Nadal dragador

Ahir quan passava per "les costes" vaig veure un vaixell carbassa que semblava obstinat a entrar al petit port del Garraf. Al acostar-me vaig comprovar que no era un capita boig, tossut i desorientat, sinó una draga que intentava augmentar el calat de la bocana i rodalies a més de quatre metres. El nou president del Club Nàutic ha aprofitat que durant el Nadal ni els més assidus com jo mateix sortim a navegar, per fer la feina. Així doncs, moltes gràcies i bon any 2010! Un podria pensar que no pot ser d'altra manera, ja que la situació és tant dolenta que no pot més que millorar, però hi han varies lleis de la vida que ho contradiuen. Una assenyala que tot el que va malament pot empitjorar i l'altra és una dita de La Fatarella: "Que nostre senyor no ens enviï tot el que podem aguantar". Repeteixo: Bon Any!

El Molina i Sardenya

Com molt bé havia predit en Tomàs Molina, avui la temperatura ha caigut uns cinc graus. Afortunadament hem abandonat l'estiuet etern que ens concedeix l'escalfament global. Aquest canvi de temperatura, la lectura del post d'en Joan Sol sobre la baia de Sant Francisco, i la propera arribada de la meva filla afincada (de moment) a Califòrnia m'ha evocat el viatge que vàrem fer a Sardenya l'estiu del 2006 amb tota la família i en John. En aquell moment en John encara no era part de la família, justament llavors el varem conèixer. Era un viatge molt especial. No només va servir per conèixer el futur gendre, sinó que també per estrenar el Tempura. Moltes novetats i una aventura inoblidable. Segurament també ho va ser per a en John que a més de descobrir i conviure amb els "sogres" en un vaixell tant petit, també va ser la seva primera excursió nàutica. Totes les imatges que il·lustren el post són justament d'en John que és un gran fotògraf.

La vida a bord va ser còmoda (per nosaltres) i vàrem gaudir de bastant bon temps a l'anada. La Dolors i jo vàrem recollir els joves a Mallorca on hi varen arribar per avió. Els esperàvem a Cala Ratjada, que sembla una colònia alemanya a les Illes Balears.

Només sortir de Cala Ratjada cap a Maó ens va saltar un dofí a la proa per motivar al nou mariner John. A la foto la Dolors ho assenyala. De Menorca vàrem saltar fins l'Alguer quan la Tramuntana ho va permetre. A la imatge inferior apareixen les muralles de l'Alguer en una posta de sol estiuenca i la Gemma xafardejant un mercat al carrer desprès d'un dia de sol i navegació.


La travessa va seguir a través de l'estret de Forneli al costat de Stintino, la meravellosa Baia de l'Asinara, Santa Teresa de Gallura fins l'Illa Maddalena on la climatologia va començar a ser molt més dura com correspon a l'Estret de Bonifacio. La foto de sota mostra justament aquesta illa aturada en el temps.

La tornada va ser complicada ja que la Tramuntana va bufar més d'una setmana seguida. Els joves havien de retornar a les seves obligacions i ho van fer amb avió. Nosaltres vam navegar fins a Barcelona amb motes dificultats com ja explicaré en un altre post. Em va sobtar que en John em comentés que no podia distingir quan canviàvem de país. Saltant entre illes no sabia mai si seguia a Espanya o ja era a Itàlia. Segurament els que vivim aquí des de fa tants segles ens fixem més en les petites diferències que ens separen que no pas en les moltes coses que ens apropen. De fet, fa molts segles que naveguem per aquests territoris. La darrera foto és de la Marta i en John a Porto Cervo. Els esperem ansiosament pel proper dia 22.

Les huîtres de Bouzigues

Aquest pont hem aprofitat per fer una escapada a Sète per menjar les conegudes ostres de Bouzigues. L'excursió gastronòmica ja va començar ahir a Figueres a l'Hotel Emporda i acabarà quest vespre amb els "violets", les ostres i el vi de picpoul que em portat. Ens encanta Sète amb els canals al mig de la vila, l'humiat i el seu aire antic i una mica decadent. Aquí a la foto uns nois del col·legi remen per torns. Que lluny esta l'escola catalana del mar i de la nàutica!

El port és ple de vaixells de vela. No trobes els típics Beneteau o Jeanneau moderns, electrodomèstics i plastificats que fabriquen a França. Segurament només els fan per vendre'ns els a nosaltres o a les empreses de charter mallorquines. El seus velers són molt més antics i semblen haver recorregut moltes milles. Estan bruts i rovellats. Estan fets per navegar i no per presumir.


M'encanten els navegants francesos. Són tant autèntics. De fet els francesos són autèntics en tot. El francès que té una moto és un motard. Ha d'anar vestit de cuir i córrer amb la moto tant si fa sol com si plou. L'agafa tant per a anar a comprar el pa com per donar la volta al món. Els "plaisanciers" francesos són de la mateixa fusta. Ho fan per plaer, però no sembla que juguin. Mostren un aire d'autèntics professionals. A l'estany de Thau aquest matí he vist aquest vaixell de fusta habitat per un veritable navegant francès. D'edat avançada, prim, àgil, amb llargues barbes i melenes i vestit esportivament de rigorós blau marí, ha aparcat la seva bicicleta rovellada al moll per saltar al vaixell dels Sables d'Olonne on vivia. A coberta hi tenia entre milers d'estris una gran bota de rom i una línia llençada a l'aigua amb la que devia esperar recollir quelcom per dinar. La meva dona ja m'ha advertit: "uns dies és divertit, però viure-hi tot l'any és horrorós".

Navegació virtual

Avui he faltat a la cita de cada tarda de divendres. Ho ha impedit la histèria de la feina de fi d'any. No he pogut aprofitar aquesta primera tarda del pont de desembre. Espero poder anar-hi demà al matí. He tingut que limitar-me a fer una navegació virtual: revisar alguns blogs nàutics, veure la foto diària de la web de Hallberg Rassy i mirar les meves darreres fotos. Aquesta que penjo és de la d'un vaixell del pantalà veí que pertany a un xilè afincat a Castelldefels. Ens vàrem creuar fa 15 dies quan encara es podia, excepcionalment, navegar en camiseta. Ens vàrem fotografiar mútuament. Desitjo veure'l per demanar-li la foto que em va fer. Prometo penjar-la aviat.