dilluns, de setembre 02, 2013

El Tempura a la XXIV Regata Mare Nostrum (2003)



Amb molt de respecte vàrem arribar a la reunió de patrons del divendres. Ens trobàvem en mig d'uns navegants molt curtits. En Jacinto i la seva família presidien la reunió, però també hi havien amics, com la tripulació del Bet Negre o la del Apoc Apoc Morenito. En aquell moment vaig descobrir que ens donàvem quasi una setmana de temps límit per fer tot el recorregut. Un temps preciós, però que no tenia ja que havia de tornar a la feina el dimecres següent. També vaig constatar pels ràtings que el Tempura era el vaixell més lent de la flota. És un gran repte, però et deixa molt tranquil quan t'avança tothom.

Puntualment ens van remolcar a la bocana ja que teníem el motor precintat i a les 15:00 van donar la sortida. Primer van partir els de a dos i desprès els solitaris. Com era lògic el Tempura es va anar quedant a la cua i va ser avançat pels solitaris. Primer ho va fer un noi corpulent d'Andraix amb un molt ben preparat i espectacular Sun Fast 3200 amb el que acabava de travessar l'Atlàntic.  Em deia que per sobre de 10 nusos aquell vaixell volava. Vaig comprovar que amb ventolina tampoc anava malament.

Els vents suaus i rulons de migjorn ens van permetre cenyir amb molta lentitud cap a Menorca. Esperàvem la Tramuntana per la nit del dissabte al diumenge. L'objectiu era arribar a temps per a que ens agafes de popa. Volíem evitar tenir que navegar contra el vent davant els penya-segats de Menorca. Per por de no ser-hi a temps vàrem fer un rumb més nord que la resta de la flota.  Era una cenyida més oberta que vàrem abordar amb estones de gènova i moments de genaker. Segurament aquesta "estratègia" ens va fer caure en unes encalmades que no van enxampar molts dels altres navegants. El cap de la flota no es va detenir en cap moment. Ens va fallar la web de Meteo Consult que pronosticava les encalmades pels que feien un rumb més de sud. Aix`va fer que arribéssim a Menorca una mica més endarrerits, però al girar l'illa la flota es va reagrupar perquè els de davant van quedar sense vent.


Arribant a l'Illa de l'Aire va arribar l'esperada Tramuntana que ens va acompanyar unes 12 hores. Com que entrava de popa rodona vam enrotllar el gènova i vam navegar de nit només amb la major. Anavem segurs i a bon ritme. Les onades també ens empenyien cap el Sud. Al fer-se de dia vam aixecar el genaker com si fos un espí. La seva forma triangular permetia que el Tempura balancegés amb les onades sense anar-se'n d'orsada. Passant Cabrera ens vam animar a hissar l'espí de veritat. Segurament varem gaudir en aquell moment de l'estona de més velocitat i plaer de la regata, tal com es veu en el vídeo. Esperàvem arribar a les 10 del vespre a Formentera, però una pertinaç encalmada ens va aturar dramàticament davant de l'illa. Un altre vegada tocava cenyir amb vents suaus i canviants buscant generar un aparent que ens portés una mica cap al nostre waypoint.


A les quatre de la matinada arribàvem a Formentera i les primeres mostres d'esgotament físic i psíquic es van fer presents. En menys d'un hora varem guanyar el concurs de jocs malabars amb l'espí. El vam pujar i baixar vaires vegades perquè s'ens va escapar la escota del winch, el vàrem enrotllar a l'estai de proa i mil coses més. Semblàvem uns principiants. L'encalmada de Formentera va reagrupar de nou la flota. Per nosaltres va ser molt difícil avançar cap a Eivissa. El cansament era especialment dur amb el meu company que estava amoïnat perquè no aconseguia dormir. Com a metge de guàrdia en el Tempura em vaig veure obligat a donar-li una pastilla per dormir, malgrat el temor de que no s'aixequés fins a Garraf. Estàvem davant d'Es Vedrà en una situació de calma total. Per il·luminació divina li vaig demanar que m'ajudés a baixar l'espí, pensant que amb un gènova faria millor front a tota aquella calma. El cel era gris i el dia molt fosc. En Mariano així ho va fer abans de posar-se a dormir. De sobte van sorgir 30 nusos de vent per la proa i una pluja intensa. Com que estava perfectament preparat vaig poder arrancar a bon ritme rumb a Garraf. La tempesta va durar un parell d'hores i al mig de l'embolic vaig creuar amb un altre concursant que es dirigia a motor cap a Sant Antoni. La tempesta li havia trencat l'espí. En Mariano es va perdre aquesta part de la regata, però puntualment i sorprenentment es va aixecar a seguir fent les seves guàrdies.

La tornada a Garraf va ser molt dura, hi havia molt poc vent i justament venia de Garraf. Era impossible fer un rumb directe i a sobre rolava tant que no sabies finalment cap on tirar. Durant la nit navegàvem entre tempestes que atemorien amb la seva foscor i els seus llamps. Inveitablement va sorgir la discussió sobre la probabilitat de que ens en caigués un llamp a sobre. Més valia no pensar-hi. Procuràvem no entrar dins de les tempestes però era difícil aconseguir-ho ja que ens trobàvem amb contínues encalmades. A mitja nit, més al nord de les Columbretes, ens varem quedar aturats al costat d'un vaixell fondejat. Van ser uns moments tensos ja que la brisa i la corrent ens feien caure sobre el vaixell. Finalment vàrem arrancar i quan surtia el sol ja navegàvem per les aigües del Delta. Anavem disparats, de cenyida amb 20 nusos de vent per la proa i a un rumb que ens apropava a Garraf.

(Foto: el Pogo Peor para el Sol)

Amb les primeres llums vàrem adivinar la presència del Pogo anomenat Peor Para el Sol. Segurament patia més que nosaltres per tenir que fer tanta regata de cenyida. Tot el matí vam  lluitar amb les rolades, les onades i la caiguda del vent. A les 15:00 ens trobàvem a 50 milles de Garraf davant del Delta  completament aturats per una encalmada. Un senzill càlcul ens mostrava que era molt difícil acabar la regata i ser a la consulta a les 8 del matí del dia següent. Va ser una trista decisió tenir que treure el precinte i posar en marxa el motor. Més encara quan al cap d'una hora van sorgir 10 nusos de vent per l'aleta. De tota manera, i malgrat no haver acabat la regata estem plenament satisfets d'haver gaudit d'aquests dies de navegació intensa, d'haver resistit el no dormir, el menjar malament i l'esforç físic de la vela. Acabem més joves, i més enamorats del mar i del Tempura. Es sorprenent com va resistir tota la regata sense trencar res de res. Ara quedo a la espera de poder tenir un altre vegada l'ocasió d'apuntar-me a una regata llarga.

PD Un agraïment molt especial a la Pilar que quan teníem connexió telefònica ens informava de la situació de la flota i al Jordi que des de New York que ens va passar per WhatsApp  aquestes imatges de a nostra posició a la regata.