SOBRE EL BLOG


Un dia, la mestre de literatura del batxillerat ens va preguntar que volíem fer quan fóssim grans. Vaig respondre: "capità de barco". Tots els nens van riure. La resposta acceptable pels meus companys era enginyer, arquitecte, o fins i tot metge. La que esperava la senyoreta era advocat o economista ja que considerava que aquests professionals i no els tècnics, eren els que liderarien la nostra societat. A mi m'atreia més la idea de navegar i fer viatges impossibles. El mar m'evocava vacances, llibertat i aventures. Sigui com sigui vaig acabar fent medicina. Una carrera tècnica avui dominada pels advocats, economistes i polítics. La Senyora Riudor tenia tota la raó, però és massa tard per corregir.

El mar però ha esta present en les meves vacances infantis a Calafell, quan el meu pare compartia un patí català amb el veí de la torre del costat i posteriorment quan amb la meva dona i les filles petites gaudíem de tot un mes de sol, platja i Hobie Cat. El primer, un Hobie Cat 14 va ser un regal del meu pare i el segon, un Hobie Cat 17, un present de la meva dona, agraïda de la meva ajuda en la preparació de la seva tesi doctoral.

Amb el Hobie van venir les regates. La primera va ser un campionat de Catalunya a Tarragona. Abans de la sortida vaig preguntar com anava el recorregut del triangle olímpic a un altre regatista d'aspecte molt experimentat. Naturalment va riure i es va limitar a dir: "És molt senzill, només ens has de seguir!". El problema es va produir quan vaig passar primer la primera boia. No tenia ni idea d'on tenia que anar i vaig tirar cap on em va semblar. Curiosament, i malgrat que no anava en la direcció correcta, tota la flota em va seguir disciplinadament. Segurament pensaven que "si el primer navega per aquí, aquest deu ser el millor rumb".




A la platja vaig incorporar-me a un "equip de regates de creuer". Eren uns patinaries de Calafell que havien comprat un creuer de "regates" i els calia un que portés la canya. El vaixell, anomenat Suan, era una peça curiosa. Es tractava d'un Falcon de 8,5 metres construït als anys vuitanta a la comarca de Vic, per a que s'assequés la fibra de la mateixa manera que ho feia el fuet. L'anterior propietari, estiuejant de Sant Salvador, l'havia comprat a molt bon preu quan la fàbrica estava en fallida. Havia equipat l'interior de forma molt lleugera (quasi inexistent) i li havia posat un pal sobredimensionat. Fins i tot li  havia "arreglat" el ràting. De forma que ràpidament vàrem començar a guanyar moltes regates dins de la categoria de creuers.



L'eufòria de les victòries amb el Suan ens va portar a comprar un veritable vaixell de regates, el Farra. Un Farr 31 de 4 anys que tenia un gran palmarès. La fotografia mostra el dia que va arribar de Galícia. Aquí la situació es va complicar. Ja no competíem contra pares de família que regatejaven els diumenge d'hivern amb un grup d'amics. Anavem a regates de veritat. Recordo que un any, al Trofeu Godó vàrem fer esperar el Rei amb el Bribón més de 20 minuts per fer la sortida de la propera mànega. Feia molt vent i no ens atrevíem a posar l'espí. Vàrem arribar els darrers destacats davant la mirada de desaprovació de la resta de regatistes "professionals".

Malgrat l'adrenalina de les regates, vaig començar a descobrir que el que més m'atreia del creuer eren les anades a Mallorca amb el grup d'amics o les navegades amb creuers de lloguer amb la família. Vaig gaudir molt una navegada pel mar Iònic i de molts estius a les Balears.

Per aquest motiu, avorrit de les regates, vaig comprar el Tempura, un Hallberg Rassy 34 de segona ma, amb una part de l'herència del meu pare. Amb el nou vaixell, vaig començar aquest blog que em permet seguir gaudint de la navegació i del mar quan estic a casa. En agraïment al meu pare, que també va voler ser capità i que en canvi es va dedicar a la medicina, he posat la foto de dalt on apareix assegut en el meu primer Hobie Cat mirant com es banyen les meves filles quan eren petites.