Llampuga, Boracol i Carmen

Aquest ha estat un cap de setmana molt complert. La tradicional navegada del divendres es va saldar amb una llampuga al cove i una altra que va fugir. Semblava una de les visites d'en Pujol a Madrid. Les llampugues són combatives. Quan les atrapes salten molt alt fora de l'aigua i sovint aconsegueixen lliurar-se. A mi se'm va escapar de la forma més estúpida. Quan la pujava al Tempura va topar amb el backestay i el cop li va fer soltar l'am i la va retornar al mar.

El dissabte va ser més laboriós. El vaig aprofitar per pintar la teca amb Boracol(r), alcohol boricat al 10% que ven una empresa de Tudela anomenada Raiz 2000 SL. Malgrat els seus 15 anys, la teca del Tempura, esta ben conservada. La filosofia del Boracol, recomanada per l'astiller, és desinfectar la fusta per evitar que creixin els fongs que ennegreixen la teca. Si comparo la meva coberta amb la d'altres vaixells, crec que estic seguint una política encertada. Segurament contradiu aquella creença marinera de que: "a la teca només aigua de mar". Justament la teca que esta pitjor és la que es mulla més sovint: la de la proa i la de la plataforma de bany. Només ho deixo dit per si algú es vol apuntar la recomanació.

Al mateix tems que en Zapatero patia la derrota de la seva Marti-Trini davant d'en Tomás Gómez, vaig finalitzar el cap de setmana amb una magnifica i provocadora representació de Carmen al Liceu. Em va encantar. ¿m'estaré fent molt vell?

El món esta canviant.

Avui, un de cada quatre ciutadans esta a l'atur, s'ha reduït el sou dels empleats públics i de molts altres treballadors, les condicions laborals s'estan endurint, els pensionistes perden poder adquisitiu, paguem hipoteques per sobre del preu real de la casa i tothom pateix una profona crisi econòmica de finalització desconeguda. Malgrat tot, es convoca una vaga general sense massa convenciment, el mateix dia en que ho fa la resta d'Europa. Els sindicats sembla que no la secundin i malgrat les xifres publicades, molt poca gent la ha seguida. Estem resignats o pensem que no serveix de res protestar davant del nostre govern? El món esta canviant i nosaltres també. Segurament els esdeveniments van tant despresa que ens agafen en a tots descol·locats. Afortunadament per alguns no canvia res de res. Sinó que li preguntin al del vaixell de la foto (Porqueroles Agost 2010).

Tornant de cenyida

En aquesta foto estic tornat de cenyida al Garraf. Aquests matí era un d'aquells estranys dies que bufava terral davant dels penya-segats del Garraf: força vent i mar plana. Hi havia Tramuntana a la Costa Brava i Mestral al Delta de l'Ebre.

Compte amb tirar la canya

Retornem a les tardes del divendres, aquesta vegada amb abundància de llampugues. Un peix deliciós que neix davant les nostres costes i que acaba morint al Carib. Justament al treure'l de l'aigua impressiona el seu color de peix tropical entre blavós i groguenc, encara que una vegada fora agafa immediatament el color daurat tradicional. Per això també se l'anomena "dorado". El pesquen els velers que que creuen l'Atlàntic a principis d'any aprofitant els allisis. L'amic Mariano en va agafar moltes l'any passat durant la regata del Grand Prix.

Justament aprofitant les llampugues, la pesca al curri, i la nostàlgia estiuenca, he fet l'ullet al meu alter ego mediàtic-professional. He aprofitat un editorial de Forumclínic per fer un post sobre els trolls que boicotegen els xats per parlar de la pesca al curri. Per a divertir-me hi he posat una foto d'una tonyineta que vaig pescar fa un parell d'estius. Molt més petita que la que apareix a la foto d'aquest estiu i que vaig capturar amb molta feina sortint de les Îles d'Hyères. No cal dir la "bronca" que em va pegar la meva filla responsabilitzant-me de l'extinció de la tonyina vermella. Coses de joves...

Snobisme o estalvi

Avui he posat bombetes LED a les llums de navegació. Mostro la foto del meu gendre col·locant la de fondeig. Fixeu-vos que en el seu honor porto la bandera americana de cortesia. Llàstima que només la tenien en model "king size", molt lògic donades les característiques del país i dels seus habitants. Per a evitar comentaris jocosos i comparacions odioses amb la meva petita bandera catalana, la vaig posar al damunt. Malgrat tot segur que les diferències de grandària han estimulat la creativitat dels graciosos que es consideren enginyosos. L'experiència de les llums LED també m'ha fet aterrar de cop. No soc tan modern com em pensava. Jo només he canviat les llums de navegació. El company de l'altre Hallberg-Rassy del Garraf les ha canviat totes! Costa molt ser el més xuleta de la marina. Potser és impossible.

Els preus dels amarres i les boies gratuites

Port de Maó

A les vuit del vespre arribàvem a Maó desprès d'una travessa de 240 milles des de Cavaliaire. Per ràdio vàrem demanar un amarre a "Ribera del Puerto" sense obtenir resposta i desprès al Club Nàutic de Maó amb el mateix èxit. Finalment la Marina de Maó ens va dir que mirava si hi havia lloc i que estiguéssim en "standby". Al reclamar-ho al cap d'uns minuts, ens varen recordar que ens havien dit que estiguéssim en "standby". De fet vàrem acabar amarrant a una de les illes flotants que estava mig buida, on uns nois ens varen facilitar una plaça sense massa problema. Desprès de l'amabilitat dels mariners francesos vàrem tornar a les tradicionals rèmores de la dictadura. Els mariners espanyols s'empenyen en dirigir les operacions d'amaratge enlloc de facilitar la tasca del que porta el vaixell. Suposen que tots els patrons som uns "domingueros" acompanyats d'una família que acaba de descobrir el mar. Desprès de deixar clar com volia amarrar i que és el que havien de fer els mariners, vaig descobrir que una nova organització denominada S'Altra Banda gestionava la concessió de la ribera Nord del port de Maó i les illes flotants. Em van clavar 88 € per la nit incloent una taxa de les senyalitzacions marines com si fos un vaixell comercial. A la Marina Menorca costava 120 € més la taxa, a banda de l'antipatia radiofònica: una bogeria. Vaig veure un francès que va desamarrar quan li demanàvem més de cent euros per un veler d'onze metres a una illa flotant del port. Nosaltres ja estem més acostumats a que ens facin aquestes clavades absurdes. El record es dona al Port Sportiu de Santa Eulàlia (Eivissa). Més de 150 € per un amarre pel Tempura. Antipatia i preus elevats segurament no son la millor forma d'atraure el turisme en èpoques de crisi. Aquesta política només serveix per mantenir-se en l'auto-engany de pensar que la nàutica és un esport d'elit. A la pràctica afavoreix els viatges a Sardenya i el fondeig.

Mandelieu- la Napoule

A França els preus són fixes. Em demanaven 35 € al dia en temporada alta per un veler de 10 metres. Si hi havia més demanda que oferta, tal com ens va succeir a Porqueroles, les places es donaven per estricte ordre d'arribada. Cada matí es formava una cua a la capitania i ordenadament es lliuraven les places que havien quedat vacants a partir de les 10 del matí. Esta clar que nosaltres no vàrem fer la revolució francesa i que encara no tenim integrat el concepte "d'égalité".

Porqueroles

Malgrat tot volem saltar del caciquisme a la modernitat digital. Les boies públiques menorquines aconseguides amb una subvenció europea per protegir la posidònia son gratuïtes i es poden reservar per Internet: quina meravella! Algú pensa que el que vaixell que esta amarrat s'ha molestat en fer la reserva o que el "boiero" es preocupa de que es respectin les reserves? Encara portem molta caspa! Com tot país en vies de desenvolupament tenim un mètode "oficial" i un de real.

La rentrée

A les 12 del vespre d'ahir dissabte 28 d'agost el Tempura arribava al Port del Garraf desprès d'una travessa de 16 hores des de Pollensa amb vents favorables però amb un incòmode mar de fons d'una tempesta del Golf de Lleó. No cal dir que les ones de través ens van molestar molt la major part del trajecte. Arrere queden moltes aventures i travesses per la Côte d'Azur, Menorca i Mallorca. Històries que a través del blog em permetran recordar l'estiu que he passat amb la família al Tempura. L'imatge de les cadires buides sota la pluja a la platja de Canes mostra que l'estiu s'ha acabat i que hem de retornar a l'avorrida feina, encara que aquest any estarà amenitzada per les eleccions.

Marxo de vacances

Desprès d'arreglar un sistema sofisticat de reg per les plantes del balcó i d'empaquetar quatre camisetes, marxem finalment de vacances. Estarem una setmana a la Costa Daurada (amb sogres) i desprès intentarem fer la travessa: Palamós - Îles d'Hyères - Còrsega - Sardenya - Menorca i a casa. La idea me la va donar el company de l'altre Hallbeg-Rassy del Garraf. Crec que és una travessa molt bonica, però molt exposada a la tramuntana i el mestral del "Golfo". Esperem que els elements siguin clements. Ja hem tingut prou pega amb els temes polítics i econòmics per a que també ens emprenyin els meteorològics. Bones vacances, encara que en el meu post a la web seriosa ja alerto que serveixen de molt poc. Bon estiu en tot cas.

St Tropez, Porto Cervo o Garraf?

Doncs Garraf. Llàstima que la foto és de mala qualitat. La he fet amb l'iphone aquesta tarda

A punt de sarpar

Les ultimes setmanes són les pitjors. Molts nervis i moltes incerteses. Aquest any no podrem sortir fins el 9 d'agost. Aquests darrers dies els he destinat a repassar la teca, a substituir la llum de posició d'estridor que vaig trencar a Roses i a netejar a fons el Tenpura. Fa molt goig. No tant com aquest clàssic de Montecarlo. Però quasi quasi. Donat que la família pensa anar i venir com si el Tempura fos una casa d'estiueig tinc dues opcions de ruta: la primera es fer una ruta Garraf-Palamós - Îles d'Hyères - Còrsega - Menorca - Garraf; la segona que es farà si la tramuntana apareix la setmana del 9, és molt simple. Anar a Sóller i a partir d'allà, deixar-se portar pel vent. El que faré de ben segur és navegar la darrera setmana per les illes esperant la companyia de la Marta i en John.

Processó de la Mare de Deu del Carme a Castelldefels

Que lluny! o quins vaixells més petits comparats amb els de Mònaco.

Tardes de Garraf

El Juliol és un mes de poca activitat en l'entorn sanitari. La gent marxa de vacances oblidant la seva diabetis o la seva hipertensió. Quan les meves filles eren petites aprofitàvem les tardes caluroses per anar a la platja. Recordo que en aquesta època de l'any jo també feia escapades amb el meu germà i el meu pare, un metge de poble tremendament ocupat, que només es permetia aquests distensions durant els mesos d'estiu. Ara el meu pare ja no hi és i les meves filles tenen altres ocupacions. Només em queda el que el meu veí de pantalà anomena "el fill tonto". Així que passo les tardes al Tempura. L'estic netejant en profunditat. Des de les cales fins a la coberta. Reparo petits cops del gel coat i altres petites coses. Em produeix una sensació de pre-vacances molt agradable. Sovint més que les pròpies vacances, ja que la realitat difícilment compleix les expectatives. Per il·lustar aquestes reflexions nostàlgiques he posat una imatge de la bocana del port de Mònaco. Realment pels rics no passa el temps.

Cap de setmana de banderes

Aquest cap de setmana de manifestacions i futbol no he deixat de navegar. Tampoc he desatès les meves obligacions. Dissabte a la mani i diumenge a veure el partit. No és una incoherència. Pel moment sóc tant espanyol com els que no volen reconèixer el català. Els intolerants son ells. A mi no m'importa que parlin castellà, fins i tot de forma obstinada quan els parlo català. Com podeu imaginar no he posat cap bandera espanyola al balcó. El divendres hi havia un mar pla i molta pesca. Els peixos saltaven fora de l'aigua i van funcionar els nous esqués que em va regalar el meu germà. Veieu l'aigüera del Tempura ben carregada

El dissabte era més ventós amb un migjorn de més de quinze nusos que va animar aquest pesat veler a navegar al través a tota vela davant de Garraf.

Tot aixó em recorda que he d'aprofitar les tardes d'aquesta setmana per començar a preparar el Tempura per les vacances d'estiu.

Garraf, Saint Tropez i Montecarlo

Efectivament vam baixar el Tempura entre-setmana. Com que Murphi, com tothom sap, viu a la costa catalana, ens va posar la mel a la boca amb una lleugera tramuntaneta de popa fins a les Medes per després va castigar-nos amb un implacable sud de proa fins a Garraf. Són més de noranta milles i catorze hores de travessa a bon ritme. Pel camí un parell de tonyinetes varen picar davant de Barcelona. L'alegria va durar poc ja que com que eren petites les vàrem retornar al mar.


El darrer pont de Sant Joan el vàrem passar a Montecarlo i a Saint Tropez. Realment aquella gent té una forma curiosa de navegar i de viure. A pijolandia hi havia una activitat febril. El port s'havia transformat amb un camp d'equitació en el que hi feien un concurs de salts amb la participació de la Cristineta Onasis. ( a la foto la nena saltant)


Simultàniament hi havia una concentració de constructors de vaixells de gran eslora que estaven atrafegats fent una festa contínua, movent els convidats als hotels amb luxosos Mercedes conduits per noies uniformades i fent unes sortides diàries que de lluny semblaven el desembarcament de Normandia.


Com que començava l'estiu, alguns rebien les joguines noves

En posteriors posts mostraré algunes de les altres perles del port. Sembla mentira que tot això passi al mateix temps en que aquí patim un 20% d'atur, ens embrutem amb la porqueria que surt del Palau i ens empobrim amb les reduccions de sou i amb les pujades d'impostos. Segurament tots som una mica culpables de que existeixin aquests paradisos fiscals.


(Les fotos mostren l'activitat a la secció de les Riva clàssiques. Al senyor li costava sortir).

Al temps que passava tot això, l'amic Mariano amb el Skipper va topar amb una balena a mitja nit a la regata entre Port Balís i Andratx. L'impacte va clavar la proa i aturar el vaixell. Suposem que només va ser un ensurt. No hi han danys al vaixell, però encara no hem rebut el "parte" de la balena.

Encara som a Roses

Aquest vespre, quan dormíem amb la intenció de llevar-nos d'hora per tornar a Garraf, ens ha despertat la Tramuntana. Una ventolera horrorosa que ens ha impedit sortir. Bufava a més de 40 nusos dins del port de Roses. Imagina al Cap de Creus. El baixarem entre-setmana.

El Tempura a Roses

El Tempura ens espera a Roses desprès de fer una pujada amb poc vent, però de popa. Transit al port de Barcelona i una nit a Palamós amb anemones, espardenyes, gambes i cap roig. A l'arribada una tempesta d'estiu?? Quin estiu?

On va aquest? li canto estribor ?

Camping Nàutic

Ja ha arribat el bon temps. Aquest cap de setmana ja pujaré a bord el fora borda, el dingui, les ulleres submarines i la canya de pesca de fons que em va regalar la meva filla i en Jordi per Nadal. Aprofitarem per costejar fins a Roses on deixaré el Tempura tota la setmana per retornar al Garraf l'altre cap de setmana. No hi ha gaire bon pronòstic, però que hi farem. Em fa molta il·lusió dormir al Tempura per primera vegada aquest any. Som-hi!
(la foto Polaroid és un record de l'amarrada a Santa Eulàlia, Eivissa, l'any passat).

Cebiche de tonyina

Sóc dels que creuen en les casualitats i dels que pensen que les coses passen per que sí. Crec que són uns ingenus els que opinen que tot esta premeditat i que hi han uns totpoderosos que mouen tots els fils i fan complots mundials. Esta clar que en hi han uns que ho intenten, però afortunadament no s'en en surten del tot. En aquest blog ha passat un altre casualitat. Al mateix temps que feia referència del blog de la Taru i l'Alex que volien donar la volta al mon en un Hallberg Rassy 35, ells van passar una nit al Garraf. Mireu al seu blog quines fotografies més boniques del Garraf. És ben cert que la bellesa esta als ulls del que mira.
Per cert, aquest any s'han avançat les tonyines. En hi han moltes. Malauradament encara són petites. Espero que la resta de pescadors faran com jo i retornaran al mar totes les tonyinetes petites que pesquin. Avui en hi he retornat tres. Les altres duges serviran per fer cebiche de tonyina. A continuació la recepta de la meva filla Marta:

1 lliura de tonyina, tallada en daus de 1/2 polzada
1/2 ceba vermella, tallada a daus petits.
1 dent d'all picat
1 to 2 xilis, sense llavors i tallats a daus petitets.
1 cullerada d'alcaparres
1 aguacate madur tallat en daus petits
sal i pebre a gust.
1/3 tassa de suc de llima
1/4 tassa d'oli verge d'oliva
1/4 - 1/2 cup de cilantro picat
amanida, rúcula o espinacs per servir.

1. Tallar la tonyina i posar a la nevera mentre prepareu la resta d'ingredients.
2. posar la ceba a un bol petit i cobrir amb aigua. Deixar-la durant 5 minuts, després escórrer l'aigua i assecar amb tovallons de paper.
3. a un bol mitjà, combinar la tonyina, l'all, el xili, les alcaparres, l'aguacate, sal i pebre i dues cullerades del suc de llima. Barrejar amb compte. Afegir la tonyina al bol.
4. Barrejar la resta del suc de llima i de l'oli d'oliva. Afegir a la tonyina i barrejar tot. Afegir sal i pebre al gust. Cobrir i posar a la nevera durant 15 minuts, barrejant de tant en tant.
5. Just abans de servir, afegir el cilantro i barrejar tot. Provar i afegir sal, pebre o oli si fa falta. Posar amanida als plats i posar el cebiche a sobre per servir.

The World Tour

Hallberg Rassy ha publicat en la seva web aquest blog de la Taru i l'Alex que s'anomena: "The World Tour". Ella és finlandesa i ell francès. Volen donar la volta al món en un Hallberg-Rassy 35. De moment són a Barcelona i ja han fet una excursió a la Costa Brava. Sembla que malgrat les bones intencions no es desenganxen de la vida urbanita. Treballen més de deu hores diàries i no tenen temps de preparar el vaixell per la travessa. El blog val molt la pena per les seves fotografies. Semblen més artistes que mariners. A mi de moment m'han inspirat per anar a passar un cap de setmana a Roses. El meu germà s'encarregarà de buscar un amarrament. El tema més complicat però és aconseguir un amarre.

Navegant per Grecia sense sortir de casa

Avui, quan posava Boracol a la coberta del Tempura, he pensat que hem copiat el pitjor de Grècia. Només hem sabut ser tant obedients com ells, acatant les indicacions de la Unió Europea i dels Estats Units. No hem imitat les platges solitàries d'aigua clara. A la imatge mostro el vaixell que vàrem llogar l'any 2005 a les Iòniques. Una setmana inoblidable navegant amb cinc dones (dona, dues filles, cunyada i neboda) per unes illes solitàries en les que el propietari del restaurant t'ajudava a amarrar per assegurar-se el que sovint era l'únic client. Perquè no hem copiat tot això?

Quin 5% hauré de retallar?

Ho preguntaré al ZP o a en Pep Montilla

l'Acrobat a les Açores

Les peripècies de l'Acrobat no finalitzen. L'Amador va decidir retornar tot sol, creuant l'Atlantic com un veritable navegant de la Vendee Globe. Avui, he vist que ja ha arribat a les Açores (vuere el recorregut). No hi ha dubte que aquest noi té un gran futur nàutic.


L'equip també ha tingut el seu moment de glòria apareixent a la portada d'una revista nàutica.

Llevant i mar plana

Ahir, 15 nusos de llevant i mar plana. ¿Que més es pot esperar? A les set de la tarda vaig passar davant la sortida de la regata Port Ginesta-Sant Carles de la Ràpita. El Skipper va fer una molt bona sortida però aquest matí en Mariano m'ha informat que quan eren a punt d'arribar ha caigut el vent i no han acabat fent tant bon paper. Jo vaig estar a punt de trabutxar i seguir-los fins a l'arribada. Feia un bon vent, una temperatura agradable i tenia galetes i aigua a bord. Però aquells segons de rauxa varen ser efímers. Sopar a casa i a veure la tele. Quines ganes tinc de poder passar encara que sigui un cap de setmana al Tempura!

Una història de volcans, cendres i generositat a Garraf

La Globalització és arreu, fins i tot al Garraf. Quan el mecànic em va comunicar que calia canviar el segellador de l'eix del timó només vaig pensar en la factura. Per minimitzar problemes em vaig oferir a posar-me en contacte amb els de Hallberg Rassy de Suècia que de forma molt eficient em varen enviar un esquema de desmuntatge per email i em comunicaren que m'enviaven les juntes per correu postal urgent. Arribarien en un parell de dies. Jo seguia preocupat amb la factura del varador i amb la que em clavaria el mecànic. Li vaig comunicar totes les meves tribulacions al meu amic Mariano que ràpidament em va dir: ¿Ja t'arribarà la junta amb el col·lapse aeri Europeu pel volcà? Efectivament! Ostres! No hi havia caigut. L'aeroport d'Estocolm estava tancat per les cendres de l'erupció del volcà islandès. La globalització és terrible. Amb l'Internet i els mòbils ens fa l'efecte que tot és aquí mateix i no és així. Un volcà islandès retenia el Tempura al varador i augmentava la meva factura. Increïble, sembla de pel·lícula de James Bon.

Malgrat tot, i sense les peces, el mecànic va procedir a desmuntar el timó per revisar que a banda de les juntes no hi haguessin altres problemes. Per aquelles casualitats de la vida, aquell dia el mecànic tenia un espectador inesperat. Era el propietari de l'altre Hallberg Rassy del Garraf, un 31 peus que porta el mateix timó que el meu 34. Volia veure com es desmuntava perquè justament el seu vaixell, encara que era totalment nou, tenia el mateix problema que el meu. Ja havia rebut el recanvi però no el precisava en aquell moment, ja que el seu vaixell encara era a l'aigua. Generosament em va cedir les seves juntes que varen encaixar perfectament en el timó del Tempura. L'endemà, desprès de massillar la reparació, van posar el Tempura a l'aigua.

Aquest divendres, una setmana més tard d'haver-les demanat, han arribat les meves juntes i els hi he pogut retornar. El Tempura ja navega totalment estanc. Curiosament les casualitats no s'acaben aquí. El generós armador del Hallberg Rassy 31 del Garraf és company de professió i possiblement també de curs. Encara que en aquella època al Clínic es formaven tants metges que no ens coneixíem tots. Eren els temps del Dr. Ganon. Ara el Dr. House també destapa vocacions, però la selectivitat s'ocupa de només deixar entrar les noies. Com a les discoteques

Desa com a esborrany

El TEMPURA al varador

Com cada any, l'arribada de la primavera marca l'inici de la revisió del Tempura. Malauradament cada vegada és una mica més vell i precisa més cosetes per fer la posta a punt. Afortunadament la sang encara no arriba al riu. Mostro l'imatge del Tempura ahir al varador feta amb el meu iPhone a les set del vespre. És difícil coordinar pintors i mecànics, malgrat que afortunadament al Garraf no hi ha cap problema per treure el tempura de l'aigua i per aconseguir que el pintor i el mecànic t'atenguin amb rapidesa. Aquest cap de setmana no navegaré, però ja puc començar a somiar amb l'estiu. Tornar a reprendre l'il·lusió d'anar a Tunísia. Potser passant per Carloforte (Sardenya) per evitar fer travesses de més de 24-30 hores. De moment encara es pot somiar, desprès veurem si la meteorologia, la feina, la família, o els tripulants em permetran complir el meu desig. Esperem que pugui ser.

Ponent

Un potent ponent ha marcat l'entrada de la primavera. A Garraf bufava entre 18 i 23 nusos, però com que entrava paral·lel a la costa, el mar era totalment pla. La cenyida va ser magnifica, amb la major i el gènova rissats escorava fins a mullar la regala. La tornada, al través n'empenyia a més de 7 nusos: increïble, tal com es veu a la foto. Aquest dissabte però, l'he destinat a fer neteja i petit manteniment. Estic massa cansat per aguantar ratxes de 29 nusos d'aparent com ahir.

Aquest any tampoc

No sé si realment la regata es resisteix, o el que passa és que perdem massa depresa la paciència en les encalmades. Amb una mica menys de participació que altres anys, es va donar puntualment la sortida de la regata de la Petroliera a les sis de la tarda. Com sempre érem al lloc adequat i vàrem sortir dels primers amb una mica d'adrenalina per la por de que ens fessin fora de la línia els altres vaixells. Com que hi havia bandera "Z" hagués suposat una desqualificació immediata. Sort que no hi ha mala bava a les sortides dels solitaris.

La pujada nocturna va ser molt agradable. El vent, que anava bornejant, ens portava a un rumb entre 180º i 210º. Quan el rumb directe era a 240º. El bordo de mar era molt més ràpid que el paral·lel a la costa. El vàrem saber aprofitar. Va ser una navegació divertida. Recordava un videojoc. Amb el vaixell ben trimat només calia tocar els botonets del pilot automàtic per maximitzar l'angle. Pujàvem a entre 28 i 35º del vent. A les set del matí passàvem la petroliera molt descansats i contents. Ho vàrem fer amb el primer terç de la flota, el que no esta gens malament si pensem que el nostre vaixell, per ràting, era dels més lents. Varem passar-la davant d'un meravellós creuer de 62 peus.

Malauradament l'alegria va durar poc. Una encalmada ens impedia avançar. A les 12 del matí encara érem aturats a més de 30 milles de Garraf. No vàrem tenir paciència i ens vàrem retirar. A les quatre de la tarda, quan arribàvem a motor a Garraf va sorgir un ventet de quinze nusos per l'aleta. Quina pena. Si haguéssim esperat ens hagués portat amb l'espí a més de sis nusos i hauríem entrat a temps. Al mar la impaciència és una mala consellera (i no és un joc de paraules per la Marina). Sort que un pardalet de la petroliera ens va animar l'encalmada, tal com es pot veure al vídeo.

Aquest any si!

Avui m'hagués agradat publicar una foto del Tempura nevat com els vaixells suecs que apareixen a la web de Hallberg-Rassy i poder assenyalar al peu que l'imatge corresponia al Garraf durant el mes de març. Però no ha pogut ser. No per falta de neu, ja que ahir va caure una nevada històrica, sinó per la meva prevenció a conduir per les carreteres bloquejades per la neu. No volia dormir al cotxe com han fet molts catalans. Però, d'aquest temporal, el més agradable va ser la llevantada que vàrem gaudir el dissabte passat navegant amb en Mariano. Bufaven entre 16 i 20 nusos i varem aixecar l'espí. Aconseguíem planejades de més vuit nusos. Era l'entrenament per la propera regata de la Petrolera del 19 de Març. Esperem poder-la finalitzar aquest any. En la primera vàrem acabar a urgències amb en Mariano amb el menisc triturat. A la segona ens vam retirar quan fèiem bordos xinesos davant de Garraf per un error estratègic. Vàrem engegar el motor per poder sopar a casa. Aquest any si! De moment entrenem! i de quina manera.

L'enterrament de la Sardina

Ara que ja hem vist la rectificació d'una ratificació, que la Copa Amèrica ha retornat al nou món, que aquí no para de ploure, i que ja s'ha acabat el carnaval, l'Acrobat ha arribat a Santo Domingo. Ho ha fet en quart lloc en temps real i tercer en temps compensat. Els nostres amics han pujat al pòdium. Enhorabona! És una bona recompensa a la llarga travessa de 33 dies i 33 nits. També ha estat molt meritori el quart lloc de Pilar Pasanau que ho ha fet en solitari. Espero amb ansietat fer una cervesa la propera setmana amb en Mariano (amb barba blanca a la foto). Les seves aventures m'ajudaran a superar el tedi de l'ex-oasi català.

Antigua

Quan aquí a Barcelona estem patint els dies més freds de l'any i en Tomas Molina ens amenaça amb neu a nivell de la costa, els nostres amics de l'Acrobat han posat el peu a terra d'Antigua. Hi vàren arribar ahir a les vuit del vespre. Una hora desprès de que tanquessin les botigues. Com que estaven esgotats van decidir sopar calent, anar a fer "mojitos" i repartir aquest matí desprès de posar gas-oil, carregar aigua i comprar queviures. En Mariano m'ha trucat aquest matí, molt content. Ha comentat que malgrat que la convivència ha estat excel·lent, és molt dur compartir un vaixell de 38 peus amb uns altres cinc homes durant tants dies. Les dificultats per la dutxa, per menjar de forma adequada, l'absència de nevera, etc. Encara que reconeix que la navegació ha estat immillorable amb molts canvis de mar i de vents. Tot-hom s'ha comportat de forma exquisida i en tot moment ha regnat un gran ambient de camaraderia. Com que no tic imatges d'Antigua adjunto un vídeo d'un Hallberg Rassy de 31 peus provat a més de 40 nusos de vent per la revista Yachting Monthly. Segurament la crisi ha fet que la marca s'interessi per les eslores més petites. És espectacular les velocitats que agafa i com aguanta la ventolera.

La trucada d'en Mariano

Quan estava al banc intentant arreglar els embolics que he trobat a la meva tornada a l'hivern de Barcelona desprès d'una setmana divertida a l'estiu de Sao Paulo, he rebut una trucada sorprenent. Era l'iridium d'en Mariano que es connectava des de l'Acrobat a unes mil milles de Santo Domingo. Es notava cansat i content. M'ha dit que no ha calgut emprar la farmaciola que els vàrem preparar i que havien esgotat les existències. La tempesta i les encalmades han allargat la travessa molt més del que estava previst. Estan esperant arribar a una de les illes de Barlovent per recarregar aigua i queviures. Les darreres jornades els hi han estat molt favorables i ara van els quarts en temps real. Malgrat tot, temen arribar desprès del temps límit, sinó és així, segur que pugen al pòdium. Segur que ho aconseguiran

Una setmaneta a Sao Paulo

Sembla que aquesta tarda de dissabte arribaran els vents favorables del Nord que ajudaran als nostres amics de l'Acrobat a fer rumb directe cap a Santo Domingo. Encara els hi manquen més de dues mil milles per amarrar en terres caribenyes. Jo seré fora una setmaneta a Sao Paulo. De ben segur que arribaré a temps per a comentar l'arribada de l'Acrobat.

Una borrasca atlàntica creua la regata

La borrasca Atlàntica que ha creuat la regata ha fet les primeres destrosses. Apareixen les primeres desercions cap a Cap Verd i Canàries, i sorgeixen les primeres ruptures. Els organitzadors celebren a la seva web la inestimable col·laboració de Rafael del Castillo que amb la seva Rueda de los Navegantes ha ajudat a tots els que passaven penúries al mig de l'Atlàntic. El Niob Sisé, que va primer en temps real, ha trencat la botavara, però a hores d'ara ja ha superat la borrasca. La Pilar Pasanau que estava més al Nord s'ha trobat amb el pitjor: vents de més de 50 nusos, però ja esta baixant. Els nostres amics de l'Acrobat que van posar preventivament un turmentí i una major de capa per protegir el material no han patit desperfectes i estan superant perfectament el pas de la depressió agafant un rumb obert de cenyida cap el sud, segurament per poder pujar les grans ones que es troben pel camí. No hi ha dubte que estan agafant una experiència nàutica extraordinària. Des d'aquí els felicito i els animo a seguir endavant. Aviat creuaran l'equador de la regata.