em serveix per sortir de la rutina i m'agrada que em vulguin escoltar. No cal dir que a casa nostra fan justament el contrari del que predico.

A l'avió d'anada vaig tenir l'agradable sorpresa de comprovar que m'havien comprat un bitllet de classe preferent. Era un seient una mica més ample que el de la turista en la que viatjo habitualment. L'alegria va ser curta ja que al meu costat va seure un català entrat als quaranta i molt xerraire. Era grandot i mogut. Rapidament es va camelar l'hostessa per a que li anés donant botelletes de Baileys que es cruspia de dos en dos. Em va explicar que feia quatre anys que treballava al Carib per una empresa espanyola multinacional i que tenia la família a Catalunya. No parava d'explicar-me amb tot detall la seva vida. Jo ja no sabia cap on mirar per a que callés. Al mig de la verborrea va comentar que pescaven tonyines al Carib. Finalment tractava un tema que m'interessava. "Com ho feu? amb el curri?" li vaig preguntar. L'home va posar una cara de despistat. Tampoc sabia quin esque empraven. Llavors vaig començar a dubtar que fos veritat, fins que finalment ho va aclarir tot: "Mira, som quatre amics que lloguem una barca amb patró i un noi que ens porta les canyes. També embarquem unes putes i moltes botelles de rom. Tot plegat fa que passem un dia molt divertit al mar." Realment la pesca al Carib és molt diferent de la que practiquem al Garraf.

Per il·lustrar la historia hi han unes imatges del port de Panamà City, unes vistes de la marina de Coast Way que és una carretera artificial feta pels yankees que uneix unes illetes del Pacífic davant l'entrada al canal. És on fondegen els velers que esperen travessar. Aquí a sobre  hi ha una imatge dels famosos "Diablos Rojos". Són uns autobusos escolars norteamericans que fan el servei dins de la ciutat. Són petites empreses en les que el mateix propietari els anava a buscar, els comprava de segona ma i els conduïa per la ciutat. Casualment aquells dies van ser substituïts per autobusos normals d'una empresa que en va obtenir la concessió. No cal dir que el canvi va portar un gran col·lapse circulatori, un gran "tranque" com diuen els locals. Els nous vehicles no passaven bé pels carrers estrets. Els Panamenys desconfiaven dels nous autobusos ja que explicaven que per culpa de la "mordida" tenien un problema amb l'aire condicionat. Els "Diablos Rojos" no en portaven, és clar. Comentaven que aquest defecte va fer que s'incendiés un autobús dels moderns i molts viatgers van morir perquè la fallida elèctrica va impedir que s'obrissin les portes. Per això, cada vegada que un autobús dels nous s'aturava per avaria, els panamenys no dubtaven en trencar immediatament totes les finestres per saltar i sortir. El preu del progrés.

Ens falta molt per ser competitius

Una anècdota molt simple mostra que encara tenim un ampli marge de millora per arribar a ser competitius a nivell europeu. La primavera passada vaig comprar directament a Hallberg-Rassy (Suècia) una capota de lona per Internent. És la forma més senzilla de que encaixi perfectament i no hi hagi cap problema de color.  La volia per fer moltes travesses a l'estiu però malauradament no es varen acabar produint, com ja vaig comentar.  Pràcticament la vaig estrenar el dissabte passat amb la pluja. Al posar la cremallera em vaig quedar el corredor a la ma. Es va partir per la meitat tal com mostra la fotografia. Les dents de la cremallera i la capota de lona van quedar intactes. A partir d'aquell moment vaig començar un peregrinatge obsessiu per a trobar aquella estúpida peça de plàstic que m'inutilitzava la capota. La tenda més diligent de Port Ginesta es va quedar la referència i em va dir que em trucaria quan la tingués. Al cap d'una setmana seguia sense noticies i al tornar-hi el fill molt amable, va fer unes trucades que m'asseguraven que ho tindria al cap d'un altre setmana. Vaig descobrir que la cremallera era una YKK, el primer fabricant mundial de cremalleres (pràcticament un monopoli), segurament per això la seu central a Barcelona no va respondre al meu email on li preguntava quina tenda venia aquests tipus de cremalleres. Tampoc vaig trobar cremalleres d'aquests tipus a Leroy Merlin, ni a Bauhaus, ni al Corte Inglés... Ja desesperat vaig enviar un email al Hallberg-Rasssy que va ser respost immediatament amb unes instruccions molt clares de com instal·lar els topalls i el corredor de la cremallera de la capota. M'asseguren que rebré tot el marterial per correu dins d'una setmana. Sense cost, és clar. Segurament és més divertit viure a Barcelona que a Estocolm, però socialment encara ens porten molt avantatge.

Una volta ràpida

Navegant amb pluja from Joan Gené on Vimeo.

A l'hivern és difícil navegar. No pel clima que és excel·lent, sinó per la feina. Aquest divendres vaig arribar tard amb ganes de poder provar la nova patent, però no vaig poder sortir ja que era quasi fosc. Al moll hi havia un veí arreglat un pal. Era l'aventurer que havia marxat al carib amb dos companys del port. Estava content perquè ja el tenia quasi enllestit. Desprès de pagar tres mil euros ja tenia tota la nova eixàrcia. Havia arreglat els dos forats al pal d'alumini que es van produir quan la messana va caure sobre el pescant. Es va trencar un obenc quan estaven arribant a les Canàries navegant de cenyida amb un fort oleatge i quaranta nusos de vent. No la portava treballant ja que només navegava amb la major. La ruptura es devía produir pel balanceig. Sort que no se li va trencar al mig de l'Atlàntic ni va caure al cap de ningú. Em va reconèixer que era un dels temes que no havia revisat del seu vaixell abans d'emprendre el seu viatge al Carib. Llavors varen decidir tornar a Garraf a reparar el vaixell per poder re-emprendre la travessa d'aquí uns mesos. De fet van tenir un viatge complicat. Només sortir van estar amarrats a Benicarló quasi una setmana perquè un dels tripulants es va posar malalt. De tota manera no havia per dut l'entusiasme. Estava esperant que arribés la Setmana Santa per fer un viatget amb la seva dona.

Jo vaig poder fer una sortideta ràpida el dissabte següent tal com mostra el vídeo.

Patent de silicona

Vent del Nord a Garraf from Joan Gené on Vimeo.

Aquest cap de setmana, amb una previsió de cops de vent del Nord de força 7, tota la flota ha restat amarrada. El vídeo mostra que els mals auguris han quedat confirmats. Justament una ratxa va fer tombar un vaixell de regates que estava al varador per pintar la patent. El contramestre atribueix l'accident a la força del vent, la lleugeresa del veler i a la pintura de silicona que s'estava aplicant. Diu que fa lliscar els suports. Excusa o evidència? El fet és que el divendres va caure i va quedar agafat per la bastida del pintor. Segurament la mateixa lleugeresa del vaixell va fer que només patís un forat al buc i no acabés a terra amb el pal trencat, arrossegant la resta de vaixells com un joc de domino. El pobre propietari, que esperava sortir a la regata del diumenge, devia quedar doblement disgustat. Jo l'he de treure aquests mes i per si a cas li he demant al pintor que hi posi la patent tradicional (sense silicona).