diumenge, abril 06, 2014

Una Petroliera moguda


Així vam veure la Petroliera: moguda i de nit. Creuàvem la Petroliera a les 02:15 amb onades de dos metres segons el Meteocat i una cenyida de 35 nusos. Realment un test pel Tempura i per nosaltres mateixos.Si hagués estat 3 milles més lluny penso que ho trenquem tot. Afortunadament no hi van haver desgràcies ni per la tripulació ni pel vaixell. La primera vegada que vam fer aquesta regata ens vam retirar a mitja nit perquè el meu company es va trencar el menisc. Aquesta ha estat una regata maca. Vam sortir de Garraf en cenyida amb 20-25 nusos de Ponent fins que va entrar un Mestral de 30-35 nusos que ens va portar directes  a la Petroliera. Temíem fer la trabujada amb aquella ventolera, però com Deu existeix, vam poder fer-la sense problemes a sotavent de l'estructura. Just davant del remolcador que il·luminava una boia. Estàvem ja disposats a virar per avant per evitar desgràcies.

La tornada va ser una cenyida oberta amb onades de popa que ens feien navegar còmodament a 6-7 nusos. Tota  l'estona ho vam fer al costat del Ketio. Ens vam creuar varies vegades. M'impressionava veure com els seus dos tripulants es preocupaven pel trimatge. Jo no tenia esme i en Mariano estava a dins estirat. Ells no paraven d'il·luminar les veles amb lots. A les sis del matí quan començava a clarejar pensàvem arribar còmodament a esmorzar ous ferrats a la cafeteria del Club Nàutic Garraf. La foto mostra aquest moment d'entusiasme transitori. No sabíem que  aquesta regata és imprevisible i que no s'oblida mai d'oferir-te una bona encalmada. Així va ser. Vam tardar quatre hores en fer el tram final. Ens vam aturar, i per colmo de desgràcies la boia d'arribada era en una zona sense vent però amb una corrent que no deixava arribar-hi. Hi vam trobar un grup de vaixells totalment aturats davant de la boia fent esforços sobrehumans per anar contra corrent. Entre ells el Diana, un vaixell de fusta tripulat pel meu amic Javier, armador del Kanavel. Només entraven aquells que, com el Ketio, van acostar-se més a la costa ja que es van beneficiar de la corrent en el tram final. Nosaltres, erròniament, pensàvem que hi hauria més vent endins. Sempre s'aprèn una cosa nova. Malt grat tot, va ser molt divertit!: la primera vegada que l'acabem. Una regata per repetir, mai et deixa indiferent.

dijous, febrer 20, 2014

Tornant a la normalitat


Desprès de quasi tres mesos allunyat del Tempura per raons professionals, he comprovat que no es pot deixar sol. Efectivament havien arreglat be els protectors UV de les veles com havia demanat, però de posar-me a fer la penosa revisió general.  He portat a revisar la balsa, armilles, i radiobalisa. Però ai, ai ai, comencen a aparèixer problemes nous. El motor del pilot automàtic a vegades dona pegues i em diuen que son les "escobilles" però s'ha de canviar. He de repintar la patent i sens dubte revisar el motor, canviar els ànodes i netejar l'hèlice ja que el  motor no es revoluciona ni a trets.  Quina feniada, quina pasta... quines ganes de que arribi l'estiu i gaudir-ho.

dimecres, octubre 30, 2013

New York Yacht Club



Una vegada quasi superada la Mare Nostrum, em vaig veure en cor d'anar  al New York Yacht Club. Vaig comprovar que hi ha certes diferències amb el Gavà Yacht Club. L'edifici data de 1901, encara que el club ja poseeïa des del 1857 la famosa goleta America que va guanyar la copa a Cowes (Anglaterra) l'any 1851.

dilluns, setembre 02, 2013

El Tempura a la XXIV Regata Mare Nostrum (2003)



Amb molt de respecte vàrem arribar a la reunió de patrons del divendres. Ens trobàvem en mig d'uns navegants molt curtits. En Jacinto i la seva família presidien la reunió, però també hi havien amics, com la tripulació del Bet Negre o la del Apoc Apoc Morenito. En aquell moment vaig descobrir que ens donàvem quasi una setmana de temps límit per fer tot el recorregut. Un temps preciós, però que no tenia ja que havia de tornar a la feina el dimecres següent. També vaig constatar pels ràtings que el Tempura era el vaixell més lent de la flota. És un gran repte, però et deixa molt tranquil quan t'avança tothom.

Puntualment ens van remolcar a la bocana ja que teníem el motor precintat i a les 15:00 van donar la sortida. Primer van partir els de a dos i desprès els solitaris. Com era lògic el Tempura es va anar quedant a la cua i va ser avançat pels solitaris. Primer ho va fer un noi corpulent d'Andraix amb un molt ben preparat i espectacular Sun Fast 3200 amb el que acabava de travessar l'Atlàntic.  Em deia que per sobre de 10 nusos aquell vaixell volava. Vaig comprovar que amb ventolina tampoc anava malament.

Els vents suaus i rulons de migjorn ens van permetre cenyir amb molta lentitud cap a Menorca. Esperàvem la Tramuntana per la nit del dissabte al diumenge. L'objectiu era arribar a temps per a que ens agafes de popa. Volíem evitar tenir que navegar contra el vent davant els penya-segats de Menorca. Per por de no ser-hi a temps vàrem fer un rumb més nord que la resta de la flota.  Era una cenyida més oberta que vàrem abordar amb estones de gènova i moments de genaker. Segurament aquesta "estratègia" ens va fer caure en unes encalmades que no van enxampar molts dels altres navegants. El cap de la flota no es va detenir en cap moment. Ens va fallar la web de Meteo Consult que pronosticava les encalmades pels que feien un rumb més de sud. Aix`va fer que arribéssim a Menorca una mica més endarrerits, però al girar l'illa la flota es va reagrupar perquè els de davant van quedar sense vent.


Arribant a l'Illa de l'Aire va arribar l'esperada Tramuntana que ens va acompanyar unes 12 hores. Com que entrava de popa rodona vam enrotllar el gènova i vam navegar de nit només amb la major. Anavem segurs i a bon ritme. Les onades també ens empenyien cap el Sud. Al fer-se de dia vam aixecar el genaker com si fos un espí. La seva forma triangular permetia que el Tempura balancegés amb les onades sense anar-se'n d'orsada. Passant Cabrera ens vam animar a hissar l'espí de veritat. Segurament varem gaudir en aquell moment de l'estona de més velocitat i plaer de la regata, tal com es veu en el vídeo. Esperàvem arribar a les 10 del vespre a Formentera, però una pertinaç encalmada ens va aturar dramàticament davant de l'illa. Un altre vegada tocava cenyir amb vents suaus i canviants buscant generar un aparent que ens portés una mica cap al nostre waypoint.


A les quatre de la matinada arribàvem a Formentera i les primeres mostres d'esgotament físic i psíquic es van fer presents. En menys d'un hora varem guanyar el concurs de jocs malabars amb l'espí. El vam pujar i baixar vaires vegades perquè s'ens va escapar la escota del winch, el vàrem enrotllar a l'estai de proa i mil coses més. Semblàvem uns principiants. L'encalmada de Formentera va reagrupar de nou la flota. Per nosaltres va ser molt difícil avançar cap a Eivissa. El cansament era especialment dur amb el meu company que estava amoïnat perquè no aconseguia dormir. Com a metge de guàrdia en el Tempura em vaig veure obligat a donar-li una pastilla per dormir, malgrat el temor de que no s'aixequés fins a Garraf. Estàvem davant d'Es Vedrà en una situació de calma total. Per il·luminació divina li vaig demanar que m'ajudés a baixar l'espí, pensant que amb un gènova faria millor front a tota aquella calma. El cel era gris i el dia molt fosc. En Mariano així ho va fer abans de posar-se a dormir. De sobte van sorgir 30 nusos de vent per la proa i una pluja intensa. Com que estava perfectament preparat vaig poder arrancar a bon ritme rumb a Garraf. La tempesta va durar un parell d'hores i al mig de l'embolic vaig creuar amb un altre concursant que es dirigia a motor cap a Sant Antoni. La tempesta li havia trencat l'espí. En Mariano es va perdre aquesta part de la regata, però puntualment i sorprenentment es va aixecar a seguir fent les seves guàrdies.

La tornada a Garraf va ser molt dura, hi havia molt poc vent i justament venia de Garraf. Era impossible fer un rumb directe i a sobre rolava tant que no sabies finalment cap on tirar. Durant la nit navegàvem entre tempestes que atemorien amb la seva foscor i els seus llamps. Inveitablement va sorgir la discussió sobre la probabilitat de que ens en caigués un llamp a sobre. Més valia no pensar-hi. Procuràvem no entrar dins de les tempestes però era difícil aconseguir-ho ja que ens trobàvem amb contínues encalmades. A mitja nit, més al nord de les Columbretes, ens varem quedar aturats al costat d'un vaixell fondejat. Van ser uns moments tensos ja que la brisa i la corrent ens feien caure sobre el vaixell. Finalment vàrem arrancar i quan surtia el sol ja navegàvem per les aigües del Delta. Anavem disparats, de cenyida amb 20 nusos de vent per la proa i a un rumb que ens apropava a Garraf.

(Foto: el Pogo Peor para el Sol)

Amb les primeres llums vàrem adivinar la presència del Pogo anomenat Peor Para el Sol. Segurament patia més que nosaltres per tenir que fer tanta regata de cenyida. Tot el matí vam  lluitar amb les rolades, les onades i la caiguda del vent. A les 15:00 ens trobàvem a 50 milles de Garraf davant del Delta  completament aturats per una encalmada. Un senzill càlcul ens mostrava que era molt difícil acabar la regata i ser a la consulta a les 8 del matí del dia següent. Va ser una trista decisió tenir que treure el precinte i posar en marxa el motor. Més encara quan al cap d'una hora van sorgir 10 nusos de vent per l'aleta. De tota manera, i malgrat no haver acabat la regata estem plenament satisfets d'haver gaudit d'aquests dies de navegació intensa, d'haver resistit el no dormir, el menjar malament i l'esforç físic de la vela. Acabem més joves, i més enamorats del mar i del Tempura. Es sorprenent com va resistir tota la regata sense trencar res de res. Ara quedo a la espera de poder tenir un altre vegada l'ocasió d'apuntar-me a una regata llarga.

PD Un agraïment molt especial a la Pilar que quan teníem connexió telefònica ens informava de la situació de la flota i al Jordi que des de New York que ens va passar per WhatsApp  aquestes imatges de a nostra posició a la regata.

dijous, agost 01, 2013

Regata Mare Nostrum



Aquest any tot s'ha posat a punt per fer la Mare Nostrum a dos. És un repte en molt sentits. El primer és en el personal. Ja en tinc 58 i el meu company ronda els 60. Però també ho és a nivell esportiu. S'han de fer més de 500 milles en quatre dies i el Tempura no és un vaixell excessivament ràpid. Agafa bastant bé els 6 nusos, però li costa pujar i sobre tot planejar. No té una popa plana i ampla com els vaixells dels solitaris transoceànics. Al contrari, és de formes rodones. Va millor de cenyida que de popa. Penso que haurem de mantenir una velocitat constant i evitar les encalmades si volem arribar abans del temps límit. Curiosament les classificacions de les edicions anteriors mostren que els participants o bé abandonen o bé arriben dins del temps. Fins i tot ho aconsegueixen amb vaixells petits i de disseny antic com un Fortuna 9 o un Hallberg Rassy Mistress. No cal dir que estaven molt ben patronejats. És una regata de nivell, puntuable pel campionat de Catalunya i d'Espanya de solitaris.

Fa por llegir els relats de les edicions anteriors. Més que les encalmades, tots parlen de tempestes. El del KYO V és especialment esgarrifós. En Gullermo patronejant en soliari un Sun Fast 3200 supera una tempesta de força 8 davant les costes del nord de Menorca, planeja a 12-14 nusos durant hores i arriba amb poc més de dos dies sense quasi ni menjar ni dormir.  En canvi el relat del Dinma, patronejat per dos nois del Balís, sembla més assolible, malgrat que naveguen amb un 40.7, un vaixell molt més ràpid que el Tempura. De tota manera la primera nit trenquen l'espí més bo que tenien i arrosseguen lògicament aquest problema tota la regata. M'ha animat la participació del Bet Negre. Un First de 27 peus del Garraf portat per dos homes madurs que ja ha sortit en anteriors edicions i que amb entusiasme hi torna aquest any. Si ells poden. Perquè no nosaltres?

dimecres, juliol 17, 2013

Per navegar només cal temps




Els pantalans estan buits. Durant un parell de mesos molts companys faran  sigladures increibles, també ens visitaràn vaixells d'altres indrets. Hi ha una activitat febril al port. Tothom té temps. per navegar només cal temps.. Qui te temps?

dimecres, juny 26, 2013

Quan va entrar el Sud

Foto Els Montanyassos davant de Vilanova

"Cuando entró el Sur fué magnífico" em deia un noi gallec recentment incorporat al Club de Garraf. Vàrem coincidir a Torredembarra aquest pont de Sant Joan. Un Garbí moderat ens hi va portar el dissabte. Però el front de la berbena feia témer el pitjor. Xiulaven els pals i picaven les drisses. La Méteo tampoc era gaire tranquil·litzadora. Assenyalava Tramuntana al Golf de Lleó i a Menorca i aquesta situació portava inestabilitat i mar de fons a la Costa Daurada. Vaig coincidir amb l'Alex a capitania. "Luego entrará el Sur y voy sólo" em va comentar amb temor. Em vaig oferir a estar en contacte per ràdio malgrat que només tenia l'ajuda de la meva dona. Els dos coneixíem el parte i temíem una incòmoda tornada a Garraf. Com sempre les previsions van ser poc acurades. Al cap d'un parell de milles el terral que ens empenyia es va aturar sobtadament. Després d'uns minuts de calma es va fer el Sud. Quina meravella, primer només bufaven sis o set nusets. Vaig aixecar un genaker i vaig posar el Tempura al través per anar guanyant velocitat. Anava més endins del que calia però al menys mantenia al voltant de 5 nusos de velocitat. De mica en mica el vent va anar pujant i ens va permetre arrumbar directament a Garraf a més de set nusos. Poc a poc vaig anar atrapant l'Alex a la canya del seu First clàssic que havia sortit una mica abans i havia fet un tros a motor. A port em comentava la seva alegria quan va entrar el Sud. Aquell vent que tant temia i que va ser tant agradable per navegar. El que no sap és que aquest ventet tèrmic hi és quasi sempre a casa nostra. Som més privilegiats del que pensem.